divendres, 25 de maig del 2012

Un premi especial i inesperat



El meu bloc acaba de rebre un premi.  Es tracta d'un premi que atorguen els mateixos autors de blocs i per això fa especial il·lusió. El premi m'ha estat atorgat per un blocaire molt actiu, que fins ara era desconegut per mi: Jaume Pubill, que ha vist en el meu bloc alguna cosa interessant. Des d'aquí li'n dono les gràcies afectuosament i em disposo a fer el mateix que ell ha fet amb mi, és a dir, a continuar la cadena i premiar jo cinc blocs que em semblen excel·lents, encara que per motius ben diferents. L'ordre amb què els dic no és de caire qualitatiu, sinó del tipus "tal com raja": 
En primer lloc vull premiar "DOS CONTRA UN", per un motiu ben concret: el fa un noi molt trempat que només té 15 anys i el va començar quan en tenia 14. El manté, el perfecciona i en té cura, dia a dia, amb esperit professional (li ha permès fer de periodista esportiu com un periodista més). 
En segon lloc, "SOMA" perquè és d'una persona que sap tocar temes profunds amb un esperit obert, dinàmic, modern i sobretot, positiu. 
En tercer lloc vull premiar "EL BOSC DELS CAMALEONS", per la seva capacitat de transmetre mil sensacions i coneixements amb una creativitat fora del comú. 
En següent lloc, "LA PASTANAGA VERDA" perquè n'és l'autor un escriptor que quan pren la paraula, ho borda i, a més, té idees originals i pròpies, la qual cosa no té res de fàcil. 
En quart lloc "EL PAÍS DEL KOKAMUSKES" perquè sap transmetre la passió per la lectura, però sobretot té un criteri a l'hora de recomanar lectures que no es decep mai. 
I en cinquè lloc "CIUTADÀ KANE" perquè si vols saber l'última cosa interessant que han dit o fet els personatges més variats i interessants que corren pel món, no pots deixar de visitar-lo. 
N'hi ha més, és clar. I espero que ningú se m'enfadi per no posar-lo. 
Tanmateix no em resigno a no parlar-vos de "METÁFORAS", un bloc d'un amic de Burgos, escriptor, que té una virtut que jo no tinc i que admiro profundament. Sap ser breu. Si vols aprendre coses molt interessants i no tens temps, aquest home te les diu en  dues paraules, perquè si es pot dir en dues no en fa servir tres. O també de "VERS TRENCAT", un bloc ple de poesia i sensibilitat. Música d'autor, versos... art en majúscules. 
Espero que us agradi la iniciativa aquesta dels premis Liebster Blog que sembla que tenen l'origen a Alemanya i que ja fa anys que corren i s'escampen arreu.

Si els premiats voleu seguir la cadena heu de fer el següent:

1. Copiar i enganxar el premi al bloc, i fer un enllaç al blocaire que te l'ha atorgat.

2. Nomenar els teus 5 blocs preferits (han de tenir menys de 200 seguidors) i deixar un comentari en els seus blocs per fer-los saber que els atorgues el guardó.
3. Esperar que aquests blocaires facin el mateix amb uns altres 5 blocs.

dissabte, 19 de maig del 2012

Què entens per estimar?

L'altre dia vaig ser a Figueres a fer la meva xerrada sobre matrimoni i comunicació. Cada vegada que la faig em convenço més d'una cosa: quan dos pensen que s'estimen, primer haurien de posar-se d'acord en què entenen per estimar-se.
La idea és senzilla però lluminosa: estimar no és sentir amor; estimar és voler estimar. Resulta que quan has decidit estimar, sents que estimes i et sents feliç i et sents correspost i tot el sentiment que vulguis... Però estimar no és sentir i prou. Estimar és, sobretot, una acció decidida de la voluntat lliure. Estimar és dir: jo, per al meu matrimoni m'hi penso trencar la cara. Això funcionarà sí o sí, perquè depèn de mi, sobretot. I de l'altre, que en això també pensa  igual que jo. I torno al principi: cal parlar amb l'altre de si entén les coses d'aquesta manera o no. Perquè si en això no hi ha total complicitat i sintonia, aquella relació té totes les de perdre, què voleu que us hi digui...

diumenge, 13 de maig del 2012

Els experts

He trobat a fb (José Gabriel Londoño n'és l'autor) una història que m'ha fet pensar molt i que connecta amb els posts sobre Tàpies que vaig fer dies enrere. 
Resulta que un home es va posar a tocar el violí a l'entrada d'una estació de metro de Washington DC. Va interpretar Bach durant 45'. Gairebé ningú s'hi va aturar en tota l'estona. La gent passava, mirava i continuava amb pressa. Va recollir 32$. Doncs bé, el violinista no era altre que Joshua Bell, un dels músics més talentosos del món. Dos dies abans d'això, Joshua Bell havia triomfat en un teatre de Boston, ple a rebentar, on s'havien esgotat totes les localitats, que es venien a 100$. Aquesta és una historia real organitzada pel diari The Washington Post como a part d'un experiment social sobre la percepció, el gust i les prioritats de la gent.   
Em fa pensar tot això que, en qüestions d'art, estem en mans del que ens diuen... els experts? Cal que siguem humils i intentem no deixar-nos portar pels prejudicis o per la nostra ignorància, però també cal tenir en compte que en qüestions tan opinables i subjectives ens poden marcar gols per tota l'esquadra. 
I si no, mireu aquest vídeo sobre un experiment d'una TV espanyola sobre art abstracte. Fa pensar, no?

dissabte, 5 de maig del 2012

Quin llibre, Leopoldo!


N'he llegit molts de llibres de temàtica familiar, sobre educació, comunicació, etc. Però mai m'hi havia divertit. I dic divertit literalment. Aquest llibre m'ha fet riure sobre tot m'ha fet pensar.
Quina capacitat de treure-li ferro a les coses, quina llibertat i frescor de pensament, quin sentit comú que destil·la cada frase!. No és gens fàcil trobar una cosa així. No és un tractat sobre la família, no és un assaig teòric sobre maneres de fer les coses o sobre com organitzar res. El llibre és com un deixar anar una gran xerrameca espontània i natural sobre "a mi m'ha anat bé així, ara, cadascú se sap lo seu". 
No té un ordre preestablert. És un trencaclosques de bones idees. Quan arriba a la idea número 36 diu que ja ha complert amb el que diu el títol, però que encara té més coses a dir i per tant, continua. I arriba a 53. I es queda tan ample. I te l'imagines amb aquesta cara de conya fina que posa sempre i que és fruit de saber anar per la vida sabent què importa de veritat i què no. 
Us el recomano efusivament i entusiasta, com deia el meu recordat amic Xavier.