diumenge, 21 de març de 2010

Gracias, Miguel

Em sap greu, però la mort de Miguel Delibes m'ha agafat en una d'aquelles temporades impossibles. No sóc l'únic, però això no em consola gens. Volia escriure aquesta entrada de seguida que vaig saber la trista notícia.
El dia abans de la seva mort, un alumne de 4t d'ESO m'havia preguntat, mentre es menjava una croqueta dels dijous, si el tal Delibes encara era viu. Li quedaven poques hores de vida i jo no ho sabia. Només Déu sap aquestes coses, ves per on. Li vaig dir que sí, i que era el meu ídol.
Em sap greu perquè jo li dec molt a Delibes. M'he vist sorprès pels meus propis sentiments en saber d'aquesta mort. Es pot sentir certa tristor per la mort d'un desconegut? No ho sé, però Delibes no ho era de desconegut; era amic meu, però ell no ho sabia. Als escriptors els passen aquestes coses.
Jo a Delibes li dec dues coses que són fonamentals (en el sentit literal de la paraula) a la meva vida: la meva vocació professional i la meva afició a la lectura.
Feia COU i no sabia encara quina carrera volia estudiar. Només sabia que no faria Mates. No és molt que diguem. El Sr. Inclán ens va fer fer un treball sobre Las Ratas. Em sembla que cadascú triava una obra i un autor. El meu treball analitzava l'estil d'aquest mestre. Vaig gaudir com mai, i vaig aprendre molt. En acabar el treball ja sabia que estudiaria Filologia Hispànica. Ho vaig veure clar. Havia descobert que m'ho podia passar bé estudiant la llengua. Era un gran descobriment.
Quant a la lectura, haig de dir que, encara que sembli impossible, fins a 3r de Carrera la lectura no era per a mi una afició com ho és ara. Llegia bastant per obligació. Doncs bé, jo vivia a Santiago de Compostela i un amic gallec feia la seva tesi doctoral sobre el Delibes periodista. Un dia d'estiu fèiem una excursió llarga. Teníem dues hores d'autobús per davant. Vàrem seure junts i ell va treure La hoja roja. Em va animar a llegir-la. No és la millor manera d'entrar a can Delibes, però em vaig endinsar altra vegada en aquell estil captivador. I ja no el vaig deixar més. El meu germà Lluís havia aconseguit, uns anys abans, que llegís La sombra del ciprés es alargada. M'havia agradat, però no empaitat. Després de La hoja roja van venir El Camino, Mi idolotrado hio Sisí, el Príncipe destronado, Viejas historias de Castilla la Vieja... i deu o quinze més. Delibes havia fet un amic per sempre i un lector que ha passat hores i hores gaudint de l'art d'escriure i de l'art de viure moltes vides i d'aprendre'n alguna cosa de totes.
Avui començaré a rellegir Señora de rojo sobre fondo gris.
Em sento plenament identificat amb el post del meu amic Joserra Ayllón sobre els darrers moments de Delibes aquí. Potser entendreu perquè em sap tan de greu haver perdut aquest amic literari. Tanmateix deixeu-me dir que escriptors com Delibes no es perden mai perquè romanen sempre amb nosaltres de forma viva i entranyable.