dissabte, 26 de juny de 2010

Reunión de bachilleres

No vull fer cap tractat sobre aquesta novel·la. Hi ha un amic que m'ho té prohibit. He decidit que comentaré algun aspecte que em cridi molt l'atenció. En el cas d'aquesta extraordinària novel·la (qui me la va aconsellar em va dir que era una lectura indefugible) es tracta d'un procés, d'una seccessió de fets que fan canviar radicalment una situació.
El jutge protagonista de Reunión de bachilleres farà un excercici de memòria per recordar els seus anys d'escola. En aquest flash back recorda Adler, un company de classe. Adler era un alumne brillant. Brillant acadèmicament i per tant gaudia de l'admiració de companys i de professors. Però un dia es gira la truita. El millor de la novel·la és la subtil manera com l'autor ens explica en poques pàgines (de la 80 a la 88) el procés que va de l'èxit social al menyspreu unànim.
La vida es texeix a base de detalls, (si no ho creieu, llegiu Momentos estelares de la humanidad). La diferència entre la veneració i l'odi cap a una persona a vegades depèn de detalls gairebé insignificants i sobretot subjectius. Un fet objectiu és percebut de forma radicalment oposada depenent de la intenció de la nostra mirada. Entre dir "aquest tiu és genial" o "aquest tiu és boig" hi ha poca distància. Tot depèn de qui ho diu i per què. Els fets són interpretats subjectivament i la nostra reacció no es produeix davant del fet en sí, sinó davant de la interpretació personal que en fem d'aquell fet.
Tots els professors hauríem d'estar molt i molt atents a aquests processos, que passen davant dels nostres nassos i ens són imperceptibles, tràgicament imperceptibles, a vegades.

dissabte, 19 de juny de 2010

¿Fue él?

Us aconsello amb seguretat aquesta lectura. Comença així: "En lo que a mí respecta, puedo decir que estoy segura de que él fue el asesino, aunque me falta la última prueba, la irrefutable." No us en penedireu.
Podria dir moltes coses d'aquest petit relat (74 pàgines). Em quedo amb una: m'ha captivat la capacitat d'Zweig de crear un personatge. Es tracta de l'insuportable Limpley. I en concret, ha escollit una caracterització molt original: Limpley és insuportable perquè porta a l'extrem l'exercici del que per altra banda no deixen de ser trets virtuosos. Allò dels clàssics de la justa mesura, o aquella altra expressió tan nostra de "les masses piquen" es fa patèticament evident en aquest personatge. La narradora diu, per exemple: "Jamás, antes de conocer a Limpley, habíamos visto nosotros, gente mayor, que virtudes tan justas como la bondad, la cordialidad, la franqueza y la afecuosidad, por culpa de un estridente exceso, pudieran llevarle a uno a la desesperación." Aquest tiu fa morir de riure, a vegades. O potser posa nerviós i tot.
Més: busca una estona que puguis llegir una hora i mitja sense interrupcions. No he comptat el temps que hi he tardat, potser és més, però és bo llegir-lo d'una sola tongada, perquè aquests relats d'Zweig són o semblen escrits així, sense aixecar la pluma del paper, com alguns dibuixos d'en Fita o de l'Isaac d'Aiguaviva.
I una darrera cosa: no vulguis endevinar el final. Deixa't sorprendre, si ets d'aquells en qui això és possible. T'ho passaràs millor.
Si, malgrat tot, no estàs disposat a llegir-lo, aquí tens un pdf amb les 11 primeres pàgines. Arriba just al moment que apareix Limpley: