Jo, quan em trobo una pel·lícula en blanc i negre (fent zapping) passo de llarg. Ni me la miro. Això és una errada que els cinèfils consideren imperdonable. Ja ho sé, però no hi puc fer res. Si, a més, la peli és muda, llavors és que surto corrents de l'habitació.
Però jo tinc un amic cinèfil que em va dir que havia de superar tots els meus prejudicis indecents i anar a veure The Artist. Una producció de Hollywood en blanc i negre... i muda.
Vaig anar al cinema (a veure'n una altra, és clar) i això és el que em va fer caure. Quan vaig ser allà i vaig veure que The Artist resistia a la cartellera després de tants dies, vaig pensar que per alguna cosa seria, no? I el meu amic Enric no m'ha fallat mai, tampoc. Li vaig fer cas i, encara que amb molta recança, vaig comprar l'entrada. Una vegada a dins, vaig comprovar que era cert una darrera observació rebuda per un altre amic: "aguanta els primers 5 minuts". Només en van passar dos perquè veiés que allò era una cosa digne de veure.
Que en ple segle XXI algú s'hagi llençat a demostrar al món que es poden fer coses precioses renunciant a les més brillants conquestes audiovisuals de la postmodernitat... és per prendre'n nota.
Diuen que serà la guanyadora dels Òscars. Com a mínim la música (sublim) i els dos protagonistes se l'han ben guanyat. Us ho diu un que de cinema no hi entén un borrall, també és veritat.
5 comentaris:
Llàstima que no hi hagi un "m'agrada" com en el facebook! que ben escrit, pare! m'han entrat ganes de veure-la!
jo le vista, també, fa molt poc i em va semblar una autèntica obra d'art...
Ja m'has possat el cuc a dintre..., però esperaré que surti en dvd.
L'estic veient ara mateix i, m'encanta!
Sóc un nen de 12 anys que m'encanta el cinema. He après moltes coses. Per mi és una obra d'art. Ja tinc el cd de la banda sonora i espero que em regalin el dvd quan surti.
Publica un comentari a l'entrada