dissabte, 27 de juny del 2009

Autodestrucció Jackson

He rigut molt amb un comentari graciós que ha fet un fill meu avui: deia que el seu professor, un tal senyor Bayer, els havia dit, temps enrera, que, quan es morís en Michael Jackson, haurien de posar a la tomba fulles de morera perquè els cucs poguessin menjar alguna cosa doncs no creia que els agradés el plàstic.
Més enllà del tip de riure que genera el comentari, i malgrat que en aquests moments pot resultar fins i tot un xic ofensiu, em plantejava que en Jackson és un cas paradigmàtic d'una abusiva, absurda i irracional manipulació de la naturalesa. I tot ocasionat per no saber acceptar-se un a si mateix, la qual cosa pot acabar amb l'autodestrucció. I mira que era bo el paio, eh? Quines condicions tan excel·lents per arribar lluny, lluny en el negoci d'entretenir el món.
Els nostres fills i alumnes poden aprendre aquesta lliçó fàcilment i no els anirà malament. Passa, sobre tot als l'adolescents, que es miren al mirall i no els agrada gens el que veuen. Cal ensenyar a acceptar-se a sí mateix i després, en un pas més molt saludable, a riure's una mica dels propis defectes i limitacions. D'aquell gra al nas, d'aquell nas mateix, de la mida de les orelles o de la poca o molta alçada, del darrer estirabot del coll, etc. Cal que els ensenyem a ser feliços a dins del propi cos.

dimecres, 24 de juny del 2009

Nova lectura

Confesso que a vegades el que necessita un llibre és tenir unes hores seguides per llegir. Encara que sembli que no, la novel·la epistolar que m'acabo de llegir (La societat literària i de pastís de pela de patata de Guernsey, de Mary Ann Shaffer) necessita unes hores de continuïtat per tal de fer-te amb els personatges. Jo em llegia aquesta novel·la molt a poc a poc, és a dir, a carta per dia, pràcticament. Havia comès l'errada de començar-la en plena recta final del curs. No recordo haver anat tan de cul en un final de curs com aquest any. En fi, que no avançava i no em quedava amb els noms (tampoc és que n'hi hagi gaires) ni amb les seves històries.
Però l'altre dia vaig descansar de valent. Vaig llegir unes quantes hores. Sant Joan m'ho va permetre i el lloc (Vulpallac) també. I va ser una delícia. La vaig acabar d'una tirada. Vaig gaudir-ne molt.
Els personatges són el millor de la novel·la. Són entrenyables. I ho són perquè les seves històries particulars són encantadores. El transfons de la novel·la és l'ocupació nazi del territori. Hi ha moltes anècdotes, unes sorprenents i d'altres tendres. Els relats estan amarats d'humanitat profunda i de maneres maques de ser i d'anar pel món. En fi, us la recomano.

dilluns, 15 de juny del 2009

EX LIBRIS

No sé si sabeu què és un ex libris. M'imagino que sí. Es tracta d'una marca d'identitat que es posa als llibres per indicar a qui pertanyen. Amb els anys (un munt d'anys!) han esdevingut un art. N'hi ha de preciosos. Des de fa uns anys que en faig. Ha estat el regal de comunió d'un munt de nebots i fills. Des de no fa gaire, rebo encàrrecs per gent més gran. I encara més recentment, em dedico també a fer la capsa on s'endreça el tampó. Tot a mà. Tot únic i irrepetible. Un regal extraordinàriament original perquè es tracta d'una peça única. Aquí n'hi ha uns quants perquè us en feu a la idea del dibuix. Un altre dia n'hi posarem d'altres...

dijous, 4 de juny del 2009

El maestro de almas

Irène Némirovsky no decep mai. Una altra vegada una novel·la que m’ha fet gaudir. Sobretot per la capacitat que té de crear personatges que passen per la meva vida de lector i que, d’alguna manera, aconsegueixen quedar-s’hi. Al menys durant un temps. I això no vol dir que Dario Asfar, el seu protagonista, sigui un personatge exemplar o del qual se’n pot aprendre gaire. Ans al contrari. Asfar és un ser corrupte que confón clarament i explícita la felicitat amb el benestar material. M’ha fet pensar en Lázaro de Tormes, un ésser que en la seva maduresa vital ha descobert que després de la gana que ha passat al llarg de la seva vida, està més que justificat el fer callar la seva consciència amb un mínim de benestar material (feina, llit i teca). Asfar fa el mateix, però a lo bèstia. I com que no tinc altra intenció que animar-vos a llegir-lo, no dic res més que això: no sempre n'estic segur que un llibre agradi quan el recomano. Aquesta és una de les vegades en què en tinc seguretat absoluta.