dimarts, 28 d’abril de 2009

Estimat Pere

Estimat Pere: escric això quan te n'estàs anant. Voldria dir-te tantes coses! Me n'adono de l'estupidesa meva quan noto que fins que no em faltes no notava com t'estimava. Em fa mal la teva absència, perquè la teva presència era un crit excels, immens, a la dignitat humana. El teu caminar acompassat, el teu balanceig forçat era el de la campana que ens avisa, que ens desperta de tanta superficialitat en què vivim. Tu ens deies, amb la teva alegria vital, que viure amb plenitud era més cosa de l'esperit que de superfície, més cosa de l'ànima que de la pobra i finita matèria. Eres el nostre bon humor, a totes hores. Mai un no, sempre la teva broma oportuna. Mai un no per a ningú. Marxeu els millors. Déu sap per què, però fa mal el teu comiat perquè fins ara vivíem amb tu, ara ho haurem de fer en tu, perquè gràcies a tu podrem dir als nostres alumnes i a tots els qui t'han conegut que la teva vida era fèrtil, era plena, corulla de fruits, era la vertadera. Que Déu t'aculli a la seva Casa del Cel. Te l'has ben guanyat, amic.

dissabte, 25 d’abril de 2009

Xerrada a l'IES Sta. Eugènia

Fa uns dies vaig ser a l'IES. Sta. Eugènia fent una xerrada sobre Días de Reyes Magos. Voldria destacar dues coses: hi ha gent a l'ensenyament públic d'aquest país vertaderament admirable, gent que té vocació d'ensenyant i que ho porta a la sang. I ho dic perquè malgrat mil inconvenients i desatencions a les quals estan sotmesos pel nostre pobre (mesquí) Departament d'Educació, (fixeu-vos amb detall en l'entorn on vaig fer la xerrada) rendeixen sense desmai al 200%. Vaig ser atès per la Lluïsa Marquès i pel Cap de Departament de Llengua, en Toni. Són gent encantadora. Em van fer una mena d'aparador al·lusiu a la novela, amb tot de llibres que hi apareixen i altres elements; em van presentar com una eminència, la qual cosa sempre ajuda a agafar-se seriosament la trobada per part del públic d'ESO, que és molt exigent. I m'han fet un CD amb fotos de l'acte. La meva més sincera gratitud per a tots ells i elles. La xerrada va anar molt bé, aquells nois i noies, tant els qui els agradava la cosa com als qui els avorria profundament, es van portar molt bé. Per cert, que en el torn de paraula un alumne, l'Oriol, va fer una interpretació tan brillant del final del llibre que vaig demanar un aplaudiment del respectable. Aquell noi era un gran lector i per tant, un gran pensador. I és que a la pública, tan defenestrada per tants, també hi ha talent. I per això no s'enfonsa. I jo personalment, trobo que té més mèrit ser excel·lent a la pública que ser-ho a la privada. Això, alguns ho sabem molt bé.

Amo a Laura

"Amo a Laura"

He tornat a veure el video. Ha estat amb motiu d’una xerrada sobre afectivitat i sexualitat adolescent impartida per Jokin de Irala. Recordo, encara, la primera vegada que el vaig veure. Durant el primer minut ens vàrem trencar de riure. Però després, poc a poc, em vaig sentir infinitament estúpid, rient perquè tocava riure, fins que ja no només no en tenia ganes sinó que començava a estar indignat. També m’avergonyeixo del pocs reflexos que vaig tenir.

La lletra de la cançó, la seva idea de fons, no la literalitat de cada frase, és clar, la comparteixo de dalt a baix. Però la forma... fa mal. Per què?

Amo a Laura és una calculadíssima ridiculització paròdica d’una determinada concepció de la sexualitat humana en general i de la jove en particular.

Voldria fer unes consideracions al respecte:

  1. Per què hi ha gent que es creu en el dret de enfotre-se’n d'una determinada manera de veure la vida o viure un tema? No mereix ser respectat aquest enfoc? Fa mal algú?
  2. No creieu que per esperar-se fins el compromís s’han de tenir molt ben posats i no pas ser mig afeminat o capullo de concurs, una mena de mig home mutilat, com els personatges que apareixen en el video? I les nenes fleumes, lloques assolellades? Aquesta mena de frikis són els qui practiquen el contrari (ho intenten, vaja)
  3. L’estratègia d’MTV (que és qui produeix aquest insult) és demolidora. És la mateixa que va emprar Cervantes contra els llibres de caballeries. Els va ridiculitzar. No es van publicar més. Demolidor, repeteixo. Però ell ho fa fer sense acritud, sense cinisme ni odi. Amo a Laura és destructiu perquè no contraargumenta, no apel·la a la intel·ligència, sino a allò emocional. S'aprofita del corporativisme gregari que es produeix quan la massa se'n fot anònimament del que no és fàcil d'argumentarA. Aquest és el gran argument: "ets ridícul". Per què, perquè no vas a la moda, no ets del ramat.
  4. Amo a Laura va formar part d'una campanya de publicitat viral (la que aprofita les xarxes socials , el que s'anomena web 2.0, per aconseguir increments exponencials en les visites). tot estava calculat fins el darrer detall. Va assolir el récord de descargues, per davant de El Koala ("Opá, yo voy hasé un corrá").
  5. Sorprèn molt que, essent evident el que dic en el punt 3, una de les protagonistes del video, la Lara Álvarez, digui coses com aquesta en una entrevista: "tengo muchos compis que me han dicho: “Siendo mi amiga, ¿cómo haces esto?”. Pero ellos me conocen y saben que en ningún momento hubo mala intención. Es sólo una canción pegadiza y un baile, no hacemos burradas ofensivas. Yo estoy muy orgullosa."
  6. Escolta maca, no pixes mai a dins el test?

dimarts, 21 d’abril de 2009

Un poema bonic: elegia a un germà

He disfrutat molt amb La montaña de los siete círculos, de Thomas Merton. No el recomano indiscriminadament perquè es tracta d'una obra que requereix una disposició personal adequada (és una obra molt profunda sobre la recerca de la vocació personal d'un monjo trapenc). El que vull compartir aquí és una joia del final del llibre. El germà del protagonista (John Paul) mor a la guerra, al mar. És pilot. El seu avió cau abatut i en la caiguda queda ferit terriblement. Passa tres hores agonitzant en un turment de set i dolor a la barca salvavides i després mor. És abril i primavera. Merton, que viu reclòs al seu monestir, escriu llavors aquesta meravella on li expressa la voluntat d’identificar-se amb ell i d’oferir-li tot el seu sacrifici de monjo trapenc (les hores de vetlla, de dejuni total, de terrible calor a l’estiu, el treball al camp, de sol a sol, per ser-li solidari en el seu dolor i la seva mort):

Dulce hermano, en las horas que yo duermo,
para tu tumba son mis ojos flores;
y si comer mi pan no puedo,
mis ayunos serán almohadas donde moriste.
Si en el calor no encuentro agua para mi sed,
manantiales mi sed te hará, pobre viajero.
¿Dónde, en qué tierra desolada y humeante,
yace tu pobre cuerpo, perdido y exánime?
¿Y en qué paisaje de tradedia
tu espíritu infeliz ha perdido el camino?
Ven, halla en mi trabajo un lugar de descando
y en mis pesares posa tu cabeza,
o, más bien, llévate mi vida y mi sangre
y cómprate un lecho mejor...
o llévate emi aliento y llévate mi muerte
y cómprate un mejor reposo.
Cuando los hombres de guerra estén caídos
y hundidas en el fango se hallen las banderas,
aún dirán a los hombres tu cruz y la mía
que murió Cristo en cada uno, por los dos.
Pues en tu abril náufrago, Cristo yace muerto,
y llora Cristo en mi marchita primavera:
de cuyo llanto los valores bajarán
hacia tu mano desvalida,
para proporcionarte el retorno a tu reino:
el silencio de cuyas lágrimas caerá
cual campanadas en tu tumba extraña.
Escúchalas y ven: te llaman a la patria.

dimecres, 15 d’abril de 2009

Recuperar la decència

L'altre un gran amic meu em va llegir una frase que em va encantar. És de Leopoldo Abadia, un senyor dotat simplement de sentit comú i alçada humana: “No hace falta refundar el capitalismo; solo hay que recuperar la decencia. No es el sistema, es la persona lo que falla. Por eso es más difícil la solución de la crisis: hablamos de la condición humana. Hay que evitar el todo vale y reeducar en valores. Esto se soluciona con decencia, ética y vigilancia reforzada”.
Només qui coneix l'home i no es queda en la superfície pot dir coses així.
I no val a dir que siguem pràctics i que això és fàcil de dir i impossible de fer i estupideses per l'estil que amaguen covardies i paràlisis.
Ens cal revisar l'educació a fons. Quan penso en tot això i miro la nostra pobra classe política i la seva ridícula talla humana, em posaria a plorar.

dimecres, 8 d’abril de 2009

Sorolla al MNAC; Mir al CaixaForum

No sé si n'esteu al cas, però això no us ho podeu perdre. Joaquín Sorolla i Joaquim Mir són a Barcelona.

El primer és al MNAC. L'exposició es diu "Visión de España". El nom és degut a un encàrrec que la Hispanic Society of America li va fer per omplir els plafons de la seva seu americana. Cada plafó està dedicat a una part d'Espanya i la seva gent. Aquesta col·lecció és aquí i és una cosa increïble. Quan entres a la sala primera i veus “La pesca de la tonyina” de 1919, quedes corprès, garratibat, per tanta bellesa. Us aconsello també que no us perdeu per res del món el majestuós quadre de 14 metres d'ample per 3'5 d'alt anomenat "Castella. La festa del pa" de 1913. La tenen oberta fins el diumenge, 3 de maig.

I per a qui cerqui emocions pictòriques fortes, Joaquim Mir. Una bèstia parda avançada al seu temps, algú que semblava que pintava paisatges i en canvi el que pinta són les emocions que li produïen aquests paisatges. I com que era un home enrauxat al màxim, un apassionat de la vida i la pintura, doncs pinta amb una força, amb una mala llet, amb un atreviment que a principis del XX era realment trencador. Té molt d'impressionista i alhora d'art expressionista abstracte, sense concessions. Si mires al detall les seves darreres obres veus grans extensions de tela coberta per taques agosarades que no són sinó un avançament descarat a l'abstracció que hauria de venir després. Quan te'n retires uns metres, perceps el sentit figuratiu, explicatiu i entenedor de tot plegat. És una antològica extraordinària i està oberta fins el 26 d'abril.

dimecres, 1 d’abril de 2009

Edward Green

Espero no cometre el mateix error que sempre denuncio que cometen els diaris quan ens filtren la informació dient-nos només el que els interessa dir o el que és políticament correcte, però tinc entès que Edward Green és un expert en Sida, és de la universitat de Harvard, no és catòlic ni està contra el condó, però ha tingut els nassos de donar la raó al Papa quan aquest afirmava (no va dir altra cosa al respecte!) que només amb preservatius no se solucionava el problema del Sida a l'Àfrica. Green va dir això textualment: “El Papa té raó. Els nostres millors estudis mostren una relació entre una major disponibilitat de preservatius y una major taxa de contagis de Sida”.
Ningú s'atreveix a publicar això? En quin món vivim?