dilluns, 13 de desembre de 2010

La bellesa ens fa humans!

L'educació de la bellesa, de la sensibilitat estètica hauria de formar part ineludible dels curriculums que ensenyem als nostres alumnes. Després de veure aquest video m'he emocionat, se m'ha posat la pell de gallina. Som ens uns grans magatzems, cadascú va a la seva, amb pressa, consumint el que necessita, pot o vol... I de sobte, la màgia. Tothom es transforma. Canvien les cares, l'escenari comercial es transforma en un paradís de l'esperit que s'omple, que vessa de joia i d'humanitat. La bellesa del cant excels i sublim transforma els esperits inconnexos de mils de compradors en un sol esperit humà que s'eleva i gaudeix.
Qui no sàpiga emocionar-se amb la bellesa de la creació humana, de l'art, és un pobre. No podem permetre que els nostres alumnes siguin gent mediocre a qui només omple el viure d'un cap de setmana al següent, la satisfacció material, la darrera moda, la darrera novetat del mercat electrònic o textil. Cal enlairar l'esperit, sentir-se humanitzat pel poder de la bellesa sensible i immaterial. Oh, Verdi, oh, Bécquer, oh, Joan Maragall, que grans sou, que rics que ens feu. Gràcies a Déu per la vostra existència insubstituïble i imprescindible!

divendres, 12 de novembre de 2010

Caricatura?

Enviaré aquesta carta als diaris. A veure si me la publiquen.
El diumenge 7 vaig ser a Barcelona. Vaig anar a conèixer el Papa. El vaig sentir, escoltar, veure (tant com em va permetre la magnífica retrasnmissió de TV3)... En fi, que ara puc dir que a Benet XVI el "conec" una mica més de primera mà.
Em pregunto doncs d'on surt la caricatura que se'n fa a Polònia. Sóc artista i filòleg. Tant en unes arts (les plàstiques) com en les altres (les literàries) s'entén que una caricatura és una mena de retrat consistent a deformar o exagerar uns trets característics del model que imita, per tal de fer-ne burla o broma. Em pregunto, doncs, quin és el model d'on parteix la caricatura de Benet XVI que es presenta al programa Polònia? Jo, a Barcelona, vaig veure un home entrenyable, serè, culte, intel·lectual, políglota, amatent, considerat...
Com s'explica la caricatura polonesa? Allí el Papa és un ésser abjecte, histèric, curt (no parla bé ni la seva llengua), desconsiderat, estúpid...
Vull pensar que no en saben més. Sóc del Barça, però em sembla que el mateix li passa a d'altres personatges que ens fan riure, no perquè estan molt ben caricaturitzats, sinó perquè són del Madrid i amb el Madrid s'hi val tot.
Com amb el Sant Pare?

dimecres, 3 de novembre de 2010

Parlem de comptes?

Benet XVI ve a Barcelona. Tanmateix, el gran protagonista d'aquest fet no és la figura del Papa, ni què ve a fer, a dir o visitar, ni per què, ni quan, ni com... Res de res. Aquí l'important de veritat és el que això ens costa als contribuents. Bé, el que costa, ja està. Perquè al final tant li fot qui ho paga. A Catalunya (és el que conec millor) els mitjans de comunicació s'han centrat fins fa no gaire en la vessant econòmica del viatge. No interessa la gent que el rebrà il·lusionada. Ni la gent que el rebrà amb un profund respecte. No. Aquí només hem parlat del que val tot plegat amb una dosi molt important d'hipocresia (o potser és estupidesa?). Hem llegit xifres diverses (des de 500.000 fins a 3 o 4 milions). La meva ingènua pregunta és: i si parlem de despeses, perquè no ho fem també d'ingressos? Perquè no es diu que la visita papal suposarà per a la ciutat de Barcelona uns ingressos d'uns 30 milions d'euros? (la font de la dada ve del propi ajuntament). Sí. senyors, sí: l'allotjament en hotels de la ciutat, els restaurants, les compres i el transport dels fidels suposaran ingressos de prop de 25 quilets. I se'n generaran més de quatre més amb la projecció de la imatge de Barcelona al món. I en aquest concepte no se'n generaran més perquè tenim un govern municipal tan curt de vista que es fa difícil no insultar-los. En comptes de potenciar la visita, encara que fos amb benficis lucratius o d'imatge, aquí ens hem dedicat a fer-nos els ofesos anti-catòlics, perquè queda més progre i més modern. Som gilipolles, en sèrio.

diumenge, 31 d’octubre de 2010

Un quadre especial

Aquest quadre ahir va ser despenjat de l'exposició i translladat a Berga. Un matrimoni l'ha adquirit i, com que viuen molt lluny, se l'han endut.
Aquest quadre va ser l'únic al qual vaig dedicar unes paraules en la presentació del passat dia 28.
Per què?
Perquè reflecteix un paisatge que realment no existeix. El vaig pintar sense cap model al davant. Vaig pintar el que sortia de la meva imaginació, de l'empordà interior. És l'Empordà que porto a dins.
Aquest quadre és una síntesi, un resum, una metàfora del meu paisatge interior. A mi sempre m'ha inspirat l'Empordà pel que transmet, no només pel que ofereix a la vista.
Empordà és paisatge de només dos components: cel i terra. La línia divisòria és clara i contundent, Ambdós es toquen en arribar a l'infinit. No abans.
Empordà és sobrietat, senzillesa i auteritat: el just valor de les coses, ni més ni menys.
Empordà és espiritualitat, la terra, l'home, que cerca el més enllà, el més lluny, sempre molt més lluny.
Aquest quadre és únic en aquest senti i em sap molt greu haver-lo venut. Bé, molt greu tampoc, no ens passem que prou bé que em vindran els calerons... No cal ser hipòcrites, tampoc. Vull dir que no m'hagués sapigut cap greu quedar-me'l. Qui l'ha comprat, però s'ha endut la meva explicació i confio que sàpiga valorar la peça. De fet sé que ho farà perquè m'ha demanat que li dediqui al seu fill, l'hereu de curta edat, que el perllongarà més enllà de l'avui i del demà. Espero!

dijous, 26 d’agost de 2010

Per què m'he fet de facebook? (II)

En el darrer post o entrada prometia una explicació de la segona raó que em va impulsar a fer-me usuari de facebook. És senzilla, també: volia entendre el mecanisme intern o, dit d'una altra manera, el model de negoci que hi ha al darrera. Aquestes són les meves conclusions:
Els negocis d'Internet tenen quelcom que els fa peculiars: es basen en la massa crítica (la quantitat d'usuaris). Vendre quelcom a 30 cèntims d'€ pot semblar una ridiculesa; però si aconsegueixes 1 milió de compradors, llavors has fet una fortuna. Però facebook, com qualsevol negoci d'aquest tipus, sap que si a la porta d'entrada de la web hi ha un preu, l'internauta "canvia de canal". Tot ha de ser aparentment gratuït. Quan tinc 4 milions de pàgines vistes a la setmana, llavors comença el negoci.
I com aconsegueixo aquest trànsit ingent d'internautes? Doncs de diverses maneres. Sintetitzant una mica: l'expansió d'usuaris ha de ser viral (com un virus de contagi). Es tracta d'una xarxa: amic d'un amic d'un amic, d'un amic... Per això ens animen a fer mil clics (invita a, sugiérele amigos, escríbele...). I per això el facebook té una literatura (manera de dir) molt determinada, molt propera a la realitat, aparentment, encara que no hi té gaire res a veure: un amic és una altra cosa molt diferent que un agregat al meu face. Si llegiu el post anterior veureu clarament quins sistemes tenen d'expansió d'usuaris.
Bé, tornem al que dèiem: si tot és gratuït, on està el negoci? Doncs, com quasi sempre, en el mercat publicitari. Suposo que som conscients de la quantitat d'informació que hem donat als senyors de facebook, no? Aniversari, adreça, estudis, aficions, amics, interessos... Ho saben tot: si estudies o no, si viatges i a on, si estàs enamorat, si surts, si treus bones notes, si tens diners, si depens dels pares, com vesteixes, quines idees religioses o filosòfiques i polítiques tens. Tenir tot això és tenir el poder econòmic. És una informació valuosíssima que val un dineral. Hi ha empreses que han nascut direccionades per facebook, és a dir, amb el target de client (la demanda) absolutament definida. Si fóssiu fabricants de raquetes de tennis, no voldrieu tenir una base de dades dels milions d'aficionats al tennis de tal regió? I si, a més, sabéssiu quan celebren l'aniversari aquests "tennistes"? Ara penseu que mireu de construir un club de tennis, però no teniu clar on construir-lo. No pagaríeu per saber les dades dels aficionats que hi ha al país? Quan val saber on viuen els aficionats al producte que jo vull vendre? Una milionada! Doncs aquí està el negoci: en convertir la informació en coneixement, en valor.
Sabia moltes d'aquestes coses, perquè conec d'aprop algun negoci internàutic que altre, però volia saber des de dins com funcionava. I em sembla que ho he aconseguit una mica.
Deixeu-me dir, en darrer lloc que no voldria que ningú veiés en aquests dos posts sobre facebook un atac desaforat. NO, de cap manera. Que ningú es posi a la defensiva! Només volia explicar perquès i de passada obrir ulls perquè sí que penso que hi ha molta ignorància i ingenuïtat al voltant d'aquest negoci. El tema de la privacitat no està resolt, per exemple, però és que, si el resolen, se'ls acaba el negoci. Un altre dia en parlarem d'això.

dimecres, 18 d’agost de 2010

Per què m'he fet de facebook?

M'he fet de facebook (i he tingut el bloc desatès, cosa que lamento, perquè per expressar-se no hi ha res millor que el bloc).
En fi, per què m'he fet de facebook? Molt senzill. Dues raons: en aquest post explicaré la primera només (la segona, en el proper post). I és aquesta: volia veure (i sentir!!) en les meves pròpies carns el fenòmen. Em dedico amb cos i ànima a adolescents. Com podia jo romandre al marge d'aquest fenòmen de masses omnipresent en la vida de tants i tants. I puc dir que l'experiència ha estat molt positiva. He experimentat sentiments diversos en diverses ocasions. Certa timidesa al principi, cert pudor, diríem (per allò de l'exposició pública a la xarxa social). Certa inseguretat també (és segur això? Qui se n'està aprofitant del fenòmen?). També s'experimenta una mica d'autocomplaença o de vanitat (tinc tants amics!, no-sé-qui quiere ser tu amigo, o ha aceptado tu solicitud de amistad...). Una mica de manipulació, com ho diríem, d'incursió a casa teva: sugiérele amigos a este; invítale a ser tu amigo; mándale un mensaje que "hase mucho que no lo hases"; busca amigos; toni, prueba el buscador de amigos; fulanito te ha invitado; has eliminado este anuncio. ¿Por qué no te ha gustado? i dóna ganes de dir "A ti qué coño te importa", però no hi ha l'opció, és clar... En darrer lloc, ho confesso, també un sentiment de "pop en un garatge". Un què hi pintes tu aquí? No m'hi he sentit com a casa, diguéssim. I això perquè sóc conscient que essent pare i profe, se'm veu com acoplat.

L'experiment ha estat doncs un èxit per a mi. Ara haurem de veure què faig a partir d'ara amb el senyor Facebook. L'engego?

dijous, 1 de juliol de 2010

Una nit al Liceu

He anat al Liceu de Barcelona. No vull parlar aquí de l'obra que he anat a veure (El jugador, de Prokófiev) sinó de l'experiència en sí.
He experimentat quelcom que dic moltes vegades als alumnes i fills: no parlis del que no saps. No rebutgis d'entrada quelcom que pot ser bo pel sol fet de no entendre-ho o de no saber-ne res. Jo hi anava amb por, al Liceu, perquè anàvem a veure una obra totalment desconeguda, i a més, no en versió operística sinó de concert (cosa que hem pogut comprovar in situ perquè ni això sabíem). Això del teatre cantat no era quelcom que entrés a dins de les meves passions, realment. A la TV, per exemple, o a la ràdio, sentir la veu d'un tenor o d'una soprano... sobretot si cantaven quelcom no reconeixible per mi... en fi, canvi de sintonia o canal. I resulta que m'inviten a un palco del Liceu, la catedral del bell canto i en gaudeixo a base de bé. I és que no es pot dir que una cosa no val per a res si no s'ha fet l'esforç de fer un acostament respectuós i amb mentalitat oberta.
Hi hem estat quasi tres hores i ens han passat volant. Per què? Per la riquesa de la música en directe, pel portentós talent humà que crea semidivinament la bellesa, pel marc espectacular d'un Liceu que és una joia, per les ganes de passar-ho bé, per la incertesa de si ho entendrem bé tot plegat... I també, pel fet que una ex alumne meva -la Clàudia Schneider- del meu primer any de feina a Roses, era una de les cantants del 4t acte, Tot plegat ha fet que la nit fos màgica.

dissabte, 26 de juny de 2010

Reunión de bachilleres

No vull fer cap tractat sobre aquesta novel·la. Hi ha un amic que m'ho té prohibit. He decidit que comentaré algun aspecte que em cridi molt l'atenció. En el cas d'aquesta extraordinària novel·la (qui me la va aconsellar em va dir que era una lectura indefugible) es tracta d'un procés, d'una seccessió de fets que fan canviar radicalment una situació.
El jutge protagonista de Reunión de bachilleres farà un excercici de memòria per recordar els seus anys d'escola. En aquest flash back recorda Adler, un company de classe. Adler era un alumne brillant. Brillant acadèmicament i per tant gaudia de l'admiració de companys i de professors. Però un dia es gira la truita. El millor de la novel·la és la subtil manera com l'autor ens explica en poques pàgines (de la 80 a la 88) el procés que va de l'èxit social al menyspreu unànim.
La vida es texeix a base de detalls, (si no ho creieu, llegiu Momentos estelares de la humanidad). La diferència entre la veneració i l'odi cap a una persona a vegades depèn de detalls gairebé insignificants i sobretot subjectius. Un fet objectiu és percebut de forma radicalment oposada depenent de la intenció de la nostra mirada. Entre dir "aquest tiu és genial" o "aquest tiu és boig" hi ha poca distància. Tot depèn de qui ho diu i per què. Els fets són interpretats subjectivament i la nostra reacció no es produeix davant del fet en sí, sinó davant de la interpretació personal que en fem d'aquell fet.
Tots els professors hauríem d'estar molt i molt atents a aquests processos, que passen davant dels nostres nassos i ens són imperceptibles, tràgicament imperceptibles, a vegades.

dissabte, 19 de juny de 2010

¿Fue él?

Us aconsello amb seguretat aquesta lectura. Comença així: "En lo que a mí respecta, puedo decir que estoy segura de que él fue el asesino, aunque me falta la última prueba, la irrefutable." No us en penedireu.
Podria dir moltes coses d'aquest petit relat (74 pàgines). Em quedo amb una: m'ha captivat la capacitat d'Zweig de crear un personatge. Es tracta de l'insuportable Limpley. I en concret, ha escollit una caracterització molt original: Limpley és insuportable perquè porta a l'extrem l'exercici del que per altra banda no deixen de ser trets virtuosos. Allò dels clàssics de la justa mesura, o aquella altra expressió tan nostra de "les masses piquen" es fa patèticament evident en aquest personatge. La narradora diu, per exemple: "Jamás, antes de conocer a Limpley, habíamos visto nosotros, gente mayor, que virtudes tan justas como la bondad, la cordialidad, la franqueza y la afecuosidad, por culpa de un estridente exceso, pudieran llevarle a uno a la desesperación." Aquest tiu fa morir de riure, a vegades. O potser posa nerviós i tot.
Més: busca una estona que puguis llegir una hora i mitja sense interrupcions. No he comptat el temps que hi he tardat, potser és més, però és bo llegir-lo d'una sola tongada, perquè aquests relats d'Zweig són o semblen escrits així, sense aixecar la pluma del paper, com alguns dibuixos d'en Fita o de l'Isaac d'Aiguaviva.
I una darrera cosa: no vulguis endevinar el final. Deixa't sorprendre, si ets d'aquells en qui això és possible. T'ho passaràs millor.
Si, malgrat tot, no estàs disposat a llegir-lo, aquí tens un pdf amb les 11 primeres pàgines. Arriba just al moment que apareix Limpley:

dissabte, 29 de maig de 2010

Com un miracle.

S'acaba el curs.
Bé, encara queda la recta final que és el tram que més costa fer, segons com es miri. La veritat és que a mi no és el que més em costa perquè estic tan content de veure que ja s'acaba, que no em costa tant el darrer esforç. No sé si és hora de fer balanç de la temporada. Tanmateix em fixo amb un esdeveniment que és injust passar per alt. Una setantena d'alumnes de 3r, 4t d'ESO i Batxillerat (15-18 anys) van fer la confirmació a la catedral de Girona, plena a vessar, el dia 9 de maig. La cerimònia va durar cap a dues hores. Aquells nanos se sentien tan bé allà a dins que se'ls va fer curta. La litúrgia, quan s'ha sapigut i pogut explicar prèviament, juga un paper fabulós. Tot té un sentit, en tot moment un sap on és i a on va. Que difícil és això a la vida, i més quan s'és adolescent. Se'ls veia cufois, imbuits de l'Esperit que els omplia per dins i els feia resplandir. Ja sé que semblo molt cursi o sentimental, però ho trobo emocionant. Un dels dies previs a aquest acte vaig dir a classe (comentant uns versos de Machado: "Caminante son tus huellas el camino y nada más") que em semblava preciós que Bell-lloc els hagués donat la possibilitat de fer el camí que havien decidit fer. Que els veia com a homes lliures que sabien decidir en aquell moment el que els convenia. I que eren més lliures que els de l'Institut del costat perquè ells havien pogut decidir si sí o si no. I que consti que n'hi ha molts que no. No podrien dir el mateix els seus veïns a qui mai ningú els hauria parlat d'aquestes bestieses tan políticament incorrectes. Setanta nanos havien decidit amb total llibertat, que continuaven essent cristians, que ara que podien, decidien que tiraven pel dret.
Com un miracle.

diumenge, 23 de maig de 2010

Què té aquesta novel·la?

Què té que la fa tan especial? Com és que ha venut milions d'exemplars? Em sembla que és una història sentimental que retrata un món interior, el de l'adolescent, revolucionat pel cataclisme de l'edat, amb gran riquesa de detalls i precisió. En Leo, el protagonista, és un personatge rodó, que evoluciona al llarg de la novel·la. Està molt ben traçat i construït. Quant al vocabulari i la qualitat literària, no està gens malament, però m'hi sobra molta paraulota, encara s'hi comprèn: és un retrat. Però no el puc posar de lectura obligada a l'ESO. Està ple de pensament adolescent esbojarrat (el narrador és el protagonista), però tot plegat et porta a port. I no hi ha moralina sinó pensament positiu que està molt ben dosificat i ben contextualitzat ("viene a cuento", vaja).
Sembla impertinent al principi, improcedent a vegades, i al final resulta que et fa pensar. Baixes el cap i dius: quantes coses per aprendre!
La recomano vivament i entusiàstica a tots els qui enteneu un cor enamorat. Però enamorat de veritat, eh? Aquest protagonista està boig per la Beatrice. Però no tant boig com per no saber distingir el desig de l'amor. Aquest nano va notant el canvi que es produeix al seu interior, va notant que la vida és una mestra i cal estar atent a la lliçó.
De veritat, no us en panedireu de llegir aquesta novel·la. Només un consell: no dictis sentència abans d'hora, no pleguis pensant que és una novel·la d'amor juvenil o d'estudiants d'institut com tantes... No et defraudarà. Si ets pare o mare, és d'aquelles de llegir i comentar. Si ets fill o filla, fliparàs.

dijous, 20 de maig de 2010

Bravo, Txeik!!


Només volia aconsellar-vos que llegiu el post que en Txema ha fet sobre la temporada del Barça des d'una perspectiva d'un educador. http://soma.bloc.cat/post/17590/294061
A mi, aquesta lliga del Barça m'ha fet molta il·lusió. Haig de reconèixer que m'ha encantat que, en guanyar-la, el Madrid se'n quedés sense. Sí. Però també m'ha fet especial il·lusió per la forma com s'ha guanyat, perquè s'ha fet segons un model molt concret: elegància, lluita, esforç, respecte, constància, sacrifici, treball en equip, humilitat i respecte als altres, magnanimitat, honestedat...
L'estil Mourinho (ese portugués .... .... ..!) també podria ser que arribés a fer un triplet. Això fa més gran al Barça de Guardiola (no d'en lapoorta, que té un altre estil, si us plau!!) De fet no és normal que triomfi el bé com ho ha fet aquest any i l'any passat. En Figo ha dit que el Mourinho (ese portugués!) encarna molt bé els valors madridistes. quina gran veritat noi! Jo també ho penso. Són "tal para cual". Vine, vine, Mourinho, portuguesset, que ens mantindràs les ganes de menjar-nos els títols i posaràs de relleu la manera de fer del gran Pep Guardiola.

dissabte, 15 de maig de 2010

El gran mundo de David Malouf

Aquest em va caure a les mans com a regal-detall per una conferència que vaig donar. L'he acabat de llegir avui.
És una novel·la d'aquelles que et fan sentir petit, misèria, poca cosa. Però té una qualitat literària extraordinària. No l'estic, tanmateix, recomanant indiscriminadament, ni molt menys. No em sembla una obra que hagi d'agradar a molta gent.
Parla de la història de dos amics australians, Vic i Digger, que es coneixen en un camp de presoners japonès, a la 2a guerra mundial. La novel·la retrata les dues vides abans, durant i després dels fets del camp de presoners a Malasia
És una novel·la on constantment em passava que pensava: "això és tan bo, tant profund, que ho hauria de tornar a llegir".
Aquesta és una novel·la de personatges, de personatges construïts amb mestria isuperable, amb una capacitat d'aprofundir en els més lleus i aparentment insignificants detalls del caràcter o dels sentiments de les persones que sorprèn, vertaderament.
Una novel·la que ve a dir que la família, per bé i per mal (en aquesta novel·la sobretot per mal) marca la vida de les persones. Marca, no determina. Marca més que una guerra despiatada amb les seves mil experiències destructives.
El gran mundo és una novel·la enorme, però per això una mica aclaparadora. La càrrega de negativitat que presenta la vida és forta. Potser la qualitat literària ho compensa, però. Només la recomanaria a lectors de més de 25 llibres per any.

diumenge, 18 d’abril de 2010

La playa de los ahogados


Voleu llegir una novel·la entretinguda fins la darrera pàgina? No té complicacions, és de molt bon llegir. És de gènere policíac. Es tracta del segon cas de l'inspector Leo Caldas.

Està ben construïda, no té cap element inversemblant, està neta (absència total de sortides de mare), té certes dosis d’humor (en el personatge de l’ajudant aragonès). En el procés de la investigació no et t'hi pots perdre perquè té la virtut d'anar fent recopil·lació de les dades trobades sense fer-se mai carregós, té un final més que correcte, i és entranyable (això és més subjectiu, ho reconec), per la pintura extraordinària que fa del caràcter o manera de ser gallega. Què més vols? M’ho he passat molt bé llegint-la. Es diu La playa de los ahogados de Domingo Villar. Si voleu, en trobareu fins i tot un video a http://www.parasaber.com/ocio/libros/ficcion/novela/novela-negra-policiaca/video/playa-ahogados-domingo-villar/29677/

dijous, 1 d’abril de 2010

Pederastia escandalosa

Esgarrifa, sorprèn i indisposa tot aquest escàndol de la pederàstia a dins l'Església. Com pot ser?, em pregunto, que passin aquestes coses? En un primer moment un experimenta una confusió interior, una mena de desencís sinuós que no porta enlloc.
No m'he quedat aquí, però. Convé llegir i fer bé la tria perquè ens hi podríem fer mal.
Jo he trobat un article que escriu un capellà jove, Roger J. Landry, americà de Massachusetts. Us el recomano, però per als qui vulguin anar pel dret, a continuació en faig una versió personal.
No es pot jutjar una doctrina o un pensament pel comportament d'aquells qui no la viuen, sinó per aquells que la segueixen fidelment. Fer-ho, seria com dir que la doctrina de Jesús era un desastre perquè Judes va acabar penjat. Això que ha passat, i potser passa, és terrible, però no invalida res. La primitiva Església va tirar endavant perquè va mirar els altres onze apòstols i no tant el que havia fet l'Iscariot.
Per altra banda, això, dissortadament, no és nou. Ni de bon tros és el pitjor que ha passat mai. Alenxandre VI, un Papa, va tenir nou fills amb sis concubines diferents. No entenc com Déu permeté que algú així dos el seu vicari a la terra, ni puc ni imaginar-me un merder similar amb cap Papa dels que he conegut. Per què no es va enfonsar tot plegat? Doncs perquè no és cosa nostra ni enfonsar ni mantenir dempeus l'Església. S'explica al respecte, que una vegada Napoleó li dieia al cardenal Consavi que destruiria la seva església. "No ho crec pas", li contestà Consavi. Napoleó insistí des del seu metre i mig d'alçada: "Je destruirai votre eglise!!" El cardenal replicà, m'imagino que amb un somriure sorneguer: " No, ho crec pas; ni nosaltres mateixos no hem pogut..."
No hi haurà naufragi institucional. Crist no ho permetria. Ell és viu a dins la barca. Però si no vigilem, podríem caure en un naufragi o suïcidi espiritual particular. No podem permetre que la immoralitat escandalosa d'alguns (o de molts. m'és igual) ens faci defallir. Molts aprofitaran aquest merder per justificar-se. Aquest escàndol serà un enorme penjador on hi penjaran les seves excuses per justificar el seu apartament de l'Església. Molts s'ompliran la boca de frases roïnes: "Ja t'ho deia jo", "Ja ho sabia que tots eren una colla de...". "No hi ha un pam de net. Doneu-me una raó per seguir endavant", pensaran d'altres.
Doncs a mi em sembla que ara és un moment extraordinari per fer un pas endavant i agafar-se tot això com un repte. Potser ens podria fer veure que som uns catòlics molt mediocres o una mica mesquins. Són temps durs per als catòlics i en particular per als capellans, que se n'han de sentir de tots colors. Bé, i què? Doncs amb més motiu cal tirar de coherència i serrar les dents i nedar contracorrent.
Ens necessiten. Som-hi!

diumenge, 21 de març de 2010

Gracias, Miguel

Em sap greu, però la mort de Miguel Delibes m'ha agafat en una d'aquelles temporades impossibles. No sóc l'únic, però això no em consola gens. Volia escriure aquesta entrada de seguida que vaig saber la trista notícia.
El dia abans de la seva mort, un alumne de 4t d'ESO m'havia preguntat, mentre es menjava una croqueta dels dijous, si el tal Delibes encara era viu. Li quedaven poques hores de vida i jo no ho sabia. Només Déu sap aquestes coses, ves per on. Li vaig dir que sí, i que era el meu ídol.
Em sap greu perquè jo li dec molt a Delibes. M'he vist sorprès pels meus propis sentiments en saber d'aquesta mort. Es pot sentir certa tristor per la mort d'un desconegut? No ho sé, però Delibes no ho era de desconegut; era amic meu, però ell no ho sabia. Als escriptors els passen aquestes coses.
Jo a Delibes li dec dues coses que són fonamentals (en el sentit literal de la paraula) a la meva vida: la meva vocació professional i la meva afició a la lectura.
Feia COU i no sabia encara quina carrera volia estudiar. Només sabia que no faria Mates. No és molt que diguem. El Sr. Inclán ens va fer fer un treball sobre Las Ratas. Em sembla que cadascú triava una obra i un autor. El meu treball analitzava l'estil d'aquest mestre. Vaig gaudir com mai, i vaig aprendre molt. En acabar el treball ja sabia que estudiaria Filologia Hispànica. Ho vaig veure clar. Havia descobert que m'ho podia passar bé estudiant la llengua. Era un gran descobriment.
Quant a la lectura, haig de dir que, encara que sembli impossible, fins a 3r de Carrera la lectura no era per a mi una afició com ho és ara. Llegia bastant per obligació. Doncs bé, jo vivia a Santiago de Compostela i un amic gallec feia la seva tesi doctoral sobre el Delibes periodista. Un dia d'estiu fèiem una excursió llarga. Teníem dues hores d'autobús per davant. Vàrem seure junts i ell va treure La hoja roja. Em va animar a llegir-la. No és la millor manera d'entrar a can Delibes, però em vaig endinsar altra vegada en aquell estil captivador. I ja no el vaig deixar més. El meu germà Lluís havia aconseguit, uns anys abans, que llegís La sombra del ciprés es alargada. M'havia agradat, però no empaitat. Després de La hoja roja van venir El Camino, Mi idolotrado hio Sisí, el Príncipe destronado, Viejas historias de Castilla la Vieja... i deu o quinze més. Delibes havia fet un amic per sempre i un lector que ha passat hores i hores gaudint de l'art d'escriure i de l'art de viure moltes vides i d'aprendre'n alguna cosa de totes.
Avui començaré a rellegir Señora de rojo sobre fondo gris.
Em sento plenament identificat amb el post del meu amic Joserra Ayllón sobre els darrers moments de Delibes aquí. Potser entendreu perquè em sap tan de greu haver perdut aquest amic literari. Tanmateix deixeu-me dir que escriptors com Delibes no es perden mai perquè romanen sempre amb nosaltres de forma viva i entranyable.

diumenge, 7 de febrer de 2010

Una Auca adulterada

He enviat aquesta carta a uns quants diaris. No crec que me la publiquin, o sigui que ho faig jo aquí i ara i em quedo a gust.
He anat a veure L’auca del Senyor Esteve. Sóc filòleg i professor de literatura. M’interessava fer-me càrrec de si hi podria portar els meus alumnes grans. El resultat va ser que me’n vaig anar amb la cua entre cames i amb una decepció de campionat. Aquesta adaptació de la meravellosa obra de Rusiñol ha resultat ser una manipulació partidista de propaganda antifranquista. M’explicaré.
Aquesta Auca, si bé té una nòmina d’actors i actrius de primera, que fan una feina excel·lent, i un muntatge teatral de Pablo Ley i Carme Portaceli digne d’elogi, és una adulteració improcedent de l’obra original. S’entendria molt bé (i jo ho aplaudiria) que fos una Auca amb el rerefons històric canviat, una Auca resituada a la Barcelona franquista. Però aquesta Auca de la sra. Carme Portaceli no és això. Aquesta Auca s’oblida intermitentment de l’Auca i fa talls publicitaris. És adir, de sobte, i massa sovint, talla la trama i fa que el protagonisme passi a mans de la propaganda barroera, i a voltes grollera, de l’antifranquisme i l’anticatolicisme. Quan es produeix el tall, un dels personatges surt de l’escena per fer un monóleg o míting, es projecten imatges de l’època i es dóna pas a la recreació partidista d’un episodi franquista. Literàriament, doncs, i ho dic com a estudiós de la matèria, no em sembla acceptable. És la meva opinió subjectiva, és clar. I com que porta temps això d’anar intercalant pamflets que no vénen a compte, la cosa s’allarga més de dues hores i mitja, que, tenint en compte que te les confiten sense anestèsia ni descans, et deixen grogui i llest per empassar-te el que sigui. De fet, els aplaudiments del final van ser més de cortesia o educació, que d’entusiasme. La gent no és tonta. Bé. Jo una mica n’he estat, de ruc, perquè m’ho podia haver estalviat, com molta gent que es va quedar a casa i va deixar buida tota la part superior de la sala.
En fi, tornem a l’Auca. M’agradaria entrar en les raons de qui ha fet aquesta versió tan personal. No dubto en absolut de la seva destresa tècnica. Del que dubto és de la seva bona fe. Em sembla que qui ha fet això tan políticament correcte es deixa portar per l’odi, un odi que fins i tot m’atreviria a dir que la turmenta. I em temo que així no superarem mai el passat. Un passat, que cal no oblidar, però que ens cal superar perquè si no, ens perseguirà en el present i se’ns projectarà en el futur en tot el que fem. I això, per als educadors, és determinant si no es vol manipular la mainada. L’odi és malaltís, és destructiu, no porta sinó a la ignorància, perquè és cec; no és capaç d’oblidar, és com una bilis fastigosa que retorna una i altra vegada a la boca i et fa vomitar més odi.
Qui crea art en nom de l’odi és capaç d’agafar una obra fabulosa i transformar-la en un projectil bèl·lic contra aquells qui odia. L’art al servei de la meva personal rancúnia, de la meva visió subjectivament deformada del passat.
No, no portaré els meus alumnes a veure aquesta Auca perquè des del ressentiment i la tírria no s’ensenya sinó a menystenir, a menysprear sense argumentar, sense intel·ligència, sense domini del propi sentiment. I sí que s’ensenya venjança i violència. Em sembla menyspreable la propaganda i censura de la màquina feixista de Franco, però no per això estic d’acord amb la propaganda del nostre Govern que també ha instaurat el model únic i el pensament uniformat. I és que aquesta Auca està finançada amb els impostos de tots.
No. Els meus alumnes necessiten models de persones capaces de superar les ofenses passades amb accions que mirin al futur amb esperança. Aquesta vegada no els portaré al TNC. Els animaré a veure Invictus, una pel·lícula que explica com se supera el passat, com se surt de l’odi i com s’assimila la memòria històrica. Hi ha un personatge a Invictus que es pregunta com un home, en sortir de la presó on ha estat tancat 27 anys, pot perdonar els seus botxins. Mandela ens en dóna la resposta: amb generositat, amb perdó. Només el perdó trenca la cadena de l’odi. Mandela no oblida. L’oblit no porta enlloc, perquè és feble i impossible, de fet. No es tracta d’oblidar el passat. Es tracta de recordar-lo però superat, havent intentat entendre les postures de l’altre, i potser fins i tot recordant-lo perdonat.
I això per part dels dos bàndols, perquè malgrat que aquesta Auca això ho obvia, n’hi va haver dos de bàndols. I tots dos han de passar pàgina, han d’entendre l’altre i han d’acceptar que va passar el que va passar però com a passat.
Pobre Senyor Esteve, pobra Auca. Pobre Santiago Rusiñol, si aixequés el cap i veiés adulterada la seva i nostra Auca! Sra. Portaceli, posis al dia, home. No em manipuli els alumnes. No els ensenyi a odiar. Memòria històrica, sí. No rancúnia històrica.

dissabte, 30 de gener de 2010

Invictus, grandiós

Val la pena anar-la a veure. Vaig quedar fascinat per la talla humana de Mandela.
Aquest home fa injusta la crítica generalitzada de la classe política.
Quedeu-vos amb una frase: "com un home que ha estat quasi 30 anys tancat en una diminuta presó pot, quan en surt, perdonar els qui li van ficar?" Hi ha un personatge que es fa aquesta pregunta. Us la respondreu si coneixeu la talla d'aquest home.
Aquesta película et reconcilia amb el gènere humà. Surts del cinema content.
Hi ha esperança si hi ha mandelas al món.
Sortint em retrunyien al cap aquestes paraules seves: "Doy gracias al Dios que fuere por mi invicta alma. Soy el amo de mi destino, soy el capitán de mi alma. "
No voldria acabar sense unes paraules per Clint Eatwood. Era difícilíssim no caure en la típica sensibleria lacrimògina de tantes pel·lícules d'èpica esportiva ... No sempre ho aconsegueix, però se'n surt, en general, fabulosament bé. Té mèrit, ja ho veureu. I se'n surt perquè la pel·lícula gira entorn de Mandela i no de l'èpica esportiva.
I és que Mandela ho omple tot. Siguem mandelas!

diumenge, 24 de gener de 2010

Descanse en ZAP

Aquest és un article, un altre, del meu amic granadí. Trobo genial el joc de paraules que fa continuament. Aquests són dies de molta, moltíssima feina i no dono l'abast amb el bloc, per tant, us el copio en versió original:
Descanse en Zap
Zap es igual que Paz pero al revés. Del mismo modo, el pacifista presidente de España y Europa ha hecho una vez más honor a su apellido, haciendo diego donde dijo digo. Tan colegones que hemos sido de los cubanos gracias a Pocoatinos, tanto que hemos respetado la paz represiva que se vive en la isla, y ahora, que te tocan a Yáñez, recomiendas en tu primera intervención como cabeza (pre)visible de la Unión que se adopte una postura exigente con un país que no respeta como debería los derechos democráticos. Vamos, algo parecido a lo que dijo Aznar hace unos años, cuando Fidel lo llamó “fuhrersito”. Quién te ha visto y quién te ve, Zetapé.
Pero lo que más me molesta es el cinismo y el oportunismo de nuestro pacifista acomodaticio, que hace todos los mohínes de asco a la guerra que convocó su predecesor en la Moncloa, pero luego se hincha de vender armas a todos los países que pueden comprarlas, es decir, a aquellos que tienen pelas y pueden convocar guerras, incluidos los Estados Unidos. El fotógrafo Gervasio Sánchez, con su obra artística y con los discursos de recepción de varios premios en 2008 y 2009 (el Ortega y Gasset, el Rey de España y el Nacional de Fotografía, entre otros), ha hecho hincapié en que todos los presidentes de la España democrática, incluido Zapatero, han permitido y fomentado la venta indiscriminada de armamento a numerosos países. En concreto, Sánchez ha incidido en un dato escalofriante: con el gobierno Zap se ha duplicado la venta de armas, y además se fabrican actualmente cuatro tipos de bombas de racimo cuyo comportamiento en el terreno es similar al de las minas antipersonas. Es un horror ver las fotografías premiadas de Gervasio, de chavales mutilados, ciegos, destrozados… quizá por los artefactos que nuestro gobierno pacifista exporta.
Los muchachos del barbas que sale estos días en todos los periódicos después de haber pasado 21 días en una cárcel danesa por vestirse de pajarita sin estar invitado, se han pelado los dedos y las gargantas denunciando que España sigue vendiendo y hasta regalando armas a países que violan los derechos humanos (Pakistan, Colombia, Marruecos, Venezuela, Israel, Sri Lanka, etc.), pero, claro, eso no se dice en la tele. Yo fui el primero de los 45 millones de españoles que aplaudió la retirada de las tropas de Irak en 2004, y del mismo modo soy el primero en llamar hipócrita a un presidente que se comporta así con el armamento. ¿A cuantos muertos de cuántas guerras se les podría decir, desgraciadamente, “descanse en Zap”, en lugar de “descanse en paz”?

diumenge, 10 de gener de 2010

KAPUCINSKI (1932-2007)

Avui, darrer dia de vacances, he acabat aquest assaig del gran Ryszard KAPUCINSKI (1932-2007). Diuen que Un día más con vida és una de les seves millors novel·les. No ho sé, és molt difícil de dir. Caldria haver llegit tota la seva producció. El que sí que puc dir és que no és una novel·la pròpiament. No hi ha ficció. Tot és vivència directa, crua i personal de l’autor. Un día más con vida és un títol molt ben triat perquè resumeix la vida del periodista de guerra: cada vegada que surt el sol és un regal que cal aprofitar perquè no haver mort resulta extraordinari.
Volia parlar, tanmateix, de l'home, del periodista.
Kapuscinski és d’una raça especial de periodistes. És gent que viu el seu ofici com una vocació, com una mena de crida de la seva manera natural de ser. És un tipus de periodista que entén que la seva feina és un servei a la societat, que ells són els ulls i la veu i les orelles del món i que en aquest sentit són insubstituïbles. Per això no entenen que es pugui explicar què passa al món si no és en primera persona, des del testimoniatge o la vivència personal Quan la cosa és així, entenem perquè Kapuscinski veu oportunitats de fer la seva feina allà on altres veuen perill imminent de mort.
A totes les professions hi ha gent d’aquesta mena, gent que entén que la seva feina és un reclam quasi primitiu de la seva manera d’estar al món. Això passa a professors, metges, advocats, empresaris... però aquests no s'hi juguen la vida a la feina, a cada minut. Chapeau, Ryszard!