dijous, 30 d’agost de 2012

LÓPEZ TENA I ARTUR MAS


Jo cada vegada suporto menys aquest to que fa servir en López Tena. 
To crispat, de mala digestió. López Tena gasta un llenguatge hiperbòlic que menysté el contrincant de torn. López Tena ha de prendre més Tranquimazin, de debò. S'assembla a Chávez i a Montoro. Així no arribem enlloc. Necessitem líders, gent que aglutini, que agrupi sensibilitats diferents, no oposades però diferents. López Tena fa el seu paper i admiro la seva feina batalladora, de desemmascarar la mentida allà on faci falta. Però m'està posant nerviós el seu estil histriònic perquè és exclusivista.
La independència de Catalunya no s'aconsegueix amb confrontació exclusivista. Som molts els qui la volem de forma pacífica, inclusiva, de la mà de quanta més gent millor. És que no serà de cap més manera. Si independentisme és insultar, cremar banderes del color que sigui, jo no m’hi apunto. Independentisme és autoafirmació, no negació de l’altre. Al menys el meu. Un exemple de llenguatge agressiu: “Espanya ens roba”. Jo crec que això, fet i fet, és així. Comprenc aquest llenguatge emprat al bar, fent una canya. Però als mitjans, al Parlament, etc, no cal. En aquests fòrums cal dir-ho de forma que qui ho rep, sigui de la sensibilitat que sigui, no només no s’ofengui sinó que inclini el cap i pensi “té més raó que un sant”. Hi ha qui fa així les coses i ha aconseguit aglutinar tots els partits polítics en una idea comú i impensable fa només un any: el sistema de finançament és injust amb Catalunya. Qui s’atreveix avui a dir el contrari? Els de  Falange Española de las JONS  i prou. Amb aquest llenguatge i estil hoolligan d’en L-T s’arrossega només els fanàtics, però aquests mai no aconseguiran la independència de Catalunya perquè aquesta vol suma, pinya, folre i manilles.  
De fet, s’observa amb claredat, que hi ha un moviment que va agafant forma i força, un moviment que RAONA l’independentisme des de l’argumentació i no des de la visceralitat. Sala i Martín és un exemple d’això que dic. A l’independentisme s’hi arriba per camins ben diferents: la barretina i el cor, la butxaca, la conveniència, el desplanti, la rauxa i la ràbia. A mi em sembla que tot pot servir una mica; però qui vulgui sumar totes les sensibilitats en una, qui vulgui aglutinar, aquest ha de ser un estratega. Cal ser moderat, cal portar les coses per un camí que no sempre és el més recte, però que sap on va i no es desvia. Això és el que fa un líder, algú que arrossega i no només uns quants. No hi ha líders així a Espanya. A Catalunya em sembla que podria ser que n’hi hagués un: Mas, Artur Mas. Jo voldria pensar que aquest home està fent aquest camí de ziga-zagues, a vegades desconcertant, però estratègic. El pacte fiscal és una estació, però no el destí final. Ítaca queda a mig termini. Paciència.
Per tot això entenc que Mas no vagi a la manifestació independentista de l’11-S, perquè és el president, també, dels qui no són independentistes. Ho sigui o no ho sigui ell, no hi pot anar. Mas va ser elegit president de Catalunya amb milers i milers de vots que no eren inpendentistes, ni tan sols eren de gent del seu partit. Això ell ho sap (ho van dir l’endemà de la victòria). Al seu programa electoral parlava de Pacte fiscal i no d'independentisme. Ell és coherent amb aquest programa (fet curiós, no?). 

dimarts, 10 de juliol de 2012

La virginitat és notícia

No deixa de ser curiós que sigui notícia el fet que aquesta noia, una atleta anomenada Lolo Jones, hagi decidit regalar-li al seu futur marit el do de la seva virginitat. 
El curiós per al periodista és que hagi decidit prendre aquesta decisió. El curiós per a mi, és que això sigui curiós per al periodista. Quins temps tan divertits aquests nostres.
Em sembla que la Lolo Jones no hauria de ser vista com una superwoman. Em sembla que ha decidit fer una cosa que hauria de ser ben normal o, si més no, no hauria de passar per davant dels mèrits esportius (en aquest cas) ni de tantíssimes coses que l'atleta ha dit a l'entrevista (llargueta, per cert). El que la Jones ha decidit fer és una preciositat que molts es perden perquè es pensen que no toca, que avui dia això és una excentricitat, o que no poden (o que sortirien al diari!), quan hauria de ser reconegut com el millor comportament possible, per diversíssimes raons que no queben aquí. 

diumenge, 8 de juliol de 2012

El vell que va saltar per la finestra




M’ha fet riure molt durant força pàgines, que no és poca cosa, és clar.


Una novel·la diferent quant als continguts. Humor d’astracanada constant, absurd i delirant. Per passar l’estona no està malament.
El més interessant, des d’un punt de vista literari, és potser el joc de perspectives i el joc temporal. Pel que fa al primer, és enginyosa la manera que l’autor fa que passin coses tant inversemblants, que des de la perspectiva policial de l’agent Aronsson, siguin tan impossibles que erri constantment el diagnòstic i la interpretació. És una de les claus de l’humor del llibre; pel que fa al joc temporal, destaco la doble història del protagonista. El temps present transcorre des que s’escapa de l’asil. Intercalant-se en aquest present, però, hi trobem la història passada del protagonista, un home que emulant Forrest Gump, passa per ser clau en la història de la segona meitat del segle XX: guerres mundials, bomba atòmica, guerra freda, etc. Tot plegat és molt delirant, però divertit. La història del present perd pistonada a mesura que avança la novel·la, perquè la cosa no té més, la veritat. O és molt forçada, diguéssim. Però la història del passat de Allan, tot i ser tan estrafolària o més que l’altre, té un component original que la fa atractiva: la intervenció en els fets més rellevants de la història contemporània d’un personatge tan desmesurat con aquest protagonista.
Però amb els temps que corren, no està de més fer un exercici de realisme i per això he passat a la següent lectura i he deixat el boig Allan Karlsson sense saber del tot com acabaven les seves aventures esbojarrades i impossibles.


divendres, 25 de maig de 2012

Un premi especial i inesperat



El meu bloc acaba de rebre un premi.  Es tracta d'un premi que atorguen els mateixos autors de blocs i per això fa especial il·lusió. El premi m'ha estat atorgat per un blocaire molt actiu, que fins ara era desconegut per mi: Jaume Pubill, que ha vist en el meu bloc alguna cosa interessant. Des d'aquí li'n dono les gràcies afectuosament i em disposo a fer el mateix que ell ha fet amb mi, és a dir, a continuar la cadena i premiar jo cinc blocs que em semblen excel·lents, encara que per motius ben diferents. L'ordre amb què els dic no és de caire qualitatiu, sinó del tipus "tal com raja": 
En primer lloc vull premiar "DOS CONTRA UN", per un motiu ben concret: el fa un noi molt trempat que només té 15 anys i el va començar quan en tenia 14. El manté, el perfecciona i en té cura, dia a dia, amb esperit professional (li ha permès fer de periodista esportiu com un periodista més). 
En segon lloc, "SOMA" perquè és d'una persona que sap tocar temes profunds amb un esperit obert, dinàmic, modern i sobretot, positiu. 
En tercer lloc vull premiar "EL BOSC DELS CAMALEONS", per la seva capacitat de transmetre mil sensacions i coneixements amb una creativitat fora del comú. 
En següent lloc, "LA PASTANAGA VERDA" perquè n'és l'autor un escriptor que quan pren la paraula, ho borda i, a més, té idees originals i pròpies, la qual cosa no té res de fàcil. 
En quart lloc "EL PAÍS DEL KOKAMUSKES" perquè sap transmetre la passió per la lectura, però sobretot té un criteri a l'hora de recomanar lectures que no es decep mai. 
I en cinquè lloc "CIUTADÀ KANE" perquè si vols saber l'última cosa interessant que han dit o fet els personatges més variats i interessants que corren pel món, no pots deixar de visitar-lo. 
N'hi ha més, és clar. I espero que ningú se m'enfadi per no posar-lo. 
Tanmateix no em resigno a no parlar-vos de "METÁFORAS", un bloc d'un amic de Burgos, escriptor, que té una virtut que jo no tinc i que admiro profundament. Sap ser breu. Si vols aprendre coses molt interessants i no tens temps, aquest home te les diu en  dues paraules, perquè si es pot dir en dues no en fa servir tres. O també de "VERS TRENCAT", un bloc ple de poesia i sensibilitat. Música d'autor, versos... art en majúscules. 
Espero que us agradi la iniciativa aquesta dels premis Liebster Blog que sembla que tenen l'origen a Alemanya i que ja fa anys que corren i s'escampen arreu.

Si els premiats voleu seguir la cadena heu de fer el següent:

1. Copiar i enganxar el premi al bloc, i fer un enllaç al blocaire que te l'ha atorgat.

2. Nomenar els teus 5 blocs preferits (han de tenir menys de 200 seguidors) i deixar un comentari en els seus blocs per fer-los saber que els atorgues el guardó.
3. Esperar que aquests blocaires facin el mateix amb uns altres 5 blocs.

dissabte, 19 de maig de 2012

Què entens per estimar?

L'altre dia vaig ser a Figueres a fer la meva xerrada sobre matrimoni i comunicació. Cada vegada que la faig em convenço més d'una cosa: quan dos pensen que s'estimen, primer haurien de posar-se d'acord en què entenen per estimar-se.
La idea és senzilla però lluminosa: estimar no és sentir amor; estimar és voler estimar. Resulta que quan has decidit estimar, sents que estimes i et sents feliç i et sents correspost i tot el sentiment que vulguis... Però estimar no és sentir i prou. Estimar és, sobretot, una acció decidida de la voluntat lliure. Estimar és dir: jo, per al meu matrimoni m'hi penso trencar la cara. Això funcionarà sí o sí, perquè depèn de mi, sobretot. I de l'altre, que en això també pensa  igual que jo. I torno al principi: cal parlar amb l'altre de si entén les coses d'aquesta manera o no. Perquè si en això no hi ha total complicitat i sintonia, aquella relació té totes les de perdre, què voleu que us hi digui...

diumenge, 13 de maig de 2012

Els experts

He trobat a fb (José Gabriel Londoño n'és l'autor) una història que m'ha fet pensar molt i que connecta amb els posts sobre Tàpies que vaig fer dies enrere. 
Resulta que un home es va posar a tocar el violí a l'entrada d'una estació de metro de Washington DC. Va interpretar Bach durant 45'. Gairebé ningú s'hi va aturar en tota l'estona. La gent passava, mirava i continuava amb pressa. Va recollir 32$. Doncs bé, el violinista no era altre que Joshua Bell, un dels músics més talentosos del món. Dos dies abans d'això, Joshua Bell havia triomfat en un teatre de Boston, ple a rebentar, on s'havien esgotat totes les localitats, que es venien a 100$. Aquesta és una historia real organitzada pel diari The Washington Post como a part d'un experiment social sobre la percepció, el gust i les prioritats de la gent.   
Em fa pensar tot això que, en qüestions d'art, estem en mans del que ens diuen... els experts? Cal que siguem humils i intentem no deixar-nos portar pels prejudicis o per la nostra ignorància, però també cal tenir en compte que en qüestions tan opinables i subjectives ens poden marcar gols per tota l'esquadra. 
I si no, mireu aquest vídeo sobre un experiment d'una TV espanyola sobre art abstracte. Fa pensar, no?

dissabte, 5 de maig de 2012

Quin llibre, Leopoldo!


N'he llegit molts de llibres de temàtica familiar, sobre educació, comunicació, etc. Però mai m'hi havia divertit. I dic divertit literalment. Aquest llibre m'ha fet riure sobre tot m'ha fet pensar.
Quina capacitat de treure-li ferro a les coses, quina llibertat i frescor de pensament, quin sentit comú que destil·la cada frase!. No és gens fàcil trobar una cosa així. No és un tractat sobre la família, no és un assaig teòric sobre maneres de fer les coses o sobre com organitzar res. El llibre és com un deixar anar una gran xerrameca espontània i natural sobre "a mi m'ha anat bé així, ara, cadascú se sap lo seu". 
No té un ordre preestablert. És un trencaclosques de bones idees. Quan arriba a la idea número 36 diu que ja ha complert amb el que diu el títol, però que encara té més coses a dir i per tant, continua. I arriba a 53. I es queda tan ample. I te l'imagines amb aquesta cara de conya fina que posa sempre i que és fruit de saber anar per la vida sabent què importa de veritat i què no. 
Us el recomano efusivament i entusiasta, com deia el meu recordat amic Xavier.  

dissabte, 25 de febrer de 2012

El dibuix i la composició

Avui volia reverlar-vos un petit gran secret dels meus quadres. Es tracta de la importància del dibuix i la composició, que són la base de tot. Com va dir l'altre dia el meu admirat Antonio López"El dibujo está en el origen de todo. La escritura es dibujo. La palabra es dibujo." No hi puc estar més d'acord. La pintura també és un dibuix d'allò que és invisible als ulls, o una manera de dibuixar l'ànima d'un mateix. 
En fi, en el cas concret del quadre que us presento en la seva fase més inicial (esquerra) i en la seva versió acabada (dreta) s'hi veu el dibuix i la composició que ve marcada pels volums de color groc. Així es comença, marcant la distribució dels espais i els volums. I això és la base de tot. Si falles aquí, has begut oli. Per molt bé que pintis, sempre es notarà que alguna cosa falla, encara que no se sàpiga dir què exactament. Perquè, com diu el gran dibuixant Ramon Prior: "La pintura a l'oli, és com una orquestra, però la linea del dibuix és com un violí solista: s' ha de dir tot en un sol esbós.

dissabte, 18 de febrer de 2012

No t'ho fa a tu.

Epicteto deia: "No són les coses les que torben als homes, sinó la idea que se'n fan d'elles". Aquesta és una vella idea, molt lluminosa, que ens parla de comunicació entre persones. En la parella, amb els fills, amb els companys de feina, amb els alumnes... 
No reaccionem davant un fet concret que ens ha molestat, sinó que reaccionem davant la interpretació que li donem a aquest fet. Un exemple en el camp de l'ensenyament: hi ha professors que s'indignen amb un alumne perquè ha fet un estirabot a classe. Penso en un professor concret que quan un alumne li falla, se sent dolgut en el més profund del seu ser. Això és així perquè quan aquell nano es porta malament, el professor aquest "entén" aquell comportament com una manca de respecte cap a ell. El seu cervell "inventa" que allò ho ha fet el noi o la noia expressament per menysprear-lo a ell, que és el professor. I oblida que el fet en sí també es podria interpretar o entendre com una manifestació externa d'un estat interior convuls causat per mil i una raons diferents o simplement per una revolta hormonal típica de l'estat evolutiu d'aquell noi. Vist així, allò deixa de ser una ofensa contra mí i no passa de ser quelcom que cal corregir, fins i tot prenent la distància necessària. La meva mestra Anita deia que un professor adult no es pot sentir ofès en el més profund per un vailet adolescent. Enfada-t'hi, si no ho pots evitar, però no t'ho fa a tu. Només ho has de corregir. I si no "veu" que l'aprecies, no faràs ni això.

Un altre dia podem parlar d'això mateix en el matrimoni. És un tema fantàstic. 

dimecres, 15 de febrer de 2012

Antoni Tàpies (II)


Antoni Tàpies. Sabata. 
Intentava en l'anterior post explicar com podia ser que Antoni Tàpies fos un referent a la història de la pintura universal si pintava "tan lleig"... I és que una cosa no treu l'altre. Cal saber que Antoni Tàpies és el pare de l'informalisme pictòric, que va ser capaç de crear un estil propi, matèric, amb l'ús d’elements de rebuig, amb deixalles, però alhora un estil molt espiritual perquè va ser capaç de transcendir el suport de l’obra per aprofundir en la imbricada condició humana.
I reconèixer això és perfectament compatible amb dir “no m’agrada absolutament gens i no me’n penjaria cap al menjador de casa ni que me'l regalessin”.
Antonio López. La Gran Vía
Crec que davant de fenòmens com Tàpies ens cal una actitud més humil. Dir "això és una merda", com va fer un alumne meu després de llegir cinc (5) minuts El camino de Delibes, és fer el ridícul i mostrar la pròpia ignorància. És millor dir "no ho entenc" i  encara l'òptim seria voler entendre-ho.
Si no, ens passarà el mateix que als contemporanis de Van Gogh, que el van rebutjar perquè no sabia pintar. I el problema és que ells no el sabien mirar. 
El fàcil és apreciar el meu admirat Antonio López. Aquest sí que s'entén bé. Però no per això és millor que l'altre. I no sabeu què pagaria per tenir un Antonio López penjat al menjador. 
Seguirem parlant del tema...

dissabte, 11 de febrer de 2012

Antoni Tàpies (I)

He llegit a molts llocs, i no només ara, amb motiu de la seva mort, que l'Antoni Tàpies (1923-2012) és un dels mestres de l'art d'avantguarda del segle XX. Cap a cinquanta guardons d'àmbit internacional. És universalment reconegut. Una enciclopèdia que no el reconegués quedaria desprestigiada... en ridícul.
I això, per què? 
¿Com pot ser que pintar o fer "el que el meu nen petit faria millor" o "emmerdar teles amb quatre taques mal posades" pugui esdevenir no només art, sinó Art en majúscules, art-tendència, art de geni creador?
Sabeu què ens passa? Que no ho entenem. I no ho entenem perquè no sabem mirar res que no tingui un referent clar. No ens han ensenyat a "mirar" aquest art. Hi busquem el que no hi ha. Tombem el cap a un i altre costat, per mirar d'entendre. I entendre vol dir que cerquem a dins la tela, allò que hi ha fora. Busquem a dins el referent de fora. Això és un núvol o una cadira? Vés! Si no s'hi assembla de res. Aquest tiu no sap dibuixar. I no és això, companys, no és això. L'art contemporani d'avantguarda, el no figuratiu o conceptual, crea una realitat nova. No es limita a copiar la realitat, a imitar-la, com farien els realistes, sinó que l'obra d'art esdevé un objecte amb valor immanent, amb valor en sí mateix. No diguis que no sap dibuixar perquè no imita bé el que dibuixa (fer-ho igual); més aviat pensa si aquest home no haurà estat capaç de crear de debò quelcom veritablement nou. 
Dit això, jo no em penjaria un Tàpies al menjador de casa. Però d'això en parlaré en el proper post. 


dissabte, 4 de febrer de 2012

En blanc i negre... i muda!

Jo, quan em trobo una pel·lícula en blanc i negre (fent zapping) passo de llarg. Ni me la miro. Això és una errada que els cinèfils consideren imperdonable. Ja ho sé, però no hi puc fer res. Si, a més, la peli és muda, llavors és que surto corrents de l'habitació. 
Però jo tinc un amic cinèfil que em va dir que havia de superar tots els meus prejudicis indecents i anar a veure The Artist. Una producció de Hollywood en blanc i negre... i muda. 
Vaig anar al cinema (a veure'n una altra, és clar) i això és el que em va fer caure. Quan vaig ser allà i vaig veure que The Artist resistia a la cartellera després de tants dies, vaig pensar que per alguna cosa seria, no? I el meu amic Enric no m'ha fallat mai, tampoc. Li vaig fer cas i, encara que amb molta recança, vaig comprar l'entrada. Una vegada a dins, vaig comprovar que era cert una darrera observació rebuda per un altre amic: "aguanta els primers 5 minuts". Només en van passar dos perquè veiés que allò era una cosa digne de veure. 
Que en ple segle XXI algú s'hagi llençat a demostrar al món que es poden fer coses precioses renunciant a les més brillants conquestes audiovisuals de la postmodernitat... és per prendre'n nota. 
Diuen que serà la guanyadora dels Òscars. Com a mínim la música (sublim) i els dos protagonistes se l'han ben guanyat. Us ho diu un que de cinema no hi entén un borrall, també és veritat.