dimecres, 15 de febrer de 2012

Antoni Tàpies (II)


Antoni Tàpies. Sabata. 
Intentava en l'anterior post explicar com podia ser que Antoni Tàpies fos un referent a la història de la pintura universal si pintava "tan lleig"... I és que una cosa no treu l'altre. Cal saber que Antoni Tàpies és el pare de l'informalisme pictòric, que va ser capaç de crear un estil propi, matèric, amb l'ús d’elements de rebuig, amb deixalles, però alhora un estil molt espiritual perquè va ser capaç de transcendir el suport de l’obra per aprofundir en la imbricada condició humana.
I reconèixer això és perfectament compatible amb dir “no m’agrada absolutament gens i no me’n penjaria cap al menjador de casa ni que me'l regalessin”.
Antonio López. La Gran Vía
Crec que davant de fenòmens com Tàpies ens cal una actitud més humil. Dir "això és una merda", com va fer un alumne meu després de llegir cinc (5) minuts El camino de Delibes, és fer el ridícul i mostrar la pròpia ignorància. És millor dir "no ho entenc" i  encara l'òptim seria voler entendre-ho.
Si no, ens passarà el mateix que als contemporanis de Van Gogh, que el van rebutjar perquè no sabia pintar. I el problema és que ells no el sabien mirar. 
El fàcil és apreciar el meu admirat Antonio López. Aquest sí que s'entén bé. Però no per això és millor que l'altre. I no sabeu què pagaria per tenir un Antonio López penjat al menjador. 
Seguirem parlant del tema...

1 comentari:

Joan ha dit...

Si jo tingués un Tàpies o un Lòpez, no seria jo... seria la baronessa Tyssen.
A mi m'agrada més Jay Ryan, però sobre gustos...