dimecres, 27 d’abril de 2011

Los renglones torcidos de Dios

M'he tornat a llegir Los renglones torcidos de Dios. Ho faig molt poques vegades això de tornar a llegir un llibre. Però tenia un record tan viu de la primera lectura que en vaig fer fa 30 anys (que va ser quasi compulsiva perquè em va atrapar irresistiblement des del principi) que, quan em va caure a les mans fa dos sants Jordis, no em vaig resistir a la temptació d'adquirir-lo encara que fos només per tenir-lo. Al cap de dos anys l'he agafat i en 5 dies me l'he cruspit de nou. Què se'n treu d'una lectura com aquesta? Em faig la pregunta i me la responc: Primer, plaer de llegir. Plaer autèntic de desitjar que acabi la jornada laboral per continuar llegint. Gust de no tenir son a la nit perquè estàs atrapat llegint. Angúnia perquè s'acaba el llibre, desig que no s'acabi. Quan en Messi pregunta a Crakòvia que és "yegir", algú li hauria de dir "això, Leo, això".
Per altra banda Los renglones fa pensar en el sentit de la vida, en la dignitat humana a prova de tares i mancances, la vocació professional de persones que s'entreguen als demés (la novel·la és un homenatge a aquests professionals que treballen al manicomi), etc, etc. No sé què més es pot desitjar d'una lectura.

divendres, 15 d’abril de 2011

Donar-los mitjans i motivació

Al Crèdit de Síntesi de 4t d'ESO d'aquest any hi hem incorporat de forma decidida les noves tecnologies. El Crèdit de Síntesi és un nom molt curiós que designa tota una setmana d'activitats escolars al voltant d'un tema que s'estudia des de diverses òptiques o assignatures. El tema, des de fa ja uns quants anys, és el dels Drets Humans. Hem visitat el Parlament de Catalunya, hem anat a sentir un missioner javerià de Sierra Leona sobre nens soldat (un testimoni esfereïdor), hem assistit a una conferència concert amb dos xilens sobre Víctor Jara, hem sentit conferències sobre el dret a la vida del no nascut, sobre els exiliats de la guerra civil espanyola, hem fet treball sobre la igualtat de drets entre homes i dones, i hem treballat personatges com Luther King, Ghandi, la Mare Teresa, etc.
Enguany vam plantejar als alumnes que havien de fer de periodistes. Cada quatre o cinc alumnes constituïen una mena de consell de redacció d'un diari i elaboraven notes de premsa de cada una de les sessions de què ha constat el Crèdit. El treball final l'havien de presentar elaborant un bloc o una wiki. Aquests nois venien a l'escola amb portàtils (un cada equip) propis o deixats per qui fos i tot el dia escrivien i es repartien la feina. Baixaven informació suplementària d'internet, feien entrevistes a professors o a professionals d'arreu, buscaven material gràfic, feien fotos als invitats, i no paraven. Ni un crit, ni un càstig, ni una mala cara en cinc dies.
No oblidem que es tracta de la darrera setmana d'un trimestre criminal. Bé, doncs ha estat la millor de l'any, us ho ben asseguro. Avui ha acabat aquesta setmana i jo estic gairebé eufòric. Ho dic perquè l'ambient de treball, les felicitacions que hem rebut, l'empenta que hi posaven cada dia, les iniciatives que han pres sense que els ho demanéssim, etc., etc., em fan pensar que potser el que ens cal als qui ens dediquem a ensenyar és donar-los mitjans i llavors exigir més. Pensar en el nostre món i dir: "Com podem aprofitar els avantatges del nostre sistema de vida per fer crèixer més i millor les noves generacions?"

divendres, 1 d’abril de 2011

Nada (i II)

A continuació exposo unes reflexions personals sobre la Novel·la Nada, de la qual tot educador n'hauria de tenir referències. Per saber de què va, hauries de llegir el post Nada (I) A Espanya l'ha publicada Seix Barral (2011).

La pròpia autora, Janne Teller, explica coses molt interessants en un epíleg, al final de la novel·la. Allà ens diu que Nada és un conte. Una metàfora, vol dir. I per això no entén la polèmica que ha suscitat sempre (ha estat prohibida durant anys a algunes escoles de Noruega i de Dinamarca, per exemple) durant temps. El to, ho reconeix la pròpia autora, és “fosc”. Té moments durs. Qüestiona allò que normalment donem per fet. Diu que per construir la metàfora ha hagut de retornar als seus 14 anys i des d’allà, mirar de veure la vida sense cap de les construccions mentals que ens han imposat al llarg de l’existència. Cap idea preconcebuda sobre com han de ser les coses… Deixem les respostes que la vida ens ha donat fins ara i tornem-nos a replantejar-ho tot.

Molt interessant, Teller, molt interessant. Destruir-ho tot, començar de nou i construir què. Potser algú podria pensar que la novel·la acaba dient-nos precisament això, que els nostres suports vitals, els significats de la nostra vida, són el més sagrat i que quan s’intenta tocar el fonament, tot cau i s’ensorra perquè per alguna cosa hi era, no? Però em temo que aquesta interpretació és un punt innocent. No va per aquí la Janne Teller. Ella mateixa ens ho aclara quan diu que finalment la novel·la li aporta llum. Bé, llum, matisa llavors, si considerem la vida a curt plaç, la vida viscuda dia a dia… La Teller acaba reconeixent que Pierre Anthon “podria tenir lògicament raó si observem la vida a llarg termini. Però la qüestió és que no vivim en el llarg termini, vivim en el curt, aquí i ara.”

Què vol dir això? Quin perill! El dia a dia és molt convenient i saludable, però sabent on es va. Quan la vida ens somriu i tot són flors i violes un no es planteja res perquè tot és fàcil de viure. Però què passa quan ens toca la cara fosca de l’existència? Llavors precisament és quan no ens “funciona” això del curt termini perquè és llavors quan ens afoguem per no saber veure-hi més enllà. O sigui que el sentit de la vida no es pot resoldre només pel que passa aquí i ara. L’aquí i ara no és més que una peça d’un trencaclosques molt més gran que no troba el seu sentit fins que no està acabat, complet. No voler veure-hi més enllà del present és pura miopia existencial. El sentit de la vida és el que ens fa donar cada passa avui i ara. Sense saber perquè es viu, no es viu ni es va enlloc.

Trobo que la Teller té un mèrit molt gran i que ha fet una novel·la de les que fan pensar. És dificilíssim aconseguir-ho. Jo sabia que aquesta novel·la no era com cap altre. Aquesta novel·la t’agafa per la solapa i et fa pensar sí o sí. És a dir, "Nada aconsegueix commocionar el lector, esclatar-li en la consciència i deixar una ona expansiva que dura durant dies, incitant-lo a reflexionar" sobre el que més importa a la vida.

No m’agrada com resol Teller problema que crea, el laberint vital que construeix, però no li vull treure el mèrit creatiu o estètic i literari. tota obra literària voldria fer el que Teller fa.

Però això no treu que em sembli desafortunat que a un jove adolescent se’l posi en una situació tan dràstica de nihilisme existencial. La Teller pensa que cada jove ha de trobar les seves respostes vitals. Ja m’agradaria, ja, però qui és capaç d’això si no se li donen les armes precises?

M'encantaria escriure una obra que qüestioni les coses més profundes, però si de pas sabés donar respostes, o com a mínim, pistes... potser encara millor, no?