diumenge, 27 de març de 2011

Nada (I)

Heu sentit a parlar de Nada? No és la Nada de Carmen Laforet sinó una novel·la de Janne Teller que ha donat i donarà moltíssim que parlar. És una novel·la trencadora. Ja dic d'entrada que no la recomano i en aquest i en d'altres posts explicaré per què. Aviso també que explico l'argument amb detall i també el final. En el post Nada (II) faré alguna consideració imprescindible per entendre del tot aquesta singular obra. Aquest post ajudarà a tots els qui estem amb adolescents i ens preocupem perquè llegeixin bons llibres.

“Nada importa. Hace mucho que lo sé. Así que no merece la pena hacer nada. Eso acabo de descubrirl.

Amb aquestes terribles i desmoralitzadores paraules dites per un jove personatge (Pierre Anthon) s’inicia la novel·la. L’argument és senzill: Pierre Anthon, alumne de l’escola de Taering, un dia decideix que no val la pena viure ni fer res a la vida. Llavors surt de classe i s’enfila a un cirerer que té a tocar de casa seva. Els amics de classe queden astorats. Senten cert neguit per les paraules de Pierre Anthon, els fa por que tingui raó i decideixen mirar de demostrar-li que no és veritat, però no està clar que se’n surtin massa. El que fan és recollir tot de objectes que tenen per a ells molt de significat, molt de sentit. Per a això es desprendran del que més els importa i faran un gran piló de significat, tirant-li en cara a Pierre Anthon que sí que hi ha coses a la vida que valen la pena. Però els objectes no se’ls tria cadascú, sinó que es forma una cadena, de manera que un tria l’objecte que ha d’oferir el següent. La cosa comença d’una manera més o menys normal (unes espardenyes de l’Agnes, una canya de pescar, una pilota de futbol… l’estimat hàmster de la Gerda…) Poc a poc, però, la cadena de peticions arribarà a límits esfereïdors: un proposa posar-hi el taüt d’un nen de dos anys, que és el germanet d’Elise. A la nit profanen la tomba del nen i col·loquen el taüt ja mig podrit en el piló de significat. El següent a triar proposarà posar-hi les trenes i tot el cabell de Rikke-Ursula. A continuació, l’alfombra de resar del musulmà Hussain i un altre proposa que s’hi posi el Sant Crist de l’església de Taering. Aquest Sant Crist els cau a terra i acaba mutilat i el gos Cenicienta s’hi pixa i defeca a sobre cada dia. El piatós Kai exigeix el cap del gos i aquest acaba decapitat al damunt del taüt. Tot plegat (cadàver, defecacions animals i cap mutilat) acaba emetent una pudor difícil de suportar. No acaba aquí la cosa: Jan Johan, el líder de la colla, proposa com a ofrena, la innocència (la virginitat) de Sofie. Efectivament, la nena perd aquella nit la virginitat a mans del líder i l’endemà es posa a sobre el piló un mocadoret tacat de sang… Finalment, Sofie proposa afegir al piló un dit de Jan Johan. L’escena en què aquesta mateixa s’encarrega de fer la brutal mutilació em fa venir fàstics.

Acabat el piló, els nens, que feien tot això d’amagat, seran descoberts pels pares. Càstigs, escàndol, premsa… i també més sorpreses: hi ha un museu que considera que el piló és una obra d’art i els ofereix tres milions de dòlars. Llavors ja no els veuen tan com uns salvatges sinó com uns nois i noies molt creatius. S’accepa la venta i es fan famosos. Llavors Pierre Anthon els fa veure que una cosa que es ven, que té valor material, no pot tenir massa significat o que fins i tot no en té gens. Això els fa veure que Pierre Anthon té part de raó, cosa que no suporten. De fet, aconseguiran que Pierre Anthon baixi del cirerer i visiti el piló. Quan és allà, se li tiren al damunt i el maten. En acabar, calen foc a tot el recinte i crema tot: piló i Pierre Anthon.

Després del funeral, la narradora va a veure la restes de l’incendi i recull en una caixa de mistos, una mica de cendra. La novel·la acaba parlant d’aquesta caixa: “De vez en cuando la tengo entre mis manos y la miro. Y cuando abro con cuidado esta gastada caja de cartón y veo la ceniza gris de su interior, siento la misma rara sensación en el vientre. Y aunque no pueda explicar de qué se trata, sé que es algo que tiene significado. Y sé que con el significado no se juega. ¿O qué, Pierre Anthon,? ¿O qué?”

Demolidora.

En el proper post explico què en penso de tot plegat


diumenge, 20 de març de 2011

EL DARRER PLANETA

Aquesta novel·la, tot i ser molt entretinguda, em confirma, una vegada més, que no es pot dir, ni molt menys!, que el premi Planeta premiï l’obra més important escrita en un any, això segur. No crec que ningú se’n penedeixi de llegir Riña de gatos, perquè és una novel·la de molt bon llegir. M’ha agradat molt la simbiosi entre art (Velázquez és quasi un personatge de la novel·la), i el repàs al moment històric previ a l’esclat de la guerra civil (se situa a Madrid, al març del 1936). Tanmateix, sembla que l’autor està escrivint una obra per encàrrec d’algun cineasta que li ha recomanat que tingui tots els ingredients de les pel·lícules casposes que es fan i produeixen en aquest país: tocs anticlericals en la figura d’un clergue bastant imbècil, alguna esceneta seudo sentimental de llit, tocs àcids cutres de prostíbul... En fi, una mica de tot i en dosi molt ben mesurada perquè no molesti ningú (a mi no m’ha molestat en absolut).

De fet, em sembla una novel·la ben construïda i escrita amb la mestria d’un gran professional de les lletres, encara que amb un final fluix. Però d’aquí a ser mereixedora del premi més quantiós de les lletres espanyoles... no sé, ho dubto. I això us ho diu algú que ha llegit moltes novel·les de Mendoza i que ho ha passat realment bé. El fet que Delibes no el guanyés mai, aquest premi, que no s’hi volgués presentar, i fins i tot que se li hagués ofert guanyar-lo... és tot una garantia que al Planeta s’hi posen en joc moltes més coses que la literatura. Deixem-ho aquí...

divendres, 4 de març de 2011

Mourinho confon hipocresia, sinceritat i maleducació


Mourinho va dir l’altre dia que ell no faria mai com Pellegrini, que se’n va anar al Málaga quan el van fer fora del Madrid. Ell se n’aniria a un equip gran d’Anglaterra o d’Itàlia.

Mourinho justifica la seva arrogància i mala educació dient que ell no és hipòcrita i diu allò que realment pensa. A més, això ho amaneix amb una mica de generalització de la culpa, és a dir, afirmant que ell diu allò que en realitat tothom pensa.

A veure, anem a pams:

Primer: no dir tot el que es pensa no és ser hipòcrita. A vegades allò que penses pot fer mal a d’altres i no hi ha cap necessitat de dir-ho. Ser sincer és dir la veritat, però a vegades no cal dir-la, la veritat, perquè pot fer mal o simplement perquè ningú no te la pregunta.

El meu pare explicava que una vegada un conegut amb qui es va creuar pel carrer se li va atansar i li va dir: “Tu em caus molt malament. Ho sento, però jo sóc molt sincer i t’ho havia de dir”. El meu pare comentava que aquest bon home no era sincer, era un maleducat.

A en Mourinho no li van pas preguntar si li agradaria anar al Màlaga. Ell no volia res més que contestar de mala manera a Pellegrini (aquest havia dit que amb ell el Madrid havia assolit tot un rècord a la Lliga (96 punts), cosa per altra banda, rigorosament exacta.)

Mourinho és un maleducat, no li donem més voltes.

I per què ho és, què el porta a ser-ho? Doncs el fet que és arrogant, fatxenda, pretensiós. Mourinho diu que ell no aniria al Màlaga mai perquè pressuposa que els millors clubs del món l’acollirien rendits als seus peus. Potser sí, no dic que no, però pressuposar-ho, donar-ho per fet, és una mostra d’arrogància. I és que si no fos així, si Mourinho fracassés estrepitosament (de moment ho està fent, eh?) i només el volgués un equip modest, ... no hi aniria? Preferiria quedar-se a caseta? Quina necessitat tenia de faltar, de menystenir els altres?

Defenseu, si ho creieu convenient, el Madrid o a qui es vulgui, però no la mala educació, la insolència, la impertinència, la jactància, l’envaniment i el no saber estar, si us plau.

A gent com aquest senyor li convindria una teràpia de xoc, una cura urgent d'humilitat i d'educació. Em sap greu, però a Mourinho jo el poso moltes vegades com exemple de no saber anar pel món, com exemple negatiu. Sóc educador i del que és negatiu també se n'aprèn. Però prefereixo els exemples positius, de gent que sap anar pel món, com Del Bosque, Guardiola o el mateix Manuel Pellegrini.