dimecres, 30 de setembre del 2009

Un núvol impertinent

Una vegada em va venir un senyor de Barcelona a comprar un quadre a l'estudi. De fet em va fer un encàrrec. Em va donar instruccions força precises, cosa que m'incomoda una mica perquè et limita massa la feina creativa. Aquest senyor no em va dir que volia un paisatge primaveral. Em va dir que hi volia gallarets, quiquiriquís, roselles, com vulgueu dir-n'hi. Va dir que volia uns elements concrets... Quan li vaig ensenyar el que havia pintat, al cap d'un mes, em va dir que no era allò exactament el que volia. Que li faltava algun arbre més, un punt més de color al cel, la muntanyeta de la dreta més no sé què, l'herba del primer pla més fosca... Vaja torreco... (perdó!). Em vaig armar de paciència i vaig fer nombroses rectificacions d'acord amb les seves indicacions impertinents. Anava tan fotut de calers que li hagués pintat un drac amb minifalda rosa al bell mig del camp, si m'ho hagués demanat. Esperàvem el 4t fill, aquell jove artista del qual us vaig parlar fa un parell de posts.
El torno a trucar. Ja estic. Torna a venir. Li poso el quadre al davant. Posa cara de lluç al forn. Potser podríem treure aquell arbre de la dreta? No sé, què li sembla? Oi tant!!!!!! vaig fer jo. No vol pas que li foti un arbust cremant al primer pla? No, això no li ho vaig pas dir, la veritat. Només ho vaig pensar. Li vaig dir que d'acord, que en dos dies tindria el quadre perfecte.
Al cap de dos dies torna.
Sant tornem-hi. Li ofereixo una cadira. S'asseu (devia tenir més de 70 anys, no era qüestió que se m'esgotés i decidís tornar més tard...) Li poso el quadre al davant.
Se'l mira com si no l'hagués vist mai. Va movent el caparró d'un costat a l'altre. Jo resava a Sant Antoni gloriós... Per fi, em mira i diu: no troba que aquell núvol del mig fa massa llum? Se m'hi en va la vista cap a ell. Fote't ulleres de sol, cony!! Vaig pensar jo. Però tampoc li ho vaig dir, és clar. El meu futur fill artista em feia aguantar tot i més.
Sabeu què vaig fer? Li vaig dir: tot el demés li fa el pes? Li estaria tot bé si no fos pel núvol? Ell va fer que sí, tot convençut. Llavors jo li vaig dir que s'esperés un moment. Vaig agafar el quadre, me'l vaig emportar a l'habitació del costat i amb el meu dit gros vaig esborrar el maleït núvol, que encara era moll, gràcies a Déu i no va oferir resistència.
Què li sembla ara, (fotut torrecantanyes)? - Carai!, m'agrada, va exclamar. I jo, gràcies Sant Antoni!
Aquest senyor que ara deu ser al cel dient-li a Nostre Senyor on ha de fotre els núvols cada matí, es deia Antoni. El nostre patró va fer possible la transacció.

4 comentaris:

Joan ha dit...

je, je, té conya que es digui com tu, no?

Kasal ha dit...

De vegades és difícil ser artista. Jo, a la meva feina també tinc gent que "ara les dades de preceptuació", "ara la previsió d'assistància a la reunió", "ara les justificacions de les absències", etc, etc. Però cap problema, amb alegria, tot sigui per tirar endavant la família i pagar la hipoteca. Je, je, je.
Salut!

txeiks ha dit...

El drac rosa amb minifalada faria per una corbata d'en Kasal... I l'arbust cremant en primer pla em recorda a Moisès...
Si deixessis anar el subconscient pintaries cada matxambrat que faria por!

Toni Cassany ha dit...

Ei, Txeiks! em fas donar compte que m'haig de controlar molt. En Freud disfrutaria...