dijous, 1 de juliol del 2010

Una nit al Liceu

He anat al Liceu de Barcelona. No vull parlar aquí de l'obra que he anat a veure (El jugador, de Prokófiev) sinó de l'experiència en sí.
He experimentat quelcom que dic moltes vegades als alumnes i fills: no parlis del que no saps. No rebutgis d'entrada quelcom que pot ser bo pel sol fet de no entendre-ho o de no saber-ne res. Jo hi anava amb por, al Liceu, perquè anàvem a veure una obra totalment desconeguda, i a més, no en versió operística sinó de concert (cosa que hem pogut comprovar in situ perquè ni això sabíem). Això del teatre cantat no era quelcom que entrés a dins de les meves passions, realment. A la TV, per exemple, o a la ràdio, sentir la veu d'un tenor o d'una soprano... sobretot si cantaven quelcom no reconeixible per mi... en fi, canvi de sintonia o canal. I resulta que m'inviten a un palco del Liceu, la catedral del bell canto i en gaudeixo a base de bé. I és que no es pot dir que una cosa no val per a res si no s'ha fet l'esforç de fer un acostament respectuós i amb mentalitat oberta.
Hi hem estat quasi tres hores i ens han passat volant. Per què? Per la riquesa de la música en directe, pel portentós talent humà que crea semidivinament la bellesa, pel marc espectacular d'un Liceu que és una joia, per les ganes de passar-ho bé, per la incertesa de si ho entendrem bé tot plegat... I també, pel fet que una ex alumne meva -la Clàudia Schneider- del meu primer any de feina a Roses, era una de les cantants del 4t acte, Tot plegat ha fet que la nit fos màgica.