Aquest és el millor paisatge de l'Empordà. No dic que aquest sigui el millor quadre que he pintat de l'Empordà. Em refereixo a la vista de la Badia de Roses que hi ha des del mirador que et trobes a mà dreta, poc abans d'arribar a St. Pere de Roda. Si no hi heu estat, us aconsello que agafeu la carmanyola i no perdeu més temps. Dic això de la camanyola perquè hi ha taules i bancs per dinar allà mateix. Cal anar en direcció a Roses, però agafant la carretera de Peralada.
La primera vegada que hi vaig ser vaig quedar meravellat per l'espectacle. És majestuós i alhora sobri. Encarna la grandesa d'allò sublim; és una visió que et sugjuga, et fa sentir petit, et fa gaudir de la bellesa del món. Tot això ho provoca la distància, sí, però sobretot la llum. I la llum ve marcada pel pas de la Tramuntana, que dibuixa el relleu, l'acarona i el fa seu. És meravellós el reflex enlluernador del sol en l'aigua que toca la costa rosenca. Déu et clica l'ullet quan veus aquesta meravella i et fa pensar que tontos que som a vegades, quan ens n'oblidem del més important a la vida. Per veure aquests prodigis, cal enlairar-se a uns quans centenars de metres, però cal també enlairar l'ànima a cotes més altes.
I quan amb els pinzells vaig intentar plasmar totes aquests sensacions, vaig aplicar un secret que una vegada em va explicar el mestre Lluís Roura: en tot el quadre hi ha d'haver els mateixos colors. Has de trobar la unitat de colors. El que hi ha a la terra també s'ha de veure al cel. Així ho he procurat des de llavors en molts o tots els quadres, però en aquest això se'm va fer senzill i natural. En vaig quedar content. No sé qui té aquest quadre, però el felicito, perquè se'n va endur una bona peça i jo vaig ser molt burro de vendre-li.
La primera vegada que hi vaig ser vaig quedar meravellat per l'espectacle. És majestuós i alhora sobri. Encarna la grandesa d'allò sublim; és una visió que et sugjuga, et fa sentir petit, et fa gaudir de la bellesa del món. Tot això ho provoca la distància, sí, però sobretot la llum. I la llum ve marcada pel pas de la Tramuntana, que dibuixa el relleu, l'acarona i el fa seu. És meravellós el reflex enlluernador del sol en l'aigua que toca la costa rosenca. Déu et clica l'ullet quan veus aquesta meravella i et fa pensar que tontos que som a vegades, quan ens n'oblidem del més important a la vida. Per veure aquests prodigis, cal enlairar-se a uns quans centenars de metres, però cal també enlairar l'ànima a cotes més altes.
I quan amb els pinzells vaig intentar plasmar totes aquests sensacions, vaig aplicar un secret que una vegada em va explicar el mestre Lluís Roura: en tot el quadre hi ha d'haver els mateixos colors. Has de trobar la unitat de colors. El que hi ha a la terra també s'ha de veure al cel. Així ho he procurat des de llavors en molts o tots els quadres, però en aquest això se'm va fer senzill i natural. En vaig quedar content. No sé qui té aquest quadre, però el felicito, perquè se'n va endur una bona peça i jo vaig ser molt burro de vendre-li.