El maestro de almas

Irène Némirovsky no decep mai. Una altra vegada una novel·la que m’ha fet gaudir. Sobretot per la capacitat que té de crear personatges que passen per la meva vida de lector i que, d’alguna manera, aconsegueixen quedar-s’hi. Al menys durant un temps. I això no vol dir que Dario Asfar, el seu protagonista, sigui un personatge exemplar o del qual se’n pot aprendre gaire. Ans al contrari. Asfar és un ser corrupte que confón clarament i explícita la felicitat amb el benestar material. M’ha fet pensar en Lázaro de Tormes, un ésser que en la seva maduresa vital ha descobert que després de la gana que ha passat al llarg de la seva vida, està més que justificat el fer callar la seva consciència amb un mínim de benestar material (feina, llit i teca). Asfar fa el mateix, però a lo bèstia. I com que no tinc altra intenció que animar-vos a llegir-lo, no dic res més que això: no sempre n'estic segur que un llibre agradi quan el recomano. Aquesta és una de les vegades en què en tinc seguretat absoluta.