S'acaba el curs. Bé, encara queda la recta final que és el tram que més costa fer, segons com es miri. La veritat és que a mi no és el que més em costa perquè estic tan content de veure que ja s'acaba, que no em costa tant el darrer esforç. No sé si és hora de fer balanç de la temporada. Tanmateix em fixo amb un esdeveniment que és injust passar per alt. Una setantena d'alumnes de 3r, 4t d'ESO i Batxillerat (15-18 anys) van fer la confirmació a la catedral de Girona, plena a vessar, el dia 9 de maig. La cerimònia va durar cap a dues hores. Aquells nanos se sentien tan bé allà a dins que se'ls va fer curta. La litúrgia, quan s'ha sapigut i pogut explicar prèviament, juga un paper fabulós. Tot té un sentit, en tot moment un sap on és i a on va. Que difícil és això a la vida, i més quan s'és adolescent. Se'ls veia cufois, imbuits de l'Esperit que els omplia per dins i els feia resplandir. Ja sé que semblo molt cursi o sentimental, però ho trobo emocionant. Un dels dies previs a aquest acte vaig dir a classe (comentant uns versos de Machado: "Caminante son tus huellas el camino y nada más") que em semblava preciós que Bell-lloc els hagués donat la possibilitat de fer el camí que havien decidit fer. Que els veia com a homes lliures que sabien decidir en aquell moment el que els convenia. I que eren més lliures que els de l'Institut del costat perquè ells havien pogut decidir si sí o si no. I que consti que n'hi ha molts que no. No podrien dir el mateix els seus veïns a qui mai ningú els hauria parlat d'aquestes bestieses tan políticament incorrectes. Setanta nanos havien decidit amb total llibertat, que continuaven essent cristians, que ara que podien, decidien que tiraven pel dret.
Com un miracle.
7 comentaris:
“no hay mal que por bien no venga”... A vegades ens queixem d’aquest mon tant laicista, però d’això també se’n pot treure quelcom bò, i és que avui dia, en una societat que més aviat tira cap al contrari, el que és cristià ho és perquè li dona la gana, no perquè l’han forçat, o perquè queda bé, etc...
Jo, no com a mestre sinó com a catequista, també em meravello cada començament de curs al veure la quantitat de joves que s’apunten a confi. Crec que ja des de l’inici de curs l’Esperit vola damunt els seus caps, independentment del fet de rebre el sagrament al final de curs amb el bisbe, l’Esperit ja està amb ells des del moment que han pres la decisió.
I com aquests tants altres casos: optar per una vida contemplativa, voler ser cristià a la Xina o als països musulmans, respondre afirmativament al desig de ser Sant, ser numerari, etc... Totes elles decisions lliures, meditades i per tant lloables.
Mira, Iron, has dit una cosa que m'encanta també dir a mi, potser d'una altra manera: vivim en el millor dels temps possibles. En primer lloc perquè és el nostre temps i després perquè a contracorrent es posa de manifest qui és autèntic i qui només segueix els dictats del que toca. En això de ser cristià potser s'hi escau més la contradicció que el vent favorable, al menys és així des del primer dia i si no que li diguin a Jesús, el primer de tots.
Deus ser un bon catequista, Iron. Suposo, però, que pels teus joves et deus fer dir David i no vas emmascarat... Gràcies per la teva intervenció tan atinada.
Déu els cria i ells s'ajunten! :)
Quan ens rebelaràs la teva vertadera identitat, Iron?
Al final, haurè de fer un grup al Facebook: "Jo també vull que l'Iron rebel·li la seva identitat"
jejje es broma, pero, fes el favor siusplau!!
Toni! per a tu les felicitacions més sinceres, cordials (i anònimes jajaja). Que passis un bon dia del Sant.
Iron.
Moltes gràcies David Iron per aquesta felicitació que no pensava trobar. Tot un detall, sí senyor! Estàs més al dia del santoral que la majoria de mortals.
Hola Toni,
He intentat localitzar-te per e-mail a tcassany@gmail.com (és la direcció que consta aquí al teu perfil del blog) per preguntar-te sobre un dels teus paisatges però no et puc localitzar, és correcte aquesta direcció?
Marta
Publica un comentari a l'entrada