diumenge, 31 de maig de 2009

El procés creador

Habitualment hom pensa que un quadre no s'exposa fins que no s'ha acabat del tot. Es concep a la imaginació o au plain air; es comença, es treballa i retoca i es finalitza a l'estudi. Una vegada acabat el procés, es treu a la llum i es sotmet a la consideració del públic. Acabat aquest procés poden passar dues coses: que torni o que no torni. En el primer cas, s'ha acabat el contacte del creador amb el seu fillet; si torna (perquè no s'ha venut) llavors poden passar moltes coses diferents (me'l quedo, el torno a exposar -això és l'habitual-, el regalo...) . El que us explico avui és que a vegades he fet quelcom ben curiós: tornar a pintar-lo, retocar-lo, continuar amb la seva creació. Sempre que he fet això, sempre, m'ha quedat una peça molt millor que la que va sortir per primera vegada de l'estudi. És com si el públic que el va rebutjar en un primer moment m'avisés que no estava acabat, que li faltava quelcom. Això no és ben bé així, però als pintors ens importa molt el que la gent ens diu. Jo no em creuria gaire a qui em digui el contrari. Si no fos així, no els mostraríem. Ens sap greu vendre un quadre que no l'hagi vist quanta més gent, millor. Bé, això que avui us ensenyo són les dues fases d'un quadre que va sortir a donar un vol sense acabar de ser vestit del tot; quan el vaig reacabar i el vaig tornar a treure, va tardar pocs minuts a ser adquirit a la seva nova exposició. Ves quins secrets que us explico, eh?

dimecres, 20 de maig de 2009

Un quadre que no es va vendre

No sé si sabíeu que en una exposició no coincideixen, a vegades, els gustos del respectable amb els esforços i preferències del pintor. Això, a mi, em passa.
Aquest quadre que us presento em va costar molt i em va encantar com el vaig resoldre. Us diré per què: no té anècdota en tres quartes parts. Gairebé tot són taques de color. La dificultat rau en el fet que cal aconseguir l'efecte de profunditat i progressió des del primer pla fins el fons a base de taca i color. No hi ha arbres o cases que per la seva mida, ajudin a l'espectador a fer-se la il·lusió de l'espai. No, aquí tot és abstracte. això costa una mica. El repte es complica si la línia de l'horitzó se situa tan amunt. En fi, que t'hi estàs barallant estona. Amb aquests reptes, a vegades ensopegues i a vegades quedes molt satisfet. Això últim és el que va passar en aquest cas.
A l'exposició era al costat de 26 peces més. En van quedar cinc i aquesta fou una de les desafortunades que van acabar orfes. En fi, que a vegades un quadre valuós no agrada prou i penses que en això de l'art tot és molt subjectiu i l'important és que agradi a qui l'adquireix i no res més.

dijous, 7 de maig de 2009

L'última lliçó

No m'ha agradat del tot. L'última lliçó és una mena de conferència en forma de llibre d'autoajuda en la qual l'autor, un malalt terminal de càncer a qui li resten 3 mesos de vida, exposa al gran públic les seves coordinades vitals, allò que l'ha ajudat a viure, triomfar professionalment i ser feliç. Amb aquest plantejamnet tan emotiu ja es veia que això podia ser un èxit de vendes. A molts i molts ens agrada que ens facin vibrar la vena sentimental. Però sense passar-se. I jo trobo que el tal Randy Pausch es passa tres o quatre pobles. Els passa a molts americans: són impúdics amb la sentimentalitat. Fan escarafalls cardiovasculars en públic, i disfruten. Jo, com a lector, he sentit algunes vegades incomoditat vergonyosa transitòria. Randy Pausch exibeix sense pudor tota la seva perfecció humana. A tot això hi afegeixo un altre detall: no em crec que una persona a tres mesos de distància de la fi de la seva carrera vital no tingui ni tan sols mitja reflexió per lo transcendent. No hi ha cap referència sobrenatural, com si morir-se als 45 fos una més de les coses que passen a la vida, que no té més importància i que em dóna peu a fer una conferència preciosa sobre lo ben parit que sóc.
Bé, dit això, també hi ha coses que m'han agradat. Us ho resumeixo en el següent: hi ha idees i frases fabuloses que ens poden ajudar i molt. En copio unes quantes i plego:
- "Que et considerin el millor conferenciant d'un departament d'informàtica és el mateix que si et coneixen perquè ets el més alt dels set nans." (no donar-se gaire importància)
- "Ëls murs hi són per algun motiu. No hi són per mantenir-nos fora d'algun lloc. Hi són per recordar-nos amb quina intensitat volem una cosa." O dit d'una altra manera: "les parets existeixen per aturar les personaes que no tenen prou ganes d'avançar".
- Si li vols dir a algú que no sigui tan arrogant, de forma no ofensiva, diga-li: "És una llàstima que la gent et vegi com un paio arrogant, perquè això et posarà traves i limitacions a totr el que series capaç de fer a la vida."
- "He tingut molta sort d'haver pogut aprofitar durant anys l'amistat de gent que s'han preocupat prou de dir-me les coses més dures que em calia sentir." (qui bé t'estima et farà plorar)
- "Tots tenim una energia i un temps finits. I el temps que dediquem a rondinar és temps que perdem per assolir els nostres objectius. A més, rondinar no ens ajudarà a ser més feliços."
- "Quan un home es mostra interessant per a tu, no facis cas de res del que et digui, i fixa't només en el que fa."
- "Balla amb qui t'ha dut al ball." (sigues agraït i lleial amb qui t'ajuda)
- "Una de Sèneca (filòsof romà, s. V aC.) "La sort és el punt d'intersecció entre la preparació i l'oportunitat."
-"Tant si penses que pots com si penses que no pots, tindràs raó." (aquesta m'encanta: l'èxit és dels qui el creuen possible)
-"L'experiència és el que et queda quan no aconsegueixes el que volies."
-"El fracàs no només s'ha d'acceptar, sinó que sovint és essencial."
No està malament, no?

diumenge, 3 de maig de 2009

He visitat la Toscana


La Galeria el Claustre m'ha invitat a ser uns dels pintors participants en el llibre Girona, de Catalunya, pinta La Toscana. Aquest llibre pertany a la sèrie "Girona de Catalunya pinta". Són llibres voluminosos on cada artista presenta cinc obres. Acompanyant les peces creades ad hoc, hi va el currículum de l'artista. El llibre és excel·lent i es regala a tots els socis de la Galeria. Al final es fa una exposició col·lectiva on es poden adquirir els quadres. De fet, aquestes peces tenen un valor afegit pel fet d'estar catalogades en un llibre i per tant, si ja eren úniques, encara ho són més.
La Toscana és una regió italiana que fa pensar, segons com, en el nostre Baix Empordà, per la seva riquesa cromàtica i lumínica. He fet centenars de fotos i m'he empapat d'aquella bellesa inabarcable. A veure què passa. L'objectiu d'aquest post era donar-vos una mica d'enveja. Ho he aconseguit?