dimecres, 30 de setembre de 2009

Un núvol impertinent

Una vegada em va venir un senyor de Barcelona a comprar un quadre a l'estudi. De fet em va fer un encàrrec. Em va donar instruccions força precises, cosa que m'incomoda una mica perquè et limita massa la feina creativa. Aquest senyor no em va dir que volia un paisatge primaveral. Em va dir que hi volia gallarets, quiquiriquís, roselles, com vulgueu dir-n'hi. Va dir que volia uns elements concrets... Quan li vaig ensenyar el que havia pintat, al cap d'un mes, em va dir que no era allò exactament el que volia. Que li faltava algun arbre més, un punt més de color al cel, la muntanyeta de la dreta més no sé què, l'herba del primer pla més fosca... Vaja torreco... (perdó!). Em vaig armar de paciència i vaig fer nombroses rectificacions d'acord amb les seves indicacions impertinents. Anava tan fotut de calers que li hagués pintat un drac amb minifalda rosa al bell mig del camp, si m'ho hagués demanat. Esperàvem el 4t fill, aquell jove artista del qual us vaig parlar fa un parell de posts.
El torno a trucar. Ja estic. Torna a venir. Li poso el quadre al davant. Posa cara de lluç al forn. Potser podríem treure aquell arbre de la dreta? No sé, què li sembla? Oi tant!!!!!! vaig fer jo. No vol pas que li foti un arbust cremant al primer pla? No, això no li ho vaig pas dir, la veritat. Només ho vaig pensar. Li vaig dir que d'acord, que en dos dies tindria el quadre perfecte.
Al cap de dos dies torna.
Sant tornem-hi. Li ofereixo una cadira. S'asseu (devia tenir més de 70 anys, no era qüestió que se m'esgotés i decidís tornar més tard...) Li poso el quadre al davant.
Se'l mira com si no l'hagués vist mai. Va movent el caparró d'un costat a l'altre. Jo resava a Sant Antoni gloriós... Per fi, em mira i diu: no troba que aquell núvol del mig fa massa llum? Se m'hi en va la vista cap a ell. Fote't ulleres de sol, cony!! Vaig pensar jo. Però tampoc li ho vaig dir, és clar. El meu futur fill artista em feia aguantar tot i més.
Sabeu què vaig fer? Li vaig dir: tot el demés li fa el pes? Li estaria tot bé si no fos pel núvol? Ell va fer que sí, tot convençut. Llavors jo li vaig dir que s'esperés un moment. Vaig agafar el quadre, me'l vaig emportar a l'habitació del costat i amb el meu dit gros vaig esborrar el maleït núvol, que encara era moll, gràcies a Déu i no va oferir resistència.
Què li sembla ara, (fotut torrecantanyes)? - Carai!, m'agrada, va exclamar. I jo, gràcies Sant Antoni!
Aquest senyor que ara deu ser al cel dient-li a Nostre Senyor on ha de fotre els núvols cada matí, es deia Antoni. El nostre patró va fer possible la transacció.

dilluns, 28 de setembre de 2009

On són els Síndromes de Down?

Avui he rebut aquest post. M'ha encantat. És de Nacho Uría i me l'ha enviat Jose Ramón Ayllón. El copio tal qual. Diu així:

Desde hace unos años –unos cuantos, la verdad- es difícil encontrarse con un niño que tenga síndrome de Down. Antes no, antes podías cruzártelo por la calle, o verle hacer la compra o trabajar como aprendiz en un taller mecánico.

En mis recuerdos hay dos personas con ese trastorno: Pedrito y Quilo. Los dos llegaron a viejos y los dos fueron queridos y hasta famosos en su ciudad natal. Pedrito estaba todo el día en un club deportivo –el Grupo Covadonga- haciendo mil recados y encargos. Quilo, que falleció este verano, era el utillero de los equipos del colegio de los jesuitas de Gijón. Si les saludabas por la calle te devolvían el gesto, Pedro con su mirada pícara y Quilo, siempre atareado, con su inovidable: “Tengo muches coses que hacer”.

Los dos tuvieron, a su manera, una vida plena y ambos contaron con el apoyo de una familia que les aceptó al nacer y les quiso al crecer. Por eso, cuando esta primavera nació María y supimos que tenía Down, recordé a Quilo y a Pedrito y me alegré de que llegara a un hogar que iba a luchar por sacarla adelante. Los padres de María son, en el buen sentido de la palabra, buenos y también ellos desdeñaron el coro de los grillos que cantan a la luna y dicen que un niño con síndrome de Down debe morir antes de nacer. María nació. Con mil dificultades, pero nació. Yo la conocí un 6 de julio en Pamplona, mientras el cohete de San Fermín estallaba en rojo y blanco. Iba perfecta con su pañuelico, dormida en medio de la algarabía desplegada por sus hermanos y los amigos de sus hermanos.

Tras la comida y el mus reglamentario nos fuimos para casa a continuar la sobremesa. María no dijo ni mu y solo se despertó para exigir su biberón. Las navarras son así, recias. Con ojos de guardia fronterizo la cuidaban Almudena y Graciela, nueve años como nueve miuras, y en la conversación hablé de Quilo y Pedrito y todos nos reímos con sus ocurrencias. En especial, una de Pedro con el nobel Severo Ochoa, que era su tío, y del que rechazaba la paga en pesetas. “Dólares, Severo, quiero dólares”, le decía con astucia de perro viejo.

María murió hace unos pocos días. Tenía el corazón roto y no soportó una operación de 11 horas que hubiera derrotado al mismo Rafa Nadal. Lo hizo entre oraciones y tubos, lo hizo en paz, la paz que Dios da a los inocentes y a los arrepentidos. Su última batalla la libró en Madrid, acompañada de sus padres y sostenida por unos médicos que lo intentaron todo.

María se fue sin desgarro, en medio de la tristeza de una madre que la llevó con ella nueve meses y que no se rindió nunca. María se fue entre lágrimas, pero sin tragedia. Se fue al cielo, que es donde están todos los niños, los no nacidos y los recién nacidos. Se fue con toda su dignidad a cuestas. Porque nadie es más digno que otro, ni tiene más derecho a vivir porque esté sano, o sea joven, o tenga dinero. María, con su efímero discurrir en el mundo, hizo mucho bien a los que la rodearon.

Sus padres quisieron que naciera y aceptaron con entereza que se fuera. “Los hijos no son propiedad de los padres, por eso vienen y se van”.

Dignísima María.

divendres, 25 de setembre de 2009

Més conferències

Aquesta setmana he fet dues xerrades a un públic força nombrós. L'una parlava de matrimoni (com no!) i l'altre de coherència amb la decisió d'haver escollit una determinada escola. La veritat és que m'ho he passat molt bé en totes dues. Primer passes nervis, però quan ja hi ets pel tros, tot és més fàcil.
A la conferència sobre coherència vaig dir als pares que no hi havia cap mal en portar una arrecada a l'orella; que si es volia, un s'hi podia penjar fins i tot una cafetera. Tampoc està escrit enlloc que sigui incorrecte portar una cresta de dos pams decorada amb l'arc de Sant Martí. És una qüestió d'estil. El problema és quan un oblida que l'estil educatiu, la forma, respon a un determinat contingut que el fa visible. És a dir, el problema és quan ens porten a l'escola un nen a qui han ensenyat que aquella nostra manera de fer no va amb ell. Llavors li creen un conflicte a la pobre criatura.
A primeríssima fila hi havia una parella que m'escoltava amb cara amable. Ell portava rastes fins la cintura i ella tenia tatuatges fins al carnet d'identitat. Vaig pensar que potser m'agrairien tanta claredat expositiva.

dijous, 10 de setembre de 2009

Un quadre amb història

Tots els quadres en tenen, d'història, però d'aquest en guardo un record especial. El tenia al cavallet. Hi havia estat treballant moltes hores. Tota la massa d'herba del primer terme costava molt. Feia poc que pintava... El meu fill Jordi tenia 4 anys... Corria per l'estudi, per la tranquil·litat del meu estudi. Jo tenia pipí, molt de pipí. Quan vaig tornar, el meu fill s'havia tornat artista. Tenia a la molsuda maneta dreta un pinzell. El pinzell més gruixut de tots els que faig servir. Senyor! Regalimava!!! Ara m'entendreixo recordant la cara que em va fer quan jo el vaig mirar. Aquelles ulleres a la punta del nas. Aquella expressió barreja de "sóc un artista!" i "per què fas aquesta cara d'assassí?"... Vaig fer: "Jordi, no hauràs...?" En arribar al cavallet vaig veure com l'habilitat del meu fillet havia convertit moltes hores d'esforç perquè la massa verda semblés herba a tocar, en, novament, una massa verda amorfa. "La mare que et va!!!!" El meu petit artista feia una cara... Me l'hagués menjat (en el sentit caníval del terme). Que maco i ingenu el recordo ara. La cosa no va passar d'aquí, gràcies a Déu.
Aquell quadre va quedar apartat i proscrit. Més tard, el vaig arreglar i exposar, però no es venia. Hi havia afegit unes flors roses al primer terme, per dissimular la tasca del petit geni de 4 anyets, però la seva germana gran va proferir aquell incissiu "aquestes flors tenen color de xiclet" que em va acabar d'ensorrar a la misèria. Anys després d'això, vaig refer tot el quadre i em va quedar tal i com el veieu a la imatge.
Una vegada acabat, sempre he pensat que si no hagués sigut pel petit Jordi, aquest quadre no hagués sigut mai tan bonic com va acabar essent-ho.

dissabte, 5 de setembre de 2009

Les senyoretes de parvulari

Dilluns vaig al CEI Bell-lloc a fer una xerrada a les professores o mestres. Això és el que els penso dir: en primer lloc, que és admirable el que fan i que mereixen el nostre més incondicional recolzament i admiració.
En segon lloc, que la seva tasca és d'una transcendència molt gran. La seva feina remet a un futur incert i desconegut (els seus alumnes es jubilaran al voltant del 2.075). Si ara ja no sabem com serà el món d'aquí cinc anys, imaginar com serà quan els seus actuals alumnes pleguin d'estudiar i de treballar, és pura utopia. Per tant, cal que centrin la seva acció educativa en educar la persona, en fer que aquests nens i nenes del 2009 siguin capaces de fer el be en la societat que els toqui viure. I això passa per educar la voluntat, la capacitat de treball, les virtuts humanes fonamentals, etc. I per aquesta tasca o tenen els pares al costat o es trobaran amb dificultats enormes.
Després els parlaré del que entenc que són les quatre condicions per a ser un bon o una bona mestra: la primera, ser unes veritables expertes en el que fan, que vol dir que els cal estar formades en la seva professió. També els cal estar formades com a persones perquè ningú no dóna el que no té; segona: estimar els alumnes, condició sine qua non per exercicir aquesta feina. I que exigir és una manera d'estimar; tercera: conèixer-los bé i estar a punt segons les necessitats de cada nen o nena; i la quarta, que els agradi o fins i tot apassioni, la feina que fan. Si no els apassiona aquesta professió, si no és vocacional, no aconseguiran fer-la del tot bé.
En darrer terme els parlaré de què vol dir ser professora d'aquesta escola. Vull dir que aquí tot això es viu amb un determinat estil i amb una determinada idea.
Em deixo alguna cosa?