Tots els quadres en tenen, d'història, però d'aquest en guardo un record especial. El tenia al cavallet. Hi havia estat treballant moltes hores. Tota la massa d'herba del primer terme costava molt. Feia poc que pintava... El meu fill Jordi tenia 4 anys... Corria per l'estudi, per la tranquil·litat del meu estudi. Jo tenia pipí, molt de pipí. Quan vaig tornar, el meu fill s'havia tornat artista. Tenia a la molsuda maneta dreta un pinzell. El pinzell més gruixut de tots els que faig servir. Senyor! Regalimava!!! Ara m'entendreixo recordant la cara que em va fer quan jo el vaig mirar. Aquelles ulleres a la punta del nas. Aquella expressió barreja de "sóc un artista!" i "per què fas aquesta cara d'assassí?"... Vaig fer: "Jordi, no hauràs...?" En arribar al cavallet vaig veure com l'habilitat del meu fillet havia convertit moltes hores d'esforç perquè la massa verda semblés herba a tocar, en, novament, una massa verda amorfa. "La mare que et va!!!!" El meu petit artista feia una cara... Me l'hagués menjat (en el sentit caníval del terme). Que maco i ingenu el recordo ara. La cosa no va passar d'aquí, gràcies a Déu.
Aquell quadre va quedar apartat i proscrit. Més tard, el vaig arreglar i exposar, però no es venia. Hi havia afegit unes flors roses al primer terme, per dissimular la tasca del petit geni de 4 anyets, però la seva germana gran va proferir aquell incissiu "aquestes flors tenen color de xiclet" que em va acabar d'ensorrar a la misèria. Anys després d'això, vaig refer tot el quadre i em va quedar tal i com el veieu a la imatge.
Una vegada acabat, sempre he pensat que si no hagués sigut pel petit Jordi, aquest quadre no hagués sigut mai tan bonic com va acabar essent-ho.
4 comentaris:
Els fills deixen empremta en tot el que fem, en tot el que vivim i en tot el que sentim al seu costat. Segur que aquest quadre pot arribar a ser un dels millors de la teva carrera, perquè en aquesta herba no hi veus només unes ratlletes verdes, hi veus els ulls del teu fill, el seu somriure, la seva trapelleria i totes aquelles coses viscudes al llarg de la vostra vida en comú. Jo fa un temps que entence el que planteges, però el meu fill, com que el seu pare no pinta gaire res, es dedica a decorar les parets de la casa. Que macos que són. Un petonàs a en Jordi i a tota la resta, que són la teva millor creació (amb permís de la teva dona, és clar!).
M'has fet pensar en un pare que, ddavant del que entenia que era u problema, va decidir que les parets del passadís de la casa on vivíem eren pintables amb total llibertat. Per demostrar-ho, ell va agafar un retolador i hi va escriure: "el pare és el millor". Al cap d'una setmana, totes les parets eren plenes d'esgargots, dibuixos, ratllades, paraules de tota mena, coloraines... Hi ha gent original al món. Aquest pare, en cert sentit va ser intel·ligent perquè ell, que no suportava veure una ratllada a la paret, va deixar de patir. En legalitzar la trapalleria, allò va deixar de ser-ho i per tant, zero patiment per zero problema.
Jajaja que bo! El nano volia imitar el pare sense pensar que el pare s'hi guanya la vida. Els infants no veuen la realitat com la veiem nosaltres de la mateixa manera que davant d'un paissatge tu el pots veure d'una manera i plasmar-ho a la tela i un altre artista ho veurà diferent.
Recordo que quan era força afeccionat a decorar les parets, de tal manera que els meus pares van acabar per forrar la meva habitació amb uns rollos de pissarres “veleda” que s'enganxaven directament a la paret i amb els rotuladors podia guixar tant com volgués i esborrar-ho després.
Posteriorment de gran i amb una nul.la aptitud artística em dedicava a pendre el pèl a la gent a l'autobús tornant de la facultat. La broma consistia en que em mirava atentament a algú i em posava a dibuixar en un bloc, la persona acostumava fins i tot a “posar” una mica. El dibuix en qüestió resultava ser d'allò més senzill, el tipic ninot del joc del penjat o una cara del tipus “con un 6 y un 4 aquí tienes tu retrato”. Quan arribava la meva parada deixava el dibuix al seient i normalment la gent esperava a que jo baixés per agafar encuriosida el paper. Mai vaig poder veure la seva reacció però alguns amics que continuaven dins el bus s'havien pixat de riure quan veien la cara dels models en veure el seu retrat.
En fi, que m'agrada molt això que fas d'explicar les històries que hi han darrere els teus quadres, és una cosa que estaria molt bé que figurés a les exposicions, sovint trobo inútil que es limitin a posar a l'etiqueta el títol, l'aritsta, la tècnica i les mides, són coses bastant deduïbles, en canvi m'encantaria que l'autor sempre fes una petita explicació de les dificultats tècniques, de perspectiva, etc o en aquest cas els contratemps personals-familiars que hi ha al darrere.
Avisa si fas una exposició per BCN, m'encantaria anar-hi.
Que vagi molt bé dilluns la rentrée!!
Hola, Iron: mil gràcies pel teu comentari. M'ha fet molta gràcia això de l'autobús. Que punyetero que devies (deus?) ser. M'ha sobtat que no necessitessis disfrutar del final de la malifeta, de la cara del retratat.
Quan exposi a BCN t'ho ofaré saber, de ben segur. La propera exposició serà una col·lectiva en motiu del llibre Girona pinta La Toscana. Encara no hi ha dates. En faré propaganda en un post.
La rentrée ha anat bé. Avui era suau (els alumnes de 2n cicle d'ESO comencen demà).
Ah, i sobretot, prenc nota d'això que suggereixes de la història de cada quadre. Ho proposaré. Si res més no, continuaré fent-ho aquí al bloc. Hi ha d'altra gant que també m'ha dit que ho troba interessant.
Publica un comentari a l'entrada