dissabte, 30 de gener de 2010

Invictus, grandiós

Val la pena anar-la a veure. Vaig quedar fascinat per la talla humana de Mandela.
Aquest home fa injusta la crítica generalitzada de la classe política.
Quedeu-vos amb una frase: "com un home que ha estat quasi 30 anys tancat en una diminuta presó pot, quan en surt, perdonar els qui li van ficar?" Hi ha un personatge que es fa aquesta pregunta. Us la respondreu si coneixeu la talla d'aquest home.
Aquesta película et reconcilia amb el gènere humà. Surts del cinema content.
Hi ha esperança si hi ha mandelas al món.
Sortint em retrunyien al cap aquestes paraules seves: "Doy gracias al Dios que fuere por mi invicta alma. Soy el amo de mi destino, soy el capitán de mi alma. "
No voldria acabar sense unes paraules per Clint Eatwood. Era difícilíssim no caure en la típica sensibleria lacrimògina de tantes pel·lícules d'èpica esportiva ... No sempre ho aconsegueix, però se'n surt, en general, fabulosament bé. Té mèrit, ja ho veureu. I se'n surt perquè la pel·lícula gira entorn de Mandela i no de l'èpica esportiva.
I és que Mandela ho omple tot. Siguem mandelas!

diumenge, 24 de gener de 2010

Descanse en ZAP

Aquest és un article, un altre, del meu amic granadí. Trobo genial el joc de paraules que fa continuament. Aquests són dies de molta, moltíssima feina i no dono l'abast amb el bloc, per tant, us el copio en versió original:
Descanse en Zap
Zap es igual que Paz pero al revés. Del mismo modo, el pacifista presidente de España y Europa ha hecho una vez más honor a su apellido, haciendo diego donde dijo digo. Tan colegones que hemos sido de los cubanos gracias a Pocoatinos, tanto que hemos respetado la paz represiva que se vive en la isla, y ahora, que te tocan a Yáñez, recomiendas en tu primera intervención como cabeza (pre)visible de la Unión que se adopte una postura exigente con un país que no respeta como debería los derechos democráticos. Vamos, algo parecido a lo que dijo Aznar hace unos años, cuando Fidel lo llamó “fuhrersito”. Quién te ha visto y quién te ve, Zetapé.
Pero lo que más me molesta es el cinismo y el oportunismo de nuestro pacifista acomodaticio, que hace todos los mohínes de asco a la guerra que convocó su predecesor en la Moncloa, pero luego se hincha de vender armas a todos los países que pueden comprarlas, es decir, a aquellos que tienen pelas y pueden convocar guerras, incluidos los Estados Unidos. El fotógrafo Gervasio Sánchez, con su obra artística y con los discursos de recepción de varios premios en 2008 y 2009 (el Ortega y Gasset, el Rey de España y el Nacional de Fotografía, entre otros), ha hecho hincapié en que todos los presidentes de la España democrática, incluido Zapatero, han permitido y fomentado la venta indiscriminada de armamento a numerosos países. En concreto, Sánchez ha incidido en un dato escalofriante: con el gobierno Zap se ha duplicado la venta de armas, y además se fabrican actualmente cuatro tipos de bombas de racimo cuyo comportamiento en el terreno es similar al de las minas antipersonas. Es un horror ver las fotografías premiadas de Gervasio, de chavales mutilados, ciegos, destrozados… quizá por los artefactos que nuestro gobierno pacifista exporta.
Los muchachos del barbas que sale estos días en todos los periódicos después de haber pasado 21 días en una cárcel danesa por vestirse de pajarita sin estar invitado, se han pelado los dedos y las gargantas denunciando que España sigue vendiendo y hasta regalando armas a países que violan los derechos humanos (Pakistan, Colombia, Marruecos, Venezuela, Israel, Sri Lanka, etc.), pero, claro, eso no se dice en la tele. Yo fui el primero de los 45 millones de españoles que aplaudió la retirada de las tropas de Irak en 2004, y del mismo modo soy el primero en llamar hipócrita a un presidente que se comporta así con el armamento. ¿A cuantos muertos de cuántas guerras se les podría decir, desgraciadamente, “descanse en Zap”, en lugar de “descanse en paz”?

diumenge, 10 de gener de 2010

KAPUCINSKI (1932-2007)

Avui, darrer dia de vacances, he acabat aquest assaig del gran Ryszard KAPUCINSKI (1932-2007). Diuen que Un día más con vida és una de les seves millors novel·les. No ho sé, és molt difícil de dir. Caldria haver llegit tota la seva producció. El que sí que puc dir és que no és una novel·la pròpiament. No hi ha ficció. Tot és vivència directa, crua i personal de l’autor. Un día más con vida és un títol molt ben triat perquè resumeix la vida del periodista de guerra: cada vegada que surt el sol és un regal que cal aprofitar perquè no haver mort resulta extraordinari.
Volia parlar, tanmateix, de l'home, del periodista.
Kapuscinski és d’una raça especial de periodistes. És gent que viu el seu ofici com una vocació, com una mena de crida de la seva manera natural de ser. És un tipus de periodista que entén que la seva feina és un servei a la societat, que ells són els ulls i la veu i les orelles del món i que en aquest sentit són insubstituïbles. Per això no entenen que es pugui explicar què passa al món si no és en primera persona, des del testimoniatge o la vivència personal Quan la cosa és així, entenem perquè Kapuscinski veu oportunitats de fer la seva feina allà on altres veuen perill imminent de mort.
A totes les professions hi ha gent d’aquesta mena, gent que entén que la seva feina és un reclam quasi primitiu de la seva manera d’estar al món. Això passa a professors, metges, advocats, empresaris... però aquests no s'hi juguen la vida a la feina, a cada minut. Chapeau, Ryszard!