dijous, 26 d’agost de 2010

Per què m'he fet de facebook? (II)

En el darrer post o entrada prometia una explicació de la segona raó que em va impulsar a fer-me usuari de facebook. És senzilla, també: volia entendre el mecanisme intern o, dit d'una altra manera, el model de negoci que hi ha al darrera. Aquestes són les meves conclusions:
Els negocis d'Internet tenen quelcom que els fa peculiars: es basen en la massa crítica (la quantitat d'usuaris). Vendre quelcom a 30 cèntims d'€ pot semblar una ridiculesa; però si aconsegueixes 1 milió de compradors, llavors has fet una fortuna. Però facebook, com qualsevol negoci d'aquest tipus, sap que si a la porta d'entrada de la web hi ha un preu, l'internauta "canvia de canal". Tot ha de ser aparentment gratuït. Quan tinc 4 milions de pàgines vistes a la setmana, llavors comença el negoci.
I com aconsegueixo aquest trànsit ingent d'internautes? Doncs de diverses maneres. Sintetitzant una mica: l'expansió d'usuaris ha de ser viral (com un virus de contagi). Es tracta d'una xarxa: amic d'un amic d'un amic, d'un amic... Per això ens animen a fer mil clics (invita a, sugiérele amigos, escríbele...). I per això el facebook té una literatura (manera de dir) molt determinada, molt propera a la realitat, aparentment, encara que no hi té gaire res a veure: un amic és una altra cosa molt diferent que un agregat al meu face. Si llegiu el post anterior veureu clarament quins sistemes tenen d'expansió d'usuaris.
Bé, tornem al que dèiem: si tot és gratuït, on està el negoci? Doncs, com quasi sempre, en el mercat publicitari. Suposo que som conscients de la quantitat d'informació que hem donat als senyors de facebook, no? Aniversari, adreça, estudis, aficions, amics, interessos... Ho saben tot: si estudies o no, si viatges i a on, si estàs enamorat, si surts, si treus bones notes, si tens diners, si depens dels pares, com vesteixes, quines idees religioses o filosòfiques i polítiques tens. Tenir tot això és tenir el poder econòmic. És una informació valuosíssima que val un dineral. Hi ha empreses que han nascut direccionades per facebook, és a dir, amb el target de client (la demanda) absolutament definida. Si fóssiu fabricants de raquetes de tennis, no voldrieu tenir una base de dades dels milions d'aficionats al tennis de tal regió? I si, a més, sabéssiu quan celebren l'aniversari aquests "tennistes"? Ara penseu que mireu de construir un club de tennis, però no teniu clar on construir-lo. No pagaríeu per saber les dades dels aficionats que hi ha al país? Quan val saber on viuen els aficionats al producte que jo vull vendre? Una milionada! Doncs aquí està el negoci: en convertir la informació en coneixement, en valor.
Sabia moltes d'aquestes coses, perquè conec d'aprop algun negoci internàutic que altre, però volia saber des de dins com funcionava. I em sembla que ho he aconseguit una mica.
Deixeu-me dir, en darrer lloc que no voldria que ningú veiés en aquests dos posts sobre facebook un atac desaforat. NO, de cap manera. Que ningú es posi a la defensiva! Només volia explicar perquès i de passada obrir ulls perquè sí que penso que hi ha molta ignorància i ingenuïtat al voltant d'aquest negoci. El tema de la privacitat no està resolt, per exemple, però és que, si el resolen, se'ls acaba el negoci. Un altre dia en parlarem d'això.

dimecres, 18 d’agost de 2010

Per què m'he fet de facebook?

M'he fet de facebook (i he tingut el bloc desatès, cosa que lamento, perquè per expressar-se no hi ha res millor que el bloc).
En fi, per què m'he fet de facebook? Molt senzill. Dues raons: en aquest post explicaré la primera només (la segona, en el proper post). I és aquesta: volia veure (i sentir!!) en les meves pròpies carns el fenòmen. Em dedico amb cos i ànima a adolescents. Com podia jo romandre al marge d'aquest fenòmen de masses omnipresent en la vida de tants i tants. I puc dir que l'experiència ha estat molt positiva. He experimentat sentiments diversos en diverses ocasions. Certa timidesa al principi, cert pudor, diríem (per allò de l'exposició pública a la xarxa social). Certa inseguretat també (és segur això? Qui se n'està aprofitant del fenòmen?). També s'experimenta una mica d'autocomplaença o de vanitat (tinc tants amics!, no-sé-qui quiere ser tu amigo, o ha aceptado tu solicitud de amistad...). Una mica de manipulació, com ho diríem, d'incursió a casa teva: sugiérele amigos a este; invítale a ser tu amigo; mándale un mensaje que "hase mucho que no lo hases"; busca amigos; toni, prueba el buscador de amigos; fulanito te ha invitado; has eliminado este anuncio. ¿Por qué no te ha gustado? i dóna ganes de dir "A ti qué coño te importa", però no hi ha l'opció, és clar... En darrer lloc, ho confesso, també un sentiment de "pop en un garatge". Un què hi pintes tu aquí? No m'hi he sentit com a casa, diguéssim. I això perquè sóc conscient que essent pare i profe, se'm veu com acoplat.

L'experiment ha estat doncs un èxit per a mi. Ara haurem de veure què faig a partir d'ara amb el senyor Facebook. L'engego?