dilluns, 28 de desembre del 2009

Els llibres del 2009

2009 ha estat un any irregular pel que fa a lectures. He llegit 25 llibres. No són molts, ni pocs, segons com es miri. Inspirat pel sextet de corda que ens ha regalat el Barça, jo us ofereixo també els meus sis títols en l'ordre en què els vaig llegir:

- Suite Francesa de Irene NÉMIROVSKY:es tracta d’un mosaic de situacions, d’ànimes que reaccionen de formes diverses davant el mateix fet: la guerra i l’ocupació alemanya de França.
Literàriament impecable. Va valer molt i molt la pena.


- En Lugar seguro, de Wallace STEGNER: un meravellós retrat de l'amistat entre dos matrimonis. Uns personatges que quedaran per sempre més en el record. Una novel·la que deixa petjada.


- La montaña de los siete círculos de Thomas MERTON. Ja en vaig parlar en un post en el seu moment. Un prodigi de lectura profunda, d'espiritualitat sincera, de la recerca del propi camí a la vida.


- Carta de una desconocida de Stefan ZWEIG. Novel·la curta, molt curta. Una sola veu. Un escriptor, que és un vividor i un donjuan, un seductor impenitent, rep una misteriosa carta d’una dona en la qual li declara que sempre, des que era una pre-adolescent, l’havia estimat bojament, compulsivament, jo diria que patològicament, fins i tot.


- El maestro de almas de Irene NÉMIROVSKY. La Némirovsky no falla mai. Aquesta novel·la és un relat primoròs sobre la història d'algú que busca un lloc a la vida i no el troba, de les seves ombres i el seu mal viure. En parlaré al proper post.



- Cuatro hermanas de
Jetta CARLETTON, l'he acabat fa molt poc. Una novel·la de personatges, de història familiar, de vides entrelligades. Una novel·la on la gent s'equivoca, i rectifica, i torna a començar perquè estima i sap què és el més important. Potser és el millor llibre del 2009.

dimecres, 23 de desembre del 2009

Un quadre robat

El dia que em van robar aquest quadre va ser un gran dia: vaig pensar que havia arribat al punt que feia una pintura per la qual hi havia algú capaç de jugar-s'hi quelcom més que diners. Però no ens fem il·lusions, eh? No van pas entrar a casa ni al meu estudi en mitat de la noche, oye. No. Simplement que havia trobat un marxant que s'encarregava de moure'm l'obra. Amb aquest home, el nom del qual omitiré per raons òbvies (ja no el recordo!!) havíem fet grans coses. Per exemple, havia aconseguit una cosa genial: que tingués una sala dedicada a la meva pintura a l'hotel Sol Girona, avui dia de la cadena NH. La sala Cassany, que encara llueix a l'hotel, va ser el seu legat i el meu èxit. La meva confiança en ell era, doncs, total. Un dia li vaig portar una peça gran. La teníem mig venuda per a una sala d'estar d'una burgesa vídua. Crec que era el quadre més gran que havia venut mai fins aquell moment. El tamany més gran que jo pintava llavors era el 100x100. Aquest quadre devia fer 121x93. Una vegada li vaig haver portat la peça, jo restava impacient esperant la venda. Quan passa això, sempre tens la temptació de trucar per veure si ja... i alhora tens la por i la recança d'haver-te endur un disgust o semblar massa pesat i desconfiat. Total que vaig deixar passar 15 dies o tres setmanes. Llavors vaig telefonar el meu estimat marxant i...
mai més no ha tornat a despenjar el telèfon.
Tanmateix no li guardo cap rencor perquè suposo que va tenir un mal pas i potser el meu quadre, espero que penjat a ca la vídua qui sap si també pròfoga o huida en combate, el va treure d'un escanyament de deutes o d'una situació delicada. Era un bon home, el meu marxant, i em va ajudar i em va fer sentir important, fins i tot. No, no li tinc rencúnia. No se la mereix...

diumenge, 20 de desembre del 2009

S'ho mereixen...

No us penseu que vull dir que s'ho mereixen els del Barça (això és massa evident!!); no. Els qui s'ho mereixen són els mediocres jugadors i tècnics de Los Estudiantes de la Plata.
M'explico. Mentre tenien el partit guanyat s'han limitat a mantenir el resultat. Els importa una merda l'espectacle i aquest esport en sí. Ens diuen que d'això se'n diu ser "resultadista". Doncs jo d'això en dic ser mediocre, pocapena, roí.
S'ho mereixen perquè no juguen a fer futbol sinó exclusivament a destruir-lo. No intenten res mentre els sembla que no ho necessiten. Han disparat dues vegades a porteria en 110 minuts i després, quan perdien, han fet més xuts en cinc minuts que en els 115 anteriors. Per tant, no és que no puguin (són campions de la seva "Champions", per alguna cosa serà, no?) Quan el Barça els ha empatat i superat, llavors ens han creat dues o tres ocasions. O sigui, no és que no puguessin, és que no volien. El seu porter s'ha passat 45' fent el cafre, perdent segons, minuts... esgarrapant-los al destí.
Aquesta tàctica surt massa bé massa vegades. És el pitjor del futbol: un esport que premia massa la mesquinesa esportiva. La selecció grega i la italiana moltes vegades; el Getafe i tants altres que, tant si juguen a casa com a fora, no passen de mig camp i deixen possessions de pilota al Barça de més del 70% cada vegada.
Es mereixen perdre.
Se'm dirà que jugar defensivament també és fer futbol i que quan no es té prou qualitat, no queda altre remei. Val, d'acord, però no lloem tant l'esperit ultradefensiu d'aquesta gent, home. Compadim-los, diem que no en saben més, que pobrets, que què hi vols fer... Però ja n'hi ha prou de dignos rivales i de equipos bien posicionados, duros y correosos i vejanades d'aquestes! Si no ataquen, si no ho proven tota l'estona, es mereixen perdre i es mereixen la nostra pena i llàstima, no el nostre reconeixement. Que juguin com vulguin, però si no intenten ni xutar, el que han de fer és perdre. Es mereixerien perdre sempre.
I ara sí, ho dic ben clar: el Barça, aquest Barça, és eternament mereixedor d'això que ha aconseguit també perquè juga contra els qui no juguen a res més que a no deixar jugar, contra mesquins i garrapes del futbol dels qui n'estic més que fart. I això té un mèrit extraordinari, gairebé infinit. El Barça és l'únic equip de tota la història que ha aconseguit guanyar sis de sis títols possibles. Sí, però també és l'únic equip de la història que s'ha dedicat sempre i sense excepció a crear bellesa amb aquest esport. Això no ho pot dir el Madrid, tampoc, que és campió mundial de l'efectivitat i avui per avui de res, res, res, més.
Avui em sento molt orgullós de ser barcelonista.

dijous, 17 de desembre del 2009

Un artcle d'un amic: contaminatu

M'ha agradat molt aquest article del meu amic, escriptor i catedràtic de la Universitat de Graná ahí es ná, Ángel Esteban. A veure què us sembla.

Contaminatu

Hasta Hilary Clinton, su presidente Premio Nobel y Ban Ki-moon han intervenido para que Haidar no muera. Desde hace casi un mes, esa magnífica señora ocupa las portadas de todos los diarios, y dicen que con su huelga de hambre ha realizado más por su causa que treinta y cinco años de lucha de todo un pueblo por defender su identidad territorial. Le han pedido al Rey, al Papa y al lucero del alba que por favor se impliquen, y parece que no hay otra cosa que hacer en el mundo que salvar a una mujer que quiere morir por su pueblo, como hizo Martí por Cuba. La postura de Aminatu es encomiable, aunque provoque escenas ridículas como la de Rosa Díez llevando una carta, cuando el servicio de correos funciona maravillosamente, o este desconcertante gobierno nuestro echando la culpa de todo a la policía.

A veces, cuando veo a Moratinos o a Zapatero hablar del tema, con cara de preocupación, como si tuvieran algo de peso moral a sus espaldas, y la vida de los demás les interesase algo, me pregunto por qué, a la misma vez que ese careto medio tristón parece sincero, dentro de unos días van a aprobar una ley que no sólo permite matar a discreción a una persona de 14 semanas, que tiene los órganos vitales tan desarrollados como los de Aminatu, o quizá hasta en mejores condiciones físicas, sino que además pretende intimidar a los que no quieran hacerlo, restringiendo la objeción, y obliga a que todos los españoles tengan información, en las escuelas, sobre la maravilla de ir haciendo desaparecer aminatus, también hasta las 22 semanas -¡menudo dilema moral!- con algunas restricciones, además de aleccionar a todos los estudiantes de ciencias de la salud para que sepan cómo se mata, para que no fallen el tiro.

Este mundo, sin duda, está contaminatu, o mejor, contra los aminatus que no pueden hacer huelga de hambre para defender lo que tienen que ser sus derechos, porque son tan persona como la heroica señora por la que todos (menos el gobierno de su país) claman para que no muera. Este mundo se va al carajo, como diría García Márquez, y esta civilización se tambalea, impotente y sin recursos morales. La proliferación del aborto no es una cuestión de estilo, o simplemente social, es un problema que afecta a la configuración ética de un mundo que ha perdido el sentido del respeto a la vida. Mientras los premios Nobel de la Paz hagan guerras necesarias y permitan la pena de muerte y la posesión libre de armas, y fomenten (como Zapatero) el aborto facilón, nos vamos todos a la mierda, como el imperio romano. Por favor, sigan riéndole las gracias a Bibiana, promotora del genocidio con el dinero de todos los españoles.

dimarts, 24 de novembre del 2009

Tonteries

Per riure una mica amb les possibilitats lingüístiques:
ATIBORRARTE: Desaparecerte a ti mismo
BECERRO: Que observa una loma o colina
BERMUDAS: Observar a las que no hablan
BERRO: Un bastor alemán (bor ejemblo)
CACHIVACHE: Pequeño hoyo en la calzada,
pero un poco grande
CAMARÓN: Enorme aparato que saca fotos
CHINCHILLA: Auchencia de achiento

DECIMAL: Pronunciar erróneamente
DIADEMAS: Un veintinueve de febrero
DILEMAS: Sigue hablándole
ENDOSCOPIO: Preparo los exámenes, excepto dos
ESGUINCE: Uno más que gatorce
ESMALTE: Entre lune y miélcole
MEOLLO: Escucho mi voz
NITRATO: Ni siquiera intento
NUEVAMENTE: Cerebro por estrenar
ONDEANDO: Ahí por donde voy
TALENTO: No va rápido
TELEPATÍA: Televisor para la hermana de mamá
TELÓN: Cacho tela de 50m o más
I per acabar,
POLINESIA: mujer policía un poco tonta.

dilluns, 16 de novembre del 2009

Un quadre per a una cuina

Fa més de dos anys la Fundació Àstrid-21, que vetlla per persones amb Síndrome de Down, em va fer una curiosa proposta: pintar un quadre a quatre mans amb un alumne seu. El quadre havia de subhastar-se al sopar de les flors que se celebra cada any a l'Hotel Fornells Park i que serveix per recaptar fons per a la fundació.
Després de la inicial sospresa, vaig pensar que el millor seria agafar un quadre meu a mig fer (bé, diguem que quasi bé era acabat) i acabar-lo amb aquest noi tan trempat. L'Albert Puig, era un artistàs. Quina afició! Quina il·lusió que li feia pintar allò. M'ho vaig passar molt bé perquè l'Albert gaudia intensament de l'experiència. A més era absolutament dòcil. Jo li deia: ara pintarem aquest camp de color lila. Ell xucava el pinzell i executava el suggeriment amb precisió artesanal.
Quan el quadre va ser acabat o gairebé, me'l vaig endur a l'estudi i encara li vaig fer algun retoc més. En el sopar de les flors, el senyor Joan Gaspart, ex vicepresident del Barça i ànima impulsora del sopar i de la recollida de fondos, va subhastar l'obra d'art. Hi va haver algunes puges fins a no sé quina quantitat. Però en un moment determinat, el senyor Joan Fausto Martí, que al Cel sigui, va oferir 4500€. Aquest home només pensava en ajudar a Àstrid, la qual cosa l'honora i segur que Déu li ha retornat el cent per u evangèlic.
Dic que només pensava en ajudar Àstrid perquè una vegada va recollir l'obra d'art, va afirmar, micròfon en mà, que el posaria a la cuina!!
Quan em va tocar el torn de paraula vaig agrair la seva generositat i li vaig demanar que el pengès el més lluny possible de l'aixeta, si podia ser...

divendres, 13 de novembre del 2009

Una delícia

Copio de http://www.elboomeran.com/la petita ressenya d'aquesta novel·la o conjunt de relats que tenen en comú ser protagonitzats pels habitants de Winesburg, Ohio.
És una delícia literària. Qui me la va recomanar, la M. Carme, de l'Empúries, em va dir que era l'obra escollida pel premi llibreters de l'any. Em va demanar que no en digués res. Fa pocs dies es va fer públic aquest premi no acostuma a fallar i Acantilado, tampoc.

El joven George Willard, reportero del periódico local, observa la vida de los habitantes de su pequeño pueblo, Winesburg, en Ohio. La mirada del narrador construye, a partir de lo cotidiano y gris, un fascinante retrato humano, pulcro y detallado, de enorme realismo poético y finísima penetración, que convierte al libro en todo un referente literario.

Us en copio un fragment:

MANOS

Un hombrecillo grueso y anciano daba vueltas nerviosamente por la veranda medio en ruinas de una casita de madera que había junto al borde de un barranco cerca del pueblo de Winesburg, Ohio. Detrás de un campo alargado y sembrado de trébol, que, sin embargo, sólo había producido una enmarañada cosecha de hierbajos de mostaza amarilla, se veía la carretera por la que avanzaba una carreta cargada de recolectores de fresas que regresaban de los campos. Los recolectores, hombres y mujeres jóvenes, reían y gritaban bulliciosamente. Un muchacho vestido con una camisa azul saltó de la carreta y trató de arrastrar con él a una de las chicas, que soltó agudos gritos de protesta. Los pies del muchacho levantaron una nube de polvo que flotó frente a la faz del sol poniente. Del otro lado del campo llegó una voz suave y atiplada. «¡Eh, Wing, a ver si te peinas, que se te va a meter el pelo en los ojos», le ordenó la voz al hombre, que era calvo y se toqueteó la frente despejada con sus manitas como si estuviera arreglándose una mata de rizos enredados.

dilluns, 9 de novembre del 2009

I no va tornar... tampoc

Sempre he anat curt de quadres. En part ha estat degut a l'èxit de vendes, ho dic amb tota la modèstia de la qual sóc capaç (que ja es veu que és misèrrima, no?) en fi, és la veritat, què voleu que us digui... I per altra banda, com tothom ja deu saber, no dedico 8 hores diàries a pintar i per tant la meva producció és més aviat limitada.
Sigui com sigui, sempre m'han faltat quadres i quan m'empaitava una exposició, doncs havia de fer mans i mànigues per acabar d'omplir.
He procurat moltes vegades, quan un quadre m'ha agradat especialment, quedar-me'l; i me l'he penjat a casa. Aquest que veieu era a la meva habitació, davant per davant del llit. Sempre ho he fet amb la recança de sospitar que allà hi tenia els dies comptats i que no acabaria pas essent el seu lloc ni formar part de l'herència futura...
I és que quan arribava l'exposició jo tirava de la "col·lecció de l'artista". Ja en pintaré un altre, pensava...
En aquest cas, però n'estava segur que tornaria perquè el vaig portar a l'exposició quan aquesta ja estava iniciada i no el van penjar com els altres... Ah, noi, però quan va tornar a casa i es complia el meu vaticini, es va trobar amb un galerista que em demanava una exposició en el termini d'un sol mes. M'interessava molt la cosa i vaig pensar que aquest quadre no resisitiria tanta bona sort.
Efectivament, hores d'ara deu fer companyia a algun desconegut per a mi que se'l mira cada dia abans de fer un son.

dijous, 5 de novembre del 2009

Un debat crucial

Us animo que visiteu el bloc d'una persona intel·ligent. Té un debat encetat sobre el tema dels crucifixos, sobre la seva pretesa retirada que és molt interessant, entre d'altres coses perquè hi opina gent que té idees contràries i tothom ho fa des del respecte més absolut i sense estar preocupat de mostrar-se com el més savi de tots. Un debat serè i enriquidor.
El trobareu a http://www.nachouria.com/2008/11/qu-cruz.html

dimarts, 3 de novembre del 2009

Reivindicació de la moral

Ara ja han passat uns dies des dels darrers escàndols de corrupció d'afamats polítics. Voldria parlar des de certa perspectiva que em dóna el temps transcorregut. Ja he comptat fins a cent, i fins a mil.
Hi ha moltes veus que clamen en el desert perquè es faci justícia, perquè s'estiri la manta fins al final, perquè, sobretot, es prenguin mesures que impedeixin que passin aquestes coses que fan tan mal a la res publica.
Jo voldria recordar una cosa que em sembla molt simple i evident: no hi ha mesura possible que garanteixi res. L'home és home i ho seguirà essent. La temptació continuarà existint i l'0portunitat, també. No té volta de full. Encara que fem moltes lleis i decrets que posin molt difícil fotre la mà al calaix -que s'han de fer, eh?- sempre hi haurà qui inventarà un artilugi a mida per fer-se el llest. Feta la llei...
No vull manifestar desencís, desànim ni desafecció (si bé mai m'havia sentit tan aprop de les ganes d'engejar tota la classe política a prendre vent). No, ans el contrari: voldria fer ben palès que només hi ha una cosa que ens impedeix no caure en el parany de la cobdícia: la nostra consciència moral. Així de clar i que se'm perdoni tanta contundència: quina és la raó més poderosa que em faria enrere a l'hora de robar? La por a la presó? A l'escarni públic?... No. Em temo que no n'hi ha prou (si bé ajuda, és clar). Si jo tingués la manera que mai ningú s'assabenti que he fet quelcom d'aquesta mena, l'únic obstacle seria la meva consciència davant Déu, que no em deixaria viure amb pau. Jo ho veig així: o recuperem els valors morals tan defenestrats per aquesta societat tan amiga d'oblidar les nostres arrels cristianes o transcendents, o estem ben fotuts.

dilluns, 26 d’octubre del 2009

Un quadre sense firma

Em sembla que és l'únic dels vuit o nou cents que porto pintats a la meva vida pictòrica que no té firma. M'ha passat alguna vegada que he hagut d'anar a la galeria amb pinzell i paleta a signar algun quadre que per descuit havia deixat sense signatura... Però una vegada, uns compradors no van tenir prou paciència i van demanar endur-se el quadre abans que no acabés l'exposició. Jo, durant la inauguració, havia vist la mancança. L'endemà vaig anar a la Galeria amb el pinzell, però el quadre havia volat. Els intents de fer-lo venir a la Galeria o d'anar jo a cals amos van ser sempre infructuosos. No l'he vist més. És meu?

diumenge, 18 d’octubre del 2009

Consumisme

Me llamo Octave y llevo ropa de APC. Soy publicista: eso es, contamino el universo. Soy el tío que os vende mierda. Que os hace soñar con esas cosas que nunca tendréis. Cielo eternamente azul, tías que nunca son feas, una felicidad perfecta, retocada con el PhotoShop. Imágenes relamidas, músicas pegadizas. Cuando, a fuerza de ahorrar, logréis comprar el coche de vuestros sueños, el que lancé en mi última campaña, yo ya habré conseguido que esté pasado de moda. Os llevo tres años de ventaja, y siempre me las apaño para que os sintáis frustrados. El Glamour es el país al que nunca se consigue llegar. Os drogo con novedad, y la ventaja de lo nuevo es que nunca lo es durante mucho tiempo. Siempre hay una nueva novedad para lograr que la anterior envejezca. Hacer que se os caiga la baba, ése es mi sacerdocio. En mi profesión, nadie desea vuestra felicidad, porque la gente feliz no consume.

Pg. 17 de "13'99 euros" de Frédéric Beigbeder.

Fixeu-vos quin efecte podria provocar parlar als adolescents des de la perspectiva amb què es fa en aquest text que fa temps em va passar un tal Joan Pòrtulas, un tiu que hi toca molt, la veritat.

dilluns, 12 d’octubre del 2009

Tal vez soñar

Redacto este post en castellano por deferencia con José Ramón Ayllón, autor del libro del que voy a hablar.
Yo había soñado muchas veces con tener entre mis manos un libro como éste. Hace años lo habría usado mucho en mis clases de BUP. Ahora no paso de 4º de ESO y tendré que conformarme con leerles a mis alumnos algunos fragmentos. Se trata de un somero repaso a las grandes ideas filosóficas que mueven el mundo, rastreadas a lo largo de grandes obras de la Literatura universal: temas como la muerte, el bien y el mal, Dios, el hombre, vistos con los ojos de Ulises, Ana Frank, Robinsón, los hermanos Karamazov... Os enamoraréis de la Filosofía y de la literatura de un solo plumazo.
Este libro tiene muchas virtudes, pero voy a comentar solo dos que me parecen fundamentales: La primera es formal y se refiere al estilo de Ayllón: es pura fluidez. No sé si os ocurre al leer a este autor, pero la sensación es de rodar por un plano inclinado. Su sencillez expositiva (¡qué difícil lograr eso!) te lleva de la mano. Su frase es de contrucción ágil. La segunda virtud se refiere al contenido: Ayllón consigue algo increíblemente complicado: ser sintético. Consigue enarbolar una montaña de complicada ciencia filosófica con una sencillez de razonamiento impresionante. Todo es sencillo cuando lo trata con su prosa sobria y elegante. Os lo aconsejo si sois de los que tenéis ganas de atacar los grandes temas sin tener que leer, a estas alturas del partido, grandes tomos o ensayos complejos. Ayllón acerca al lector las grandes ideas y las sintetiza con amenidad de la mano de las principales creaciones de ficción del hombre. Cada capítulo, un tema. Por cierto, no os perdáis el último sobre el tema de Dios. Magistral. ¡Gracias, Joserra!

dimecres, 30 de setembre del 2009

Un núvol impertinent

Una vegada em va venir un senyor de Barcelona a comprar un quadre a l'estudi. De fet em va fer un encàrrec. Em va donar instruccions força precises, cosa que m'incomoda una mica perquè et limita massa la feina creativa. Aquest senyor no em va dir que volia un paisatge primaveral. Em va dir que hi volia gallarets, quiquiriquís, roselles, com vulgueu dir-n'hi. Va dir que volia uns elements concrets... Quan li vaig ensenyar el que havia pintat, al cap d'un mes, em va dir que no era allò exactament el que volia. Que li faltava algun arbre més, un punt més de color al cel, la muntanyeta de la dreta més no sé què, l'herba del primer pla més fosca... Vaja torreco... (perdó!). Em vaig armar de paciència i vaig fer nombroses rectificacions d'acord amb les seves indicacions impertinents. Anava tan fotut de calers que li hagués pintat un drac amb minifalda rosa al bell mig del camp, si m'ho hagués demanat. Esperàvem el 4t fill, aquell jove artista del qual us vaig parlar fa un parell de posts.
El torno a trucar. Ja estic. Torna a venir. Li poso el quadre al davant. Posa cara de lluç al forn. Potser podríem treure aquell arbre de la dreta? No sé, què li sembla? Oi tant!!!!!! vaig fer jo. No vol pas que li foti un arbust cremant al primer pla? No, això no li ho vaig pas dir, la veritat. Només ho vaig pensar. Li vaig dir que d'acord, que en dos dies tindria el quadre perfecte.
Al cap de dos dies torna.
Sant tornem-hi. Li ofereixo una cadira. S'asseu (devia tenir més de 70 anys, no era qüestió que se m'esgotés i decidís tornar més tard...) Li poso el quadre al davant.
Se'l mira com si no l'hagués vist mai. Va movent el caparró d'un costat a l'altre. Jo resava a Sant Antoni gloriós... Per fi, em mira i diu: no troba que aquell núvol del mig fa massa llum? Se m'hi en va la vista cap a ell. Fote't ulleres de sol, cony!! Vaig pensar jo. Però tampoc li ho vaig dir, és clar. El meu futur fill artista em feia aguantar tot i més.
Sabeu què vaig fer? Li vaig dir: tot el demés li fa el pes? Li estaria tot bé si no fos pel núvol? Ell va fer que sí, tot convençut. Llavors jo li vaig dir que s'esperés un moment. Vaig agafar el quadre, me'l vaig emportar a l'habitació del costat i amb el meu dit gros vaig esborrar el maleït núvol, que encara era moll, gràcies a Déu i no va oferir resistència.
Què li sembla ara, (fotut torrecantanyes)? - Carai!, m'agrada, va exclamar. I jo, gràcies Sant Antoni!
Aquest senyor que ara deu ser al cel dient-li a Nostre Senyor on ha de fotre els núvols cada matí, es deia Antoni. El nostre patró va fer possible la transacció.

dilluns, 28 de setembre del 2009

On són els Síndromes de Down?

Avui he rebut aquest post. M'ha encantat. És de Nacho Uría i me l'ha enviat Jose Ramón Ayllón. El copio tal qual. Diu així:

Desde hace unos años –unos cuantos, la verdad- es difícil encontrarse con un niño que tenga síndrome de Down. Antes no, antes podías cruzártelo por la calle, o verle hacer la compra o trabajar como aprendiz en un taller mecánico.

En mis recuerdos hay dos personas con ese trastorno: Pedrito y Quilo. Los dos llegaron a viejos y los dos fueron queridos y hasta famosos en su ciudad natal. Pedrito estaba todo el día en un club deportivo –el Grupo Covadonga- haciendo mil recados y encargos. Quilo, que falleció este verano, era el utillero de los equipos del colegio de los jesuitas de Gijón. Si les saludabas por la calle te devolvían el gesto, Pedro con su mirada pícara y Quilo, siempre atareado, con su inovidable: “Tengo muches coses que hacer”.

Los dos tuvieron, a su manera, una vida plena y ambos contaron con el apoyo de una familia que les aceptó al nacer y les quiso al crecer. Por eso, cuando esta primavera nació María y supimos que tenía Down, recordé a Quilo y a Pedrito y me alegré de que llegara a un hogar que iba a luchar por sacarla adelante. Los padres de María son, en el buen sentido de la palabra, buenos y también ellos desdeñaron el coro de los grillos que cantan a la luna y dicen que un niño con síndrome de Down debe morir antes de nacer. María nació. Con mil dificultades, pero nació. Yo la conocí un 6 de julio en Pamplona, mientras el cohete de San Fermín estallaba en rojo y blanco. Iba perfecta con su pañuelico, dormida en medio de la algarabía desplegada por sus hermanos y los amigos de sus hermanos.

Tras la comida y el mus reglamentario nos fuimos para casa a continuar la sobremesa. María no dijo ni mu y solo se despertó para exigir su biberón. Las navarras son así, recias. Con ojos de guardia fronterizo la cuidaban Almudena y Graciela, nueve años como nueve miuras, y en la conversación hablé de Quilo y Pedrito y todos nos reímos con sus ocurrencias. En especial, una de Pedro con el nobel Severo Ochoa, que era su tío, y del que rechazaba la paga en pesetas. “Dólares, Severo, quiero dólares”, le decía con astucia de perro viejo.

María murió hace unos pocos días. Tenía el corazón roto y no soportó una operación de 11 horas que hubiera derrotado al mismo Rafa Nadal. Lo hizo entre oraciones y tubos, lo hizo en paz, la paz que Dios da a los inocentes y a los arrepentidos. Su última batalla la libró en Madrid, acompañada de sus padres y sostenida por unos médicos que lo intentaron todo.

María se fue sin desgarro, en medio de la tristeza de una madre que la llevó con ella nueve meses y que no se rindió nunca. María se fue entre lágrimas, pero sin tragedia. Se fue al cielo, que es donde están todos los niños, los no nacidos y los recién nacidos. Se fue con toda su dignidad a cuestas. Porque nadie es más digno que otro, ni tiene más derecho a vivir porque esté sano, o sea joven, o tenga dinero. María, con su efímero discurrir en el mundo, hizo mucho bien a los que la rodearon.

Sus padres quisieron que naciera y aceptaron con entereza que se fuera. “Los hijos no son propiedad de los padres, por eso vienen y se van”.

Dignísima María.

divendres, 25 de setembre del 2009

Més conferències

Aquesta setmana he fet dues xerrades a un públic força nombrós. L'una parlava de matrimoni (com no!) i l'altre de coherència amb la decisió d'haver escollit una determinada escola. La veritat és que m'ho he passat molt bé en totes dues. Primer passes nervis, però quan ja hi ets pel tros, tot és més fàcil.
A la conferència sobre coherència vaig dir als pares que no hi havia cap mal en portar una arrecada a l'orella; que si es volia, un s'hi podia penjar fins i tot una cafetera. Tampoc està escrit enlloc que sigui incorrecte portar una cresta de dos pams decorada amb l'arc de Sant Martí. És una qüestió d'estil. El problema és quan un oblida que l'estil educatiu, la forma, respon a un determinat contingut que el fa visible. És a dir, el problema és quan ens porten a l'escola un nen a qui han ensenyat que aquella nostra manera de fer no va amb ell. Llavors li creen un conflicte a la pobre criatura.
A primeríssima fila hi havia una parella que m'escoltava amb cara amable. Ell portava rastes fins la cintura i ella tenia tatuatges fins al carnet d'identitat. Vaig pensar que potser m'agrairien tanta claredat expositiva.

dijous, 10 de setembre del 2009

Un quadre amb història

Tots els quadres en tenen, d'història, però d'aquest en guardo un record especial. El tenia al cavallet. Hi havia estat treballant moltes hores. Tota la massa d'herba del primer terme costava molt. Feia poc que pintava... El meu fill Jordi tenia 4 anys... Corria per l'estudi, per la tranquil·litat del meu estudi. Jo tenia pipí, molt de pipí. Quan vaig tornar, el meu fill s'havia tornat artista. Tenia a la molsuda maneta dreta un pinzell. El pinzell més gruixut de tots els que faig servir. Senyor! Regalimava!!! Ara m'entendreixo recordant la cara que em va fer quan jo el vaig mirar. Aquelles ulleres a la punta del nas. Aquella expressió barreja de "sóc un artista!" i "per què fas aquesta cara d'assassí?"... Vaig fer: "Jordi, no hauràs...?" En arribar al cavallet vaig veure com l'habilitat del meu fillet havia convertit moltes hores d'esforç perquè la massa verda semblés herba a tocar, en, novament, una massa verda amorfa. "La mare que et va!!!!" El meu petit artista feia una cara... Me l'hagués menjat (en el sentit caníval del terme). Que maco i ingenu el recordo ara. La cosa no va passar d'aquí, gràcies a Déu.
Aquell quadre va quedar apartat i proscrit. Més tard, el vaig arreglar i exposar, però no es venia. Hi havia afegit unes flors roses al primer terme, per dissimular la tasca del petit geni de 4 anyets, però la seva germana gran va proferir aquell incissiu "aquestes flors tenen color de xiclet" que em va acabar d'ensorrar a la misèria. Anys després d'això, vaig refer tot el quadre i em va quedar tal i com el veieu a la imatge.
Una vegada acabat, sempre he pensat que si no hagués sigut pel petit Jordi, aquest quadre no hagués sigut mai tan bonic com va acabar essent-ho.

dissabte, 5 de setembre del 2009

Les senyoretes de parvulari

Dilluns vaig al CEI Bell-lloc a fer una xerrada a les professores o mestres. Això és el que els penso dir: en primer lloc, que és admirable el que fan i que mereixen el nostre més incondicional recolzament i admiració.
En segon lloc, que la seva tasca és d'una transcendència molt gran. La seva feina remet a un futur incert i desconegut (els seus alumnes es jubilaran al voltant del 2.075). Si ara ja no sabem com serà el món d'aquí cinc anys, imaginar com serà quan els seus actuals alumnes pleguin d'estudiar i de treballar, és pura utopia. Per tant, cal que centrin la seva acció educativa en educar la persona, en fer que aquests nens i nenes del 2009 siguin capaces de fer el be en la societat que els toqui viure. I això passa per educar la voluntat, la capacitat de treball, les virtuts humanes fonamentals, etc. I per aquesta tasca o tenen els pares al costat o es trobaran amb dificultats enormes.
Després els parlaré del que entenc que són les quatre condicions per a ser un bon o una bona mestra: la primera, ser unes veritables expertes en el que fan, que vol dir que els cal estar formades en la seva professió. També els cal estar formades com a persones perquè ningú no dóna el que no té; segona: estimar els alumnes, condició sine qua non per exercicir aquesta feina. I que exigir és una manera d'estimar; tercera: conèixer-los bé i estar a punt segons les necessitats de cada nen o nena; i la quarta, que els agradi o fins i tot apassioni, la feina que fan. Si no els apassiona aquesta professió, si no és vocacional, no aconseguiran fer-la del tot bé.
En darrer terme els parlaré de què vol dir ser professora d'aquesta escola. Vull dir que aquí tot això es viu amb un determinat estil i amb una determinada idea.
Em deixo alguna cosa?

dimarts, 18 d’agost del 2009

En manos del diablo

Trobo que és tan útil recomanar un llibre, una bona lectura, com deseconsellar-ne un. El darrer post de llibres que vaig escriure era per desaconsellar la lectura d'un totxo: Els pilars de la terra.
Ara us vull parlar d'un altre: En manos del diablo, de la francesa Anne-Marie Garat. Una escriptora excel·lent totalment desconeguda per mi. La novel·leta té, només, 1335 pàgines. Mai no havia llegit una novel·la tan llarga. Però me l'he empassat la mar de bé durant el mes d'agost. M'ho he passat molt bé moltes estones. Alguna vegada he trobat que l'autora carregava massa la mà en les descripcions minucioses i extenses. Es tracta d'una història d'aquelles llargues que omple molt: se situa a la França de primers de segle XX. Les darreres pàgines tenen com a rerefons l'esclat de la primera Guerra Mundial. La protagonista -la guapa Gabrielle- rep, a les primeres pàgines, la trista notícia de la mort del seu estimat Endre. S'obsessiona en saber què li ha passat exactament. On, quan, com i per què es va morir. Comença a investigar pel seu compte i aviat es troba immersa en enrenous que la sobrepassen: conspiracions del Ministeri de la Guerra per la investigació en armes químiques, crims de diversa mena, etc. Per seguir de prop les seves pesquisses es fa passar per institutriu i és contractada per una família molt poderosa, els Galay, fabricants de galetes, on coneixerà d'aprop més coses que no esperava. S'enamora de Pierre, el científic de la família, i pare de la criatura que té sota el seu càrrec d'institutriu. Amor, guerra, crim, família... Mil coses.
Us l'aconsello? No ho sé. Em sembla que no. M'ho he passat bé llegint, sí, però no sé si val la pena que invertiu tantes hores en una novel·la així. Vosaltres mateixos. Jo l'he llegit perquè m'atreia la història i era un regal inesperat del meu fill un dia que es va sentir generós.

dimecres, 5 d’agost del 2009

Uns pilars de la terra molt mal posats

L’he abandonat a la pàgina 401. Adéu, Ken Follet i els teus Pilars de la terra. No valia la pena. Ja me n’he cansat de tan tòpic medieval indocumentat. L’Edat Mitjana, segons aquesta versió apòcrifa, és una època primitiva de l’home. Aquest és un ser realment poc desenvolupat. Des de les primeres pàgines l’autor confon la cruesa de la vida amb el salvatgisme immoral. Les persones es trepitgen unes a les altres per tirar endavant en una mena de selva convivencial. La lletgesa de la vida hi és present sempre. No sortia el sol, llavors? I tot brutejava i la gent escopia i renegava, conspirava i odiava encara més que ara? On són els bons?

La religió requereix un tractament apart: no hi ha monjo o religiós en general que ho sigui per vocació. Els qui manen, a l’església, hi són com a fruit de conspiracions diverses, totes encaminades a la conquesta del poder terrenal. Déu és, per a ells, un ésser justicier, despietat i sense sentit, en el nom del qual tot s’hi val —fins i tot les traïcions i perversions—. Els capellans i monjos ho són gairebé tots no se sap per què, però en cap cas hi ha cap vocació per enlloc. I finalment els novicis viuen una mena d’engarxolament de la voluntat i de les seves facultats mentals que els fa d’allò més estúpids. La seva renúncia a la carn és imposada i per tant falsa i per tant s’hi foten de quatre potes dia sí, dia també.

En fi, massa imbecilitat junta.

I per què n’he llegit 400 pàgines, us estareu preguntant? Doncs, en primer lloc per poder dir tot el que acabo de dir amb coneixement de causa; en segon lloc perquè m’hi he enganxat, perquè la història enganxa una mica, no ho nego; i en tercer lloc perquè no deixo de ser un bocamoll, a voltes.

divendres, 31 de juliol del 2009

Per tots els anys, Frank i Maite!!!


Una fada del bosc llegint a sota un bolet. Així és la màgia. Us desitjo que sigueu molt feliços i que sapigueu fer màgia a les vostres vides de forma que les convertiu, pel toc de la vareta de les vostres ganes, en felicitat a cabassos. Us la mereixeu!

dissabte, 25 de juliol del 2009

Llibres digitals?

Sabeu que em deia l'altre dia l'ex rector de la UdG? Doncs que en CINC ANYS hauran desaparegut del panorama escolar els llibres de paper i que hauran estat substituïts per llibres digitals. Fa cosa d'un mes el responsable dels llibres de text de Barcanova em deia quelcom semblant: anem al llibre digital, no hi ha volta de full. I tots dos afegien una cosa sorprenent i curiosa: no els agradava la cosa. Hi estaven en contra.
El món digital fa mitja por. Ens fa por als emigrants digitals, però no als nadius (coneixeu aquesta terminologia del nord americà Marc Prensky?). Tanmateix és bo que això sigui així. La por, sinó és paralitzadora i estéril, és bona. És un mecanisme de defensa contra aquells que identifiquen novetat amb valor inqüestionable. Deia Luri en el seu clarificador llibre que les noves tecnologies s'imposen sense reflexió, sense consideracions sobre què s'hi guanya amb la seva presència, i el que és pitjor, què s'hi perd.
Aquest estiu m'he posat a treballar en els llibres digitals. N'estic fent un, de fet. Hi ha qui es pensa que un llibre digital és el mateix que un llibre de paper però visualitzat a la pantalla d'un ordinador. I no és això, companys, no és això. De cap manera. O la informàtica m'aporta unes eines fins ara desconegudes en el món de la il·lustració en paper o que se'n vagi a fer punyetes. I si la informàtica ha d'anul·lar la relació o contacte visual entre mestre i alumne per substituir-la per la relació alumne-màquina, no la vull per res. La informàtica no pot pretendre substituir la relació humana. Qui es pensi que gràcies al llibre digital no caldrà que vagi a l'escola és un somia truites, un il·lús.
I llavors, què aporta la digitalització dels continguts? Doncs, el que ha d'aportar el llibre digital és, com a mínim, tres coses: en primer lloc, una major implicació de l'alumne en el seu aprenentatge, de forma que passi de ser alumne passiu a alumne actiu (aprendre fent, practicant, després d'escoltar el professor, és clar); en segon lloc, l'animació dels continguts (fins ara vèiem un dibuix del volcà i les seves parts; ara, amb un clic, veurem una animació d'una erupció volcànica i amb un altre clic, ens connectarem a Internet i veurem la darrera erupció del Kilauea (Hawai) que està en contínua erupció des de 1983; i, en tercer lloc l'augment exponencial del nombre d'excercicis: quants exercicis de B-V feia ara de deures un alumne per al dia següent? 5?, 6? Quants en farà ara a base de clics? 30!
Què vol dir això? Que ara no farem dictats ni redaccions, ni dibuixos creatius ni...? NO. Això ha de continuar perquè és insubstiutïble!
I, doncs tot això vol dir que d'entrada i sense més, aprendran més i millor? NO, NO i NO. Per sort o per desgràcia, l'èxit en l'aprenentatge seguirà depenent de l'esforç, del treball ben fet, de l'autoritat del mestre, de la unitat de tots, escola i família, en un mateix projecte educatiu (que, per cert, es demostra, no pel que està escrit en un paper, sinó per com es comporten els alumnes). Doncs llavors per què ens interessa? ens interessa perquè aportem unes eines que, ben emprades, poden ajudar a allò que s'està fent.
Però la principal tecnologia continuarà essent el professor!
En fi, visca els llibres digitals sempre i quan ens facin arribar a on fins ara no podíem arribar, però vade retro! si pretenguessin substituir-nos, tornar-nos consumistes d'uns continguts en permanent devalució i fluctuació.

dilluns, 20 de juliol del 2009

Els profes i les vacances

Hi ha gent que no suporta veure les vacances que tenim els professors. Voldria fer diverses consideracions al respecte: no diré que ens les mereixem, que avui dia la nostra feina és més feixuga que mai, que estem cremats, que arriba un moment que no hi ha qui aguanti els alumnes, que fa una calor d'espant a les aules i que no es pot treballar allà adins amb 30 ànimes transpirant 37º a l'ombra... Tampoc no diré que tenim moltes vacances però pocs diners per gastar... No diré res d'això perquè per a mi la veritat és una altra.
La veritat és que estic encantat amb la meva feina, que és fruit de la meva vocació professional, que aquest any estic reventat però no cremat ni esgotat. Que em queden ganes aquest any i cada any, de fer coses noves d'inventar i incorporar moltes idees que millorin la meva feina i la seva eficàcia. Tinc dos mesos de vancances. (de l'1 de juliol al 31 d'agost, si fa no fa) Sí. I n'estic content perquè és un temps generós que em permet desconnectar de l'escola i dels alumnes, però també de carregar piles. Us explico a què les dedico? Una o dues setmanes, a deixar feina feta pel setembre o a fer feina de departament de llengües (noves programacions, o continguts); una altra setmana la dedico a la meva formació professional (cursos d'estiu de professor, d'orientador familiar, d'habilitar-me per a la incorporació de les noves tecnologies... Cada any una cosa diferent); dedico dues o tres setmanes, segons l'any, a descansar del tot: família, llegir, platja, llegir, família, llegir, dolce far niente, pensar, llegir, tot plegat sense massa moviment... La resta (dues o tres setmanes més) pintar, i aquest any, amb una intensitat inusual a fer els llibres digitals de Castellà de 1r a 4t d'ESO. D'això en parlaré en un altre post.
Quina vida la dels mestres? Doncs sí, senyors, quina vida! Collonuda de dalt a baix. Dono gràcies a Déu de ser professor. Considero que és un dels millors oficis que es poden fer a la vida. La societat ens necessita i ens necessita en plena forma. Tenim dos mesos de vacances, sí! I com ens vénen de bé! Us hi apunteu? Feu-vos mestres, home! No costa tant... no?

divendres, 17 de juliol del 2009

L'escola contra el món

Aquest és un llibre extraordinari en molts sentits. La veritat, m'ho passo tan bé llegint novel·les que, quan vull llegir assajos, m'ho haig de pensar bé i no fallar el tret. Bé doncs aquest és un tret segur.
Per què? Doncs perquè el seu autor, Gregorio Luri, tal com diu la contraportada, "presenta alhora tres qualitats molt poc freqüents entre els que ara pontifiquen sobre l'ensenyament: una sòlida formació filosòfica, coneix molt bé les escoles d'Europa i del món i parla des d'una llarga experiència a l'aula."
I què aporta Luri? Doncs, idees clares que vénen que ni pintades en un moment com l'actual, caracteritzat per l'esgotament general i el desànim en molts casos. Luri reinvindica un paper que li ha estat manllevat a l'escola: el de fer de mitjancer entre dos ribes del riu de la vida: el del món infantil que necessita entendre el món i el de la realitat que cal entendre per fmillorar-la. Reivindica, per aquest pont, fonaments sòlids: valors estables. La moral del treball ben fet, de l' esforç, de l'autoritat del mestre, de les bones maneres...
Però apart d'això, que, no ens enganyem, "ja ho sabíem", m'ha encantat el llibre perquè fa un repàs extraordinàriament lúcid d'assumptes que sempre se m'havien escapat: les teories dels moviments de renovació pedagògica, de les escoles d'estiu i les seves declarades, de les teories de la postmodernitat, del pensament líquid (Bauman, Virilo i cia), de la moral fashion, del consum contra el treball, de l'activisme i el constructivisme, de la informació vs coneixement, etc. Fa molta punteria pel que fa al diagnòstic de la situació actual: què ens passa? Per què n'hi ha que triomfen? Què fan que no fem nosaltres?
Acaba parlant de les noves tecnologies i la seva irrupció a l'aula ("l'escola les està introduint sense una reflexió que li permeti entendre què s'hi guanya ni què s'hi perd" (vid Zapatero i els seus portàtils a primària).
És un home que creu amb optimisme en el paper de l'escola al món, en la seva transcendència i la seva necessitat. El moment crític actual no és sinó una mostra clara d'això: l'escola és més necessària que mai. Ens hi juguem el futur en el sentit més radical del terme. Malgrat aquesta mena dòptimisme, la veritat és que també et dónes compte que alguns invents que s'han portat a terme fins avui (LOGSE i d'altres) poden haver fet més mal que ens pensem.
M'atreviria a dir que tots els qui ens dediquem a l'ensenyament hauríem de llegir amb atenció llibres com aquest. Té 244 pàgines. És a més, amè.

dissabte, 27 de juny del 2009

Autodestrucció Jackson

He rigut molt amb un comentari graciós que ha fet un fill meu avui: deia que el seu professor, un tal senyor Bayer, els havia dit, temps enrera, que, quan es morís en Michael Jackson, haurien de posar a la tomba fulles de morera perquè els cucs poguessin menjar alguna cosa doncs no creia que els agradés el plàstic.
Més enllà del tip de riure que genera el comentari, i malgrat que en aquests moments pot resultar fins i tot un xic ofensiu, em plantejava que en Jackson és un cas paradigmàtic d'una abusiva, absurda i irracional manipulació de la naturalesa. I tot ocasionat per no saber acceptar-se un a si mateix, la qual cosa pot acabar amb l'autodestrucció. I mira que era bo el paio, eh? Quines condicions tan excel·lents per arribar lluny, lluny en el negoci d'entretenir el món.
Els nostres fills i alumnes poden aprendre aquesta lliçó fàcilment i no els anirà malament. Passa, sobre tot als l'adolescents, que es miren al mirall i no els agrada gens el que veuen. Cal ensenyar a acceptar-se a sí mateix i després, en un pas més molt saludable, a riure's una mica dels propis defectes i limitacions. D'aquell gra al nas, d'aquell nas mateix, de la mida de les orelles o de la poca o molta alçada, del darrer estirabot del coll, etc. Cal que els ensenyem a ser feliços a dins del propi cos.

dimecres, 24 de juny del 2009

Nova lectura

Confesso que a vegades el que necessita un llibre és tenir unes hores seguides per llegir. Encara que sembli que no, la novel·la epistolar que m'acabo de llegir (La societat literària i de pastís de pela de patata de Guernsey, de Mary Ann Shaffer) necessita unes hores de continuïtat per tal de fer-te amb els personatges. Jo em llegia aquesta novel·la molt a poc a poc, és a dir, a carta per dia, pràcticament. Havia comès l'errada de començar-la en plena recta final del curs. No recordo haver anat tan de cul en un final de curs com aquest any. En fi, que no avançava i no em quedava amb els noms (tampoc és que n'hi hagi gaires) ni amb les seves històries.
Però l'altre dia vaig descansar de valent. Vaig llegir unes quantes hores. Sant Joan m'ho va permetre i el lloc (Vulpallac) també. I va ser una delícia. La vaig acabar d'una tirada. Vaig gaudir-ne molt.
Els personatges són el millor de la novel·la. Són entrenyables. I ho són perquè les seves històries particulars són encantadores. El transfons de la novel·la és l'ocupació nazi del territori. Hi ha moltes anècdotes, unes sorprenents i d'altres tendres. Els relats estan amarats d'humanitat profunda i de maneres maques de ser i d'anar pel món. En fi, us la recomano.

dilluns, 15 de juny del 2009

EX LIBRIS

No sé si sabeu què és un ex libris. M'imagino que sí. Es tracta d'una marca d'identitat que es posa als llibres per indicar a qui pertanyen. Amb els anys (un munt d'anys!) han esdevingut un art. N'hi ha de preciosos. Des de fa uns anys que en faig. Ha estat el regal de comunió d'un munt de nebots i fills. Des de no fa gaire, rebo encàrrecs per gent més gran. I encara més recentment, em dedico també a fer la capsa on s'endreça el tampó. Tot a mà. Tot únic i irrepetible. Un regal extraordinàriament original perquè es tracta d'una peça única. Aquí n'hi ha uns quants perquè us en feu a la idea del dibuix. Un altre dia n'hi posarem d'altres...