dissabte, 29 de maig de 2010

Com un miracle.

S'acaba el curs.
Bé, encara queda la recta final que és el tram que més costa fer, segons com es miri. La veritat és que a mi no és el que més em costa perquè estic tan content de veure que ja s'acaba, que no em costa tant el darrer esforç. No sé si és hora de fer balanç de la temporada. Tanmateix em fixo amb un esdeveniment que és injust passar per alt. Una setantena d'alumnes de 3r, 4t d'ESO i Batxillerat (15-18 anys) van fer la confirmació a la catedral de Girona, plena a vessar, el dia 9 de maig. La cerimònia va durar cap a dues hores. Aquells nanos se sentien tan bé allà a dins que se'ls va fer curta. La litúrgia, quan s'ha sapigut i pogut explicar prèviament, juga un paper fabulós. Tot té un sentit, en tot moment un sap on és i a on va. Que difícil és això a la vida, i més quan s'és adolescent. Se'ls veia cufois, imbuits de l'Esperit que els omplia per dins i els feia resplandir. Ja sé que semblo molt cursi o sentimental, però ho trobo emocionant. Un dels dies previs a aquest acte vaig dir a classe (comentant uns versos de Machado: "Caminante son tus huellas el camino y nada más") que em semblava preciós que Bell-lloc els hagués donat la possibilitat de fer el camí que havien decidit fer. Que els veia com a homes lliures que sabien decidir en aquell moment el que els convenia. I que eren més lliures que els de l'Institut del costat perquè ells havien pogut decidir si sí o si no. I que consti que n'hi ha molts que no. No podrien dir el mateix els seus veïns a qui mai ningú els hauria parlat d'aquestes bestieses tan políticament incorrectes. Setanta nanos havien decidit amb total llibertat, que continuaven essent cristians, que ara que podien, decidien que tiraven pel dret.
Com un miracle.

diumenge, 23 de maig de 2010

Què té aquesta novel·la?

Què té que la fa tan especial? Com és que ha venut milions d'exemplars? Em sembla que és una història sentimental que retrata un món interior, el de l'adolescent, revolucionat pel cataclisme de l'edat, amb gran riquesa de detalls i precisió. En Leo, el protagonista, és un personatge rodó, que evoluciona al llarg de la novel·la. Està molt ben traçat i construït. Quant al vocabulari i la qualitat literària, no està gens malament, però m'hi sobra molta paraulota, encara s'hi comprèn: és un retrat. Però no el puc posar de lectura obligada a l'ESO. Està ple de pensament adolescent esbojarrat (el narrador és el protagonista), però tot plegat et porta a port. I no hi ha moralina sinó pensament positiu que està molt ben dosificat i ben contextualitzat ("viene a cuento", vaja).
Sembla impertinent al principi, improcedent a vegades, i al final resulta que et fa pensar. Baixes el cap i dius: quantes coses per aprendre!
La recomano vivament i entusiàstica a tots els qui enteneu un cor enamorat. Però enamorat de veritat, eh? Aquest protagonista està boig per la Beatrice. Però no tant boig com per no saber distingir el desig de l'amor. Aquest nano va notant el canvi que es produeix al seu interior, va notant que la vida és una mestra i cal estar atent a la lliçó.
De veritat, no us en panedireu de llegir aquesta novel·la. Només un consell: no dictis sentència abans d'hora, no pleguis pensant que és una novel·la d'amor juvenil o d'estudiants d'institut com tantes... No et defraudarà. Si ets pare o mare, és d'aquelles de llegir i comentar. Si ets fill o filla, fliparàs.

dijous, 20 de maig de 2010

Bravo, Txeik!!


Només volia aconsellar-vos que llegiu el post que en Txema ha fet sobre la temporada del Barça des d'una perspectiva d'un educador. http://soma.bloc.cat/post/17590/294061
A mi, aquesta lliga del Barça m'ha fet molta il·lusió. Haig de reconèixer que m'ha encantat que, en guanyar-la, el Madrid se'n quedés sense. Sí. Però també m'ha fet especial il·lusió per la forma com s'ha guanyat, perquè s'ha fet segons un model molt concret: elegància, lluita, esforç, respecte, constància, sacrifici, treball en equip, humilitat i respecte als altres, magnanimitat, honestedat...
L'estil Mourinho (ese portugués .... .... ..!) també podria ser que arribés a fer un triplet. Això fa més gran al Barça de Guardiola (no d'en lapoorta, que té un altre estil, si us plau!!) De fet no és normal que triomfi el bé com ho ha fet aquest any i l'any passat. En Figo ha dit que el Mourinho (ese portugués!) encarna molt bé els valors madridistes. quina gran veritat noi! Jo també ho penso. Són "tal para cual". Vine, vine, Mourinho, portuguesset, que ens mantindràs les ganes de menjar-nos els títols i posaràs de relleu la manera de fer del gran Pep Guardiola.

dissabte, 15 de maig de 2010

El gran mundo de David Malouf

Aquest em va caure a les mans com a regal-detall per una conferència que vaig donar. L'he acabat de llegir avui.
És una novel·la d'aquelles que et fan sentir petit, misèria, poca cosa. Però té una qualitat literària extraordinària. No l'estic, tanmateix, recomanant indiscriminadament, ni molt menys. No em sembla una obra que hagi d'agradar a molta gent.
Parla de la història de dos amics australians, Vic i Digger, que es coneixen en un camp de presoners japonès, a la 2a guerra mundial. La novel·la retrata les dues vides abans, durant i després dels fets del camp de presoners a Malasia
És una novel·la on constantment em passava que pensava: "això és tan bo, tant profund, que ho hauria de tornar a llegir".
Aquesta és una novel·la de personatges, de personatges construïts amb mestria isuperable, amb una capacitat d'aprofundir en els més lleus i aparentment insignificants detalls del caràcter o dels sentiments de les persones que sorprèn, vertaderament.
Una novel·la que ve a dir que la família, per bé i per mal (en aquesta novel·la sobretot per mal) marca la vida de les persones. Marca, no determina. Marca més que una guerra despiatada amb les seves mil experiències destructives.
El gran mundo és una novel·la enorme, però per això una mica aclaparadora. La càrrega de negativitat que presenta la vida és forta. Potser la qualitat literària ho compensa, però. Només la recomanaria a lectors de més de 25 llibres per any.