dilluns, 28 de desembre de 2009

Els llibres del 2009

2009 ha estat un any irregular pel que fa a lectures. He llegit 25 llibres. No són molts, ni pocs, segons com es miri. Inspirat pel sextet de corda que ens ha regalat el Barça, jo us ofereixo també els meus sis títols en l'ordre en què els vaig llegir:

- Suite Francesa de Irene NÉMIROVSKY:es tracta d’un mosaic de situacions, d’ànimes que reaccionen de formes diverses davant el mateix fet: la guerra i l’ocupació alemanya de França.
Literàriament impecable. Va valer molt i molt la pena.


- En Lugar seguro, de Wallace STEGNER: un meravellós retrat de l'amistat entre dos matrimonis. Uns personatges que quedaran per sempre més en el record. Una novel·la que deixa petjada.


- La montaña de los siete círculos de Thomas MERTON. Ja en vaig parlar en un post en el seu moment. Un prodigi de lectura profunda, d'espiritualitat sincera, de la recerca del propi camí a la vida.


- Carta de una desconocida de Stefan ZWEIG. Novel·la curta, molt curta. Una sola veu. Un escriptor, que és un vividor i un donjuan, un seductor impenitent, rep una misteriosa carta d’una dona en la qual li declara que sempre, des que era una pre-adolescent, l’havia estimat bojament, compulsivament, jo diria que patològicament, fins i tot.


- El maestro de almas de Irene NÉMIROVSKY. La Némirovsky no falla mai. Aquesta novel·la és un relat primoròs sobre la història d'algú que busca un lloc a la vida i no el troba, de les seves ombres i el seu mal viure. En parlaré al proper post.



- Cuatro hermanas de
Jetta CARLETTON, l'he acabat fa molt poc. Una novel·la de personatges, de història familiar, de vides entrelligades. Una novel·la on la gent s'equivoca, i rectifica, i torna a començar perquè estima i sap què és el més important. Potser és el millor llibre del 2009.

dimecres, 23 de desembre de 2009

Un quadre robat

El dia que em van robar aquest quadre va ser un gran dia: vaig pensar que havia arribat al punt que feia una pintura per la qual hi havia algú capaç de jugar-s'hi quelcom més que diners. Però no ens fem il·lusions, eh? No van pas entrar a casa ni al meu estudi en mitat de la noche, oye. No. Simplement que havia trobat un marxant que s'encarregava de moure'm l'obra. Amb aquest home, el nom del qual omitiré per raons òbvies (ja no el recordo!!) havíem fet grans coses. Per exemple, havia aconseguit una cosa genial: que tingués una sala dedicada a la meva pintura a l'hotel Sol Girona, avui dia de la cadena NH. La sala Cassany, que encara llueix a l'hotel, va ser el seu legat i el meu èxit. La meva confiança en ell era, doncs, total. Un dia li vaig portar una peça gran. La teníem mig venuda per a una sala d'estar d'una burgesa vídua. Crec que era el quadre més gran que havia venut mai fins aquell moment. El tamany més gran que jo pintava llavors era el 100x100. Aquest quadre devia fer 121x93. Una vegada li vaig haver portat la peça, jo restava impacient esperant la venda. Quan passa això, sempre tens la temptació de trucar per veure si ja... i alhora tens la por i la recança d'haver-te endur un disgust o semblar massa pesat i desconfiat. Total que vaig deixar passar 15 dies o tres setmanes. Llavors vaig telefonar el meu estimat marxant i...
mai més no ha tornat a despenjar el telèfon.
Tanmateix no li guardo cap rencor perquè suposo que va tenir un mal pas i potser el meu quadre, espero que penjat a ca la vídua qui sap si també pròfoga o huida en combate, el va treure d'un escanyament de deutes o d'una situació delicada. Era un bon home, el meu marxant, i em va ajudar i em va fer sentir important, fins i tot. No, no li tinc rencúnia. No se la mereix...

diumenge, 20 de desembre de 2009

S'ho mereixen...

No us penseu que vull dir que s'ho mereixen els del Barça (això és massa evident!!); no. Els qui s'ho mereixen són els mediocres jugadors i tècnics de Los Estudiantes de la Plata.
M'explico. Mentre tenien el partit guanyat s'han limitat a mantenir el resultat. Els importa una merda l'espectacle i aquest esport en sí. Ens diuen que d'això se'n diu ser "resultadista". Doncs jo d'això en dic ser mediocre, pocapena, roí.
S'ho mereixen perquè no juguen a fer futbol sinó exclusivament a destruir-lo. No intenten res mentre els sembla que no ho necessiten. Han disparat dues vegades a porteria en 110 minuts i després, quan perdien, han fet més xuts en cinc minuts que en els 115 anteriors. Per tant, no és que no puguin (són campions de la seva "Champions", per alguna cosa serà, no?) Quan el Barça els ha empatat i superat, llavors ens han creat dues o tres ocasions. O sigui, no és que no puguessin, és que no volien. El seu porter s'ha passat 45' fent el cafre, perdent segons, minuts... esgarrapant-los al destí.
Aquesta tàctica surt massa bé massa vegades. És el pitjor del futbol: un esport que premia massa la mesquinesa esportiva. La selecció grega i la italiana moltes vegades; el Getafe i tants altres que, tant si juguen a casa com a fora, no passen de mig camp i deixen possessions de pilota al Barça de més del 70% cada vegada.
Es mereixen perdre.
Se'm dirà que jugar defensivament també és fer futbol i que quan no es té prou qualitat, no queda altre remei. Val, d'acord, però no lloem tant l'esperit ultradefensiu d'aquesta gent, home. Compadim-los, diem que no en saben més, que pobrets, que què hi vols fer... Però ja n'hi ha prou de dignos rivales i de equipos bien posicionados, duros y correosos i vejanades d'aquestes! Si no ataquen, si no ho proven tota l'estona, es mereixen perdre i es mereixen la nostra pena i llàstima, no el nostre reconeixement. Que juguin com vulguin, però si no intenten ni xutar, el que han de fer és perdre. Es mereixerien perdre sempre.
I ara sí, ho dic ben clar: el Barça, aquest Barça, és eternament mereixedor d'això que ha aconseguit també perquè juga contra els qui no juguen a res més que a no deixar jugar, contra mesquins i garrapes del futbol dels qui n'estic més que fart. I això té un mèrit extraordinari, gairebé infinit. El Barça és l'únic equip de tota la història que ha aconseguit guanyar sis de sis títols possibles. Sí, però també és l'únic equip de la història que s'ha dedicat sempre i sense excepció a crear bellesa amb aquest esport. Això no ho pot dir el Madrid, tampoc, que és campió mundial de l'efectivitat i avui per avui de res, res, res, més.
Avui em sento molt orgullós de ser barcelonista.

dijous, 17 de desembre de 2009

Un artcle d'un amic: contaminatu

M'ha agradat molt aquest article del meu amic, escriptor i catedràtic de la Universitat de Graná ahí es ná, Ángel Esteban. A veure què us sembla.

Contaminatu

Hasta Hilary Clinton, su presidente Premio Nobel y Ban Ki-moon han intervenido para que Haidar no muera. Desde hace casi un mes, esa magnífica señora ocupa las portadas de todos los diarios, y dicen que con su huelga de hambre ha realizado más por su causa que treinta y cinco años de lucha de todo un pueblo por defender su identidad territorial. Le han pedido al Rey, al Papa y al lucero del alba que por favor se impliquen, y parece que no hay otra cosa que hacer en el mundo que salvar a una mujer que quiere morir por su pueblo, como hizo Martí por Cuba. La postura de Aminatu es encomiable, aunque provoque escenas ridículas como la de Rosa Díez llevando una carta, cuando el servicio de correos funciona maravillosamente, o este desconcertante gobierno nuestro echando la culpa de todo a la policía.

A veces, cuando veo a Moratinos o a Zapatero hablar del tema, con cara de preocupación, como si tuvieran algo de peso moral a sus espaldas, y la vida de los demás les interesase algo, me pregunto por qué, a la misma vez que ese careto medio tristón parece sincero, dentro de unos días van a aprobar una ley que no sólo permite matar a discreción a una persona de 14 semanas, que tiene los órganos vitales tan desarrollados como los de Aminatu, o quizá hasta en mejores condiciones físicas, sino que además pretende intimidar a los que no quieran hacerlo, restringiendo la objeción, y obliga a que todos los españoles tengan información, en las escuelas, sobre la maravilla de ir haciendo desaparecer aminatus, también hasta las 22 semanas -¡menudo dilema moral!- con algunas restricciones, además de aleccionar a todos los estudiantes de ciencias de la salud para que sepan cómo se mata, para que no fallen el tiro.

Este mundo, sin duda, está contaminatu, o mejor, contra los aminatus que no pueden hacer huelga de hambre para defender lo que tienen que ser sus derechos, porque son tan persona como la heroica señora por la que todos (menos el gobierno de su país) claman para que no muera. Este mundo se va al carajo, como diría García Márquez, y esta civilización se tambalea, impotente y sin recursos morales. La proliferación del aborto no es una cuestión de estilo, o simplemente social, es un problema que afecta a la configuración ética de un mundo que ha perdido el sentido del respeto a la vida. Mientras los premios Nobel de la Paz hagan guerras necesarias y permitan la pena de muerte y la posesión libre de armas, y fomenten (como Zapatero) el aborto facilón, nos vamos todos a la mierda, como el imperio romano. Por favor, sigan riéndole las gracias a Bibiana, promotora del genocidio con el dinero de todos los españoles.