Habitualment hom pensa que un quadre no s'exposa fins que no s'ha acabat del tot. Es concep a la imaginació o au plain air; es comença, es treballa i retoca i es finalitza a l'estudi. Una vegada acabat el procés, es treu a la llum i es sotmet a la consideració del públic. Acabat aquest procés poden passar dues coses: que torni o que no torni. En el primer cas, s'ha acabat el contacte del creador amb el seu fillet; si torna (perquè no s'ha venut) llavors poden passar moltes coses diferents (me'l quedo, el torno a exposar -això és l'habitual-, el regalo...) . El que us explico avui és que a vegades he fet quelcom ben curiós: tornar a pintar-lo, retocar-lo, continuar amb la seva creació. Sempre que he fet això, sempre, m'ha quedat una peç
a molt millor que la que va sortir per primera vegada de l'estudi. És com si el públic que el va rebutjar en un primer moment m'avisés que no estava acabat, que li faltava quelcom. Això no és ben bé així, però als pintors ens importa molt el que la gent ens diu. Jo no em creuria gaire a qui em digui el contrari. Si no fos així, no els mostraríem. Ens sap greu vendre un quadre que no l'hagi vist quanta més gent, millor. Bé, això que avui us ensenyo són les dues fases d'un quadre que va sortir a donar un vol sense acabar de ser vestit del tot; quan el vaig reacabar i el vaig tornar a treure, va tardar pocs minuts a ser adquirit a la seva nova exposició. Ves quins secrets que us explico, eh?
Habitualment hom pensa que un quadre no s'exposa fins que no s'ha acabat del tot. Es concep a la imaginació o au plain air; es comença, es treballa i retoca i es finalitza a l'estudi. Una vegada acabat el procés, es treu a la llum i es sotmet a la consideració del públic. Acabat aquest procés poden passar dues coses: que torni o que no torni. En el primer cas, s'ha acabat el contacte del creador amb el seu fillet; si torna (perquè no s'ha venut) llavors poden passar moltes coses diferents (me'l quedo, el torno a exposar -això és l'habitual-, el regalo...) . El que us explico avui és que a vegades he fet quelcom ben curiós: tornar a pintar-lo, retocar-lo, continuar amb la seva creació. Sempre que he fet això, sempre, m'ha quedat una peç
a molt millor que la que va sortir per primera vegada de l'estudi. És com si el públic que el va rebutjar en un primer moment m'avisés que no estava acabat, que li faltava quelcom. Això no és ben bé així, però als pintors ens importa molt el que la gent ens diu. Jo no em creuria gaire a qui em digui el contrari. Si no fos així, no els mostraríem. Ens sap greu vendre un quadre que no l'hagi vist quanta més gent, millor. Bé, això que avui us ensenyo són les dues fases d'un quadre que va sortir a donar un vol sense acabar de ser vestit del tot; quan el vaig reacabar i el vaig tornar a treure, va tardar pocs minuts a ser adquirit a la seva nova exposició. Ves quins secrets que us explico, eh?
3 comentaris:
Com que he vist que aquest post no té comentaris en faré un.
Això que et passa a tu a mi em passa continuament però multiplicat per mil.
Mai em sembla que he fet prou bé les coses, sempre estic retocant tot el que se m'ha acudit "parir".
Lo fotut del cas és que la meva malaltia no té solució. Sóc un desastre...
Per cert a mi el quadre m'agrada de totes dues maneres, el primer sembla més de començaments d'estiu i el segon de finals de primavera, no serà que vas esperar gairebé un any a retocar-lo?
Joan: el problema és que la foto no reflecteix els gruixos de matèria que s'acumulen en les successives capes sobreposades. entre la primera i la segona versió hi ha mesos de distància. No hi, però, influència de la diferent estació de l'any, sinó noves idees creatives.
Vale, vale, me'l quedo....
mira que en sabeu els artites de vendre...
Publica un comentari a l'entrada