dissabte, 21 de març del 2009

El millor paisatge

(clica a sobre de la foto i la veuràs molt més bé)
Aquest és el millor paisatge de l'Empordà. No dic que aquest sigui el millor quadre que he pintat de l'Empordà. Em refereixo a la vista de la Badia de Roses que hi ha des del mirador que et trobes a mà dreta, poc abans d'arribar a St. Pere de Roda. Si no hi heu estat, us aconsello que agafeu la carmanyola i no perdeu més temps. Dic això de la camanyola perquè hi ha taules i bancs per dinar allà mateix. Cal anar en direcció a Roses, però agafant la carretera de Peralada.
La primera vegada que hi vaig ser vaig quedar meravellat per l'espectacle. És majestuós i alhora sobri. Encarna la grandesa d'allò sublim; és una visió que et sugjuga, et fa sentir petit, et fa gaudir de la bellesa del món. Tot això ho provoca la distància, sí, però sobretot la llum. I la llum ve marcada pel pas de la Tramuntana, que dibuixa el relleu, l'acarona i el fa seu. És meravellós el reflex enlluernador del sol en l'aigua que toca la costa rosenca. Déu et clica l'ullet quan veus aquesta meravella i et fa pensar que tontos que som a vegades, quan ens n'oblidem del més important a la vida. Per veure aquests prodigis, cal enlairar-se a uns quans centenars de metres, però cal també enlairar l'ànima a cotes més altes.
I quan amb els pinzells vaig intentar plasmar totes aquests sensacions, vaig aplicar un secret que una vegada em va explicar el mestre Lluís Roura: en tot el quadre hi ha d'haver els mateixos colors. Has de trobar la unitat de colors. El que hi ha a la terra també s'ha de veure al cel. Així ho he procurat des de llavors en molts o tots els quadres, però en aquest això se'm va fer senzill i natural. En vaig quedar content. No sé qui té aquest quadre, però el felicito, perquè se'n va endur una bona peça i jo vaig ser molt burro de vendre-li.

divendres, 20 de març del 2009

Pensament únic

A casa meva mirem les notícies del vespre tots plegats. Cada dia. A vegades mirem un canal i a vegades les mirem d'un altre. Els hem tastat tots: TV3, TV1, A3, Tle5, etc. Aquests dies ha plogut insistentment una notícia: El Papa ha dit no sé què (bé, sí sé què, és clar) dels preservatius en un viatge a l'Àfrica. El món se li ha tirat a sobre. Ha quedat clara una idea penosa: al món hi ha dos bàndols: per un costat hi ha la gent normal; per l'altre, el Papa, que com tothom sap és un il·luminat que no hi toca. Digueu-me si no és aquesta la imatge que ara mateix ens han transmès els mitjans de comunicació. No entro a valorar les paraules de Benet XVI (que, per cert, estan tretes de context, evidentment). La qüestió és aquesta: no hi ha ningú al món mundial que recolzi la postura vaticana? Em fa que sí. Però no surten! A veure: d'on heu tret la informació sobre les paraules del Papa? Les heu llegides? Totes? La resposta és, em temo, NO. Autoritats mundials del màxim nivell, associacions africanes de tota mena, estadistes, universitats, pensadors... Tothom ha criticat sense contemplacions el que els mitjans diuen que el Papa ha dit. De veritat us ho creieu que no hi ha veus que clamen en sentit contrari?
A Espanya no hi ha debat de idees, és així de clar, així de dur. A qui s'atreveix a contradir les idees del pensament únic se l'ataca no pel que diu (això és el de menys) sinó pel que és: es de dretes, d'esquerres, vaticanista, de l'Opus, catòlic, gay o lesbiana i no sé quantes coses més.
Senyors, si no es pensa com pensa tothom, ets rar, ets gairebé estúpid. Mentrestant ningú es preocupa de mir
ar d'entendre el rerefons de les paraules o de les idees: quina pena que em fa que siguem tan simplistes. Cal estudiar, passar hores a la biblioteca, fer cursos, llegir. I després omplir-se la boca d'arguments i contrarguments. Ja n'hi ha prou que ens diguin com hem de pensar, no trobeu?
Un altre dia parlarem de SIDA, profilàctics i la mare del tren, però avui m'he vulgut fixar en l'allau que li ha caigut a sobre a qui s'ha atrevit a contradir els dictats absolutistes del pensament uniforme.

diumenge, 15 de març del 2009

HOMOMONI

Ahir em van fer una entrevista per la Contra del Diari de Girona. Això és perquè vaig fer una conferència a la Fontana d'Or, organitzada pels ALUMNI-GIRONA (U. de Navarra). Avui ha sortit publicada. Haig de dir que reflecteix amb força exactitud el contingut de la conversa. Això d'"Homomoni" ve de quan em pregunta si penso que això del matrimoni val també per les parelles d'homosexuals. Jo dic que tenen els seus drets, però no són un matrimoni. Que en diguin d'altra manera. Sóc filòleg i dono molta importància al significat de les paraules. Proposo que en diguin "Homomoni", per exemple. La veritat és que n'estic content de com ha quedat l'entrevista. Si la voleu llegir, surt també a l'edició digital del diari. I de pas la podeu votar.
http://www.diaridegirona.cat/secciones/noticia.jsp?pRef=2009031500_22_320260__Ultima-del-dia-unio-persones-mateix-sexe-dirse-matrimoni-diria-homomoni

dijous, 12 de març del 2009

Días de Reyes Magos

Ha sortit ja la tercera edició de la novel·la Días de Reyes Magos, Aquella edició crítica que vaig anotar, prologar i estudiar està donant molt de si, i és per estar-ne content. En dos anys, tres edicions ja.
El dia 16 d'abril vaig a l'IES Sta. Eugènia a fer-los la presentació del "puzzle" explicatiu. Es tracta d'una xerrada que explica les claus interpretatives de l'obra a través de les il·lustracions, presentades com si es tractés d'anar composant un trencaclosques.

També a la vida ens passen coses que no entenem, que no ens encaixen. Quan passa el temps, però, anem completant el trencaclosques vital i anem comprenent, amb visió de conjunt, el sentit de cada peça.

Resposta al senyor Cardús

Després de llegir la carta destacada ahir a la Vanguardia, em vaig quedar una mica parat, la veritat. Ho dic perquè he llegit al Sr. Cardús i l’he escoltat un munt de vegades i m’encanta com parla i què diu.
I l’escrit que ell feia ahir parlant de l’educació diferenciada conté unes idees que no casen, trobo, amb aquest tarannà seu d’home d’idees innovadores i moltes vegades brillants. I és que el senyor Cardús justifica que no hi hagi escola diferenciada per sexe argumentant que tampoc n'hi ha d’haver de diferenciada pel nivell econòmic, per la cultura, etc., és a dir, que equipara la diferenciació sexual entre les persones amb factors circumstancials i canviants com el poder adquisitiu, la formació dels pares, l’origen cultural… Home, senyor Cardús, el feia més seriós jo! De veritat que li semblen coses semblants la diferenciació sexual que el que cobrem cada mes?
I una altra cosa: vostè parla que el model educatiu català, de manera democràtica i àmpliament consensuat ha considerat que l’escola pública havia d’educar en la diversitat de forma que s’afavorís la integració i la convivència entre els qui són diferents… Ho aplaudeixo, home, ho aplaudeixo. Jo ho firmo això, també. Però qui diu que per potenciar això s’hagi de negar l’existència d’altres alternatives igualment democràtiques i provadament eficaces com l’educació diferenciada? Escolti’m bé, si us plau: l’escola diferenciada només vol existir. No és gaire democràtic no deixar-li cap espai a la nostra societat o condemnar-la a l’elitisme per manca de recolzament.
Vostè diu també que l’educació integral de la persona s’atén millor des de la convivència i que un bon mestre sap portar aquestes maneres diferents de ser a dins l’aula. No tinc espai suficient per desemmascarar tanta demagògia amagada darrera aquestes observacions, però li diré que sóc professor des de fa 20 anys i he treballat 10 anys amb coeducació i 10 més a la diferenciada. N’he vist de tots colors i puc afirmar que diferenciar no és disgregar ni és contrari a la convivència integradora de les diferències. El problema és que vostè això no ho ha provat i parla pel que sent, que és molt democràtic, consensuat i políticament correcte.
L’animo que vingui a la meva escola i ho vegi amb els seus propis ulls. Ens entusiasmaria rebre’l perquè jo, senyor Cardús, el segueixo admirant, no es pensi.

dimarts, 10 de març del 2009

Belagua. Fase 1

Dissabte vaig ser a Belagua, a la festa de pares de residents del Col·legi Major. Me n'he emportat molts records, però n'hi ha un que m'ha arribat al cor i us el vull explicar: la nit del dissabte els residents ens van obsequiar amb un festival a l'aula magna. Un resident que passa per moments difícils (el seu pare està molt malalt i la mare la tenia lluny) va dedicar, a la seva mare, una cançó que havia composat, ell mateix, la nit abans; va sortir a l'escenari, entre emocionat i seriós, i va explicar que sense la seva mare ell mai de la vida hagués arribat a la universitat. I que si ara era allà li devia a ella. Ens va sorprendre llavors dient que la tenia al telèfon. Un altre resident d'acord amb ell, l'havia telefonat. -Pregúntale si me oye, -va dir el cantant des de l'escenari. En rebrer la confirmació del seu company, va començar a rascar les cordes de la guitarra. Creieu-me que treien guspires. Aquell noi va cantar amb una emoció desbordada. Jo em vaig emocionar i vaig pensar que a vegades no sabem valorar el que tenim. Aquest noi em va donar una lliçó d'amor filial que no oblidaré. La seva mare, tan lluny en aquell moment, devia plorar com una magdalena i segur que no ho oblidarà tampoc. Va por ti, Javi. Olé tus h...

dimecres, 4 de març del 2009

Xerrada al Col·legi Badalonès

Acabo d'arribar. Aquesta tarda he impartit una xerrada sobre la meva edició de la novel·la Días de Reyes Magos, de Emilio Pascual, obra que els alumnes de 4t d'ESO llegeixen cada any. He anat a Badalona a fer-la de la mà del meu amic Oriol Gálvez i de l'editorial Barcanova-Anaya. Ha estat un plaer poder desvetllar a un públic heterogeni i atent les claus i secrets de la novel·la. La xerrada s'ha desenvolupat en el gimnàs de l'escola, que havien preparat ex professo per a l'ocasió. Ha estat un plaer i espero anar-hi sovint. Ha quedat palesa la bona mà del professor de Literatura i cap d'estudis, Juanjo, que tenia molt ben treballada la novel·la i havia fet participar prèviament als alumnes en un col·loqui molt fructífer.
Días de Reyes Magos és un llibre que enamora des del primer moment. És un llibre que fa que els alumnes creixin perquè els fa superar dificultats i ja se sap, no hi ha com superar entrebancs per aprendre. L'alumne supera el desconcert inicial i de seguida s'endinsa en el món dels llibres i percep que se l'està tractant com una persona intel·ligent. Aquesta literatura juvenil actual és de segona divisió. Els ho dóna tot tan mastegat que l'alumne no hi ha de posar cap mena d'esforç intel·lectiu i per tant tampoc assaboreix res de nou. Amb Días de Reyes Magos, en canvi, l'alumne és elevat a un nivell superior i descobreix que el món de les idees és inabastable i lluminós.

dimarts, 3 de març del 2009

Un nou quadre


Quant a una altra de les meves facetes, l'artística, haig de anunciar-vos que miraré d'anar posant en aquest blog els quadres que vaig pintant.

Aquest que us presento avui, és una paisatge que m'agrada especialment per vàries raons. M'agrada el tractament de la llum i m'agrada el tema perquè vol ser un emblema, una metàfora de l'Empordà, que és un tros de Catalunya que em té el cor robat. Aquest quadre es titula "Empordà emblemàtic" per aquest motiu. Des d'on ho vaig pintar? Doncs, mireu: anat cap a Roses per la carretera que vas des de Garriguella fins a Palau Savardera, abans d'arribar a aquest darrer poble, a mà esquerra hi ha una urbanització que s'enfila muntanya amunt. Quan les cases i arbres ho permeten, es veu aquesta vista esplendorosa que els meus pinzells van voler immortalitzar emocionats el dia després d'una ventada atramuntanada contundent i sense matisos. Era ja cap al tard i els colors em marxaven, per moments, engullits per una llum fugisera i sense concessions. Me'n vaig endur la imatge, el record i sobretot l'emoció a casa i vaig completar la tela en la solitud del meu estudi, a base del que m'havia endut al fons del cor.

Xerrada sobre convivència matrimonial


El proper divendres, 13 de març, a les 20:00 h. imparteixo una video xerrada sobre la convivència matrimonial. Em fa especial il·lusió el lloc: la Fontana d'Or, de Girona.
Una video xerrada és una conferència que il·lustra les seves idees amb fragments de pel·lícules. En aquest cas d'una única pel·lícula: Historia de lo nuestro, protagonitzada per Michelle Pfeiffer i Bruce Willis i dirigida per Rob Reiner. El guió, que és extraordinari, és obra de Alan Zweibel i Jessie Nelson.
La xerrada desevolupa la idea que l'èxit en la convivència matrimonial depèn fonamentalment dels qui formen la parella. No és qüestió de sort, o d'haver trobat una mena de mitja taronja que corria pel món fins que es va encaixar amb mi. És qüestió de posar-hi voluntat i ofici i de saber unes quantes coses: quins factors poden fer trontollar el nostre matrimoni? N'analitzaré tres, que considero molt freqüents: el deixar-se portar i vèncer per la rutina, en primer lloc; en segon lloc, la irrupció de terceres persones (la família de l'altre, l'arribada dels fills, la infidelitat); i en tercer lloc: una mala comunicació. Parlaré dels pensaments automàtics, que dificulten la comunicació en parella i dels quals en parlaré en una altra entrada. Per últim, la xerrada acaba animant a lluitar, a tirar endavant, a defensar el nostre matrimoni que és el millor dels possibles.
M'agradarà molt veure-us-hi.