dissabte, 5 de setembre del 2009

Les senyoretes de parvulari

Dilluns vaig al CEI Bell-lloc a fer una xerrada a les professores o mestres. Això és el que els penso dir: en primer lloc, que és admirable el que fan i que mereixen el nostre més incondicional recolzament i admiració.
En segon lloc, que la seva tasca és d'una transcendència molt gran. La seva feina remet a un futur incert i desconegut (els seus alumnes es jubilaran al voltant del 2.075). Si ara ja no sabem com serà el món d'aquí cinc anys, imaginar com serà quan els seus actuals alumnes pleguin d'estudiar i de treballar, és pura utopia. Per tant, cal que centrin la seva acció educativa en educar la persona, en fer que aquests nens i nenes del 2009 siguin capaces de fer el be en la societat que els toqui viure. I això passa per educar la voluntat, la capacitat de treball, les virtuts humanes fonamentals, etc. I per aquesta tasca o tenen els pares al costat o es trobaran amb dificultats enormes.
Després els parlaré del que entenc que són les quatre condicions per a ser un bon o una bona mestra: la primera, ser unes veritables expertes en el que fan, que vol dir que els cal estar formades en la seva professió. També els cal estar formades com a persones perquè ningú no dóna el que no té; segona: estimar els alumnes, condició sine qua non per exercicir aquesta feina. I que exigir és una manera d'estimar; tercera: conèixer-los bé i estar a punt segons les necessitats de cada nen o nena; i la quarta, que els agradi o fins i tot apassioni, la feina que fan. Si no els apassiona aquesta professió, si no és vocacional, no aconseguiran fer-la del tot bé.
En darrer terme els parlaré de què vol dir ser professora d'aquesta escola. Vull dir que aquí tot això es viu amb un determinat estil i amb una determinada idea.
Em deixo alguna cosa?

3 comentaris:

Joan ha dit...

Home, si n'hi ha alguna que estigui de bon veure, li podries demanar el telèfon, no?

Fora conyes, en saps un niu

Toni Cassany ha dit...

Potser els parlaré també de lo collonut que és treballar amb companys com tu...

Kasal ha dit...

Veig que la xerrada serà completa, però permet-me demanar-te que els diguis una cosa. Com a pare del Cei, crec que és molt important que continuin donant amor com han fet fins ara. He vist fer abraçades que són més terapèutiques que cent pediatres, he vist petons més balsàmics que un litre d'Apiretal, he sentit paraules tan plenes de "carinyo" i estimació que em fa enveja que no siguin per mi.
Els que ens dediquem a educar adolescents, algunes vegades veiem com alguns dels nostres alumnes el que realment necessiten no és un psicòleg, una pastilla o un càstig, el que li cal és aquella abraçada, aquella paraula amable, aquell copet a l'esquena.
I crec que és en les tendres edats on s'apren, no només a fer i donar aquestes mostres d'amor sino a rebre-les, a deixar-se estimar. I això a Bell-lloc ho fan molt bé i s'agraeix.
De passada felicita-les a totes per la feina ben feta.
I també diguel-si que en Marçal torna el dimecres, que es vagin preparant que ve fort i disposat a donar guerra.
Salut! (i perdona pel rollo).