diumenge, 18 d’abril de 2010

La playa de los ahogados


Voleu llegir una novel·la entretinguda fins la darrera pàgina? No té complicacions, és de molt bon llegir. És de gènere policíac. Es tracta del segon cas de l'inspector Leo Caldas.

Està ben construïda, no té cap element inversemblant, està neta (absència total de sortides de mare), té certes dosis d’humor (en el personatge de l’ajudant aragonès). En el procés de la investigació no et t'hi pots perdre perquè té la virtut d'anar fent recopil·lació de les dades trobades sense fer-se mai carregós, té un final més que correcte, i és entranyable (això és més subjectiu, ho reconec), per la pintura extraordinària que fa del caràcter o manera de ser gallega. Què més vols? M’ho he passat molt bé llegint-la. Es diu La playa de los ahogados de Domingo Villar. Si voleu, en trobareu fins i tot un video a http://www.parasaber.com/ocio/libros/ficcion/novela/novela-negra-policiaca/video/playa-ahogados-domingo-villar/29677/

dijous, 1 d’abril de 2010

Pederastia escandalosa

Esgarrifa, sorprèn i indisposa tot aquest escàndol de la pederàstia a dins l'Església. Com pot ser?, em pregunto, que passin aquestes coses? En un primer moment un experimenta una confusió interior, una mena de desencís sinuós que no porta enlloc.
No m'he quedat aquí, però. Convé llegir i fer bé la tria perquè ens hi podríem fer mal.
Jo he trobat un article que escriu un capellà jove, Roger J. Landry, americà de Massachusetts. Us el recomano, però per als qui vulguin anar pel dret, a continuació en faig una versió personal.
No es pot jutjar una doctrina o un pensament pel comportament d'aquells qui no la viuen, sinó per aquells que la segueixen fidelment. Fer-ho, seria com dir que la doctrina de Jesús era un desastre perquè Judes va acabar penjat. Això que ha passat, i potser passa, és terrible, però no invalida res. La primitiva Església va tirar endavant perquè va mirar els altres onze apòstols i no tant el que havia fet l'Iscariot.
Per altra banda, això, dissortadament, no és nou. Ni de bon tros és el pitjor que ha passat mai. Alenxandre VI, un Papa, va tenir nou fills amb sis concubines diferents. No entenc com Déu permeté que algú així dos el seu vicari a la terra, ni puc ni imaginar-me un merder similar amb cap Papa dels que he conegut. Per què no es va enfonsar tot plegat? Doncs perquè no és cosa nostra ni enfonsar ni mantenir dempeus l'Església. S'explica al respecte, que una vegada Napoleó li dieia al cardenal Consavi que destruiria la seva església. "No ho crec pas", li contestà Consavi. Napoleó insistí des del seu metre i mig d'alçada: "Je destruirai votre eglise!!" El cardenal replicà, m'imagino que amb un somriure sorneguer: " No, ho crec pas; ni nosaltres mateixos no hem pogut..."
No hi haurà naufragi institucional. Crist no ho permetria. Ell és viu a dins la barca. Però si no vigilem, podríem caure en un naufragi o suïcidi espiritual particular. No podem permetre que la immoralitat escandalosa d'alguns (o de molts. m'és igual) ens faci defallir. Molts aprofitaran aquest merder per justificar-se. Aquest escàndol serà un enorme penjador on hi penjaran les seves excuses per justificar el seu apartament de l'Església. Molts s'ompliran la boca de frases roïnes: "Ja t'ho deia jo", "Ja ho sabia que tots eren una colla de...". "No hi ha un pam de net. Doneu-me una raó per seguir endavant", pensaran d'altres.
Doncs a mi em sembla que ara és un moment extraordinari per fer un pas endavant i agafar-se tot això com un repte. Potser ens podria fer veure que som uns catòlics molt mediocres o una mica mesquins. Són temps durs per als catòlics i en particular per als capellans, que se n'han de sentir de tots colors. Bé, i què? Doncs amb més motiu cal tirar de coherència i serrar les dents i nedar contracorrent.
Ens necessiten. Som-hi!