dijous, 30 d’agost del 2012

LÓPEZ TENA I ARTUR MAS


Jo cada vegada suporto menys aquest to que fa servir en López Tena. 
To crispat, de mala digestió. López Tena gasta un llenguatge hiperbòlic que menysté el contrincant de torn. López Tena ha de prendre més Tranquimazin, de debò. S'assembla a Chávez i a Montoro. Així no arribem enlloc. Necessitem líders, gent que aglutini, que agrupi sensibilitats diferents, no oposades però diferents. López Tena fa el seu paper i admiro la seva feina batalladora, de desemmascarar la mentida allà on faci falta. Però m'està posant nerviós el seu estil histriònic perquè és exclusivista.
La independència de Catalunya no s'aconsegueix amb confrontació exclusivista. Som molts els qui la volem de forma pacífica, inclusiva, de la mà de quanta més gent millor. És que no serà de cap més manera. Si independentisme és insultar, cremar banderes del color que sigui, jo no m’hi apunto. Independentisme és autoafirmació, no negació de l’altre. Al menys el meu. Un exemple de llenguatge agressiu: “Espanya ens roba”. Jo crec que això, fet i fet, és així. Comprenc aquest llenguatge emprat al bar, fent una canya. Però als mitjans, al Parlament, etc, no cal. En aquests fòrums cal dir-ho de forma que qui ho rep, sigui de la sensibilitat que sigui, no només no s’ofengui sinó que inclini el cap i pensi “té més raó que un sant”. Hi ha qui fa així les coses i ha aconseguit aglutinar tots els partits polítics en una idea comú i impensable fa només un any: el sistema de finançament és injust amb Catalunya. Qui s’atreveix avui a dir el contrari? Els de  Falange Española de las JONS  i prou. Amb aquest llenguatge i estil hoolligan d’en L-T s’arrossega només els fanàtics, però aquests mai no aconseguiran la independència de Catalunya perquè aquesta vol suma, pinya, folre i manilles.  
De fet, s’observa amb claredat, que hi ha un moviment que va agafant forma i força, un moviment que RAONA l’independentisme des de l’argumentació i no des de la visceralitat. Sala i Martín és un exemple d’això que dic. A l’independentisme s’hi arriba per camins ben diferents: la barretina i el cor, la butxaca, la conveniència, el desplanti, la rauxa i la ràbia. A mi em sembla que tot pot servir una mica; però qui vulgui sumar totes les sensibilitats en una, qui vulgui aglutinar, aquest ha de ser un estratega. Cal ser moderat, cal portar les coses per un camí que no sempre és el més recte, però que sap on va i no es desvia. Això és el que fa un líder, algú que arrossega i no només uns quants. No hi ha líders així a Espanya. A Catalunya em sembla que podria ser que n’hi hagués un: Mas, Artur Mas. Jo voldria pensar que aquest home està fent aquest camí de ziga-zagues, a vegades desconcertant, però estratègic. El pacte fiscal és una estació, però no el destí final. Ítaca queda a mig termini. Paciència.
Per tot això entenc que Mas no vagi a la manifestació independentista de l’11-S, perquè és el president, també, dels qui no són independentistes. Ho sigui o no ho sigui ell, no hi pot anar. Mas va ser elegit president de Catalunya amb milers i milers de vots que no eren inpendentistes, ni tan sols eren de gent del seu partit. Això ell ho sap (ho van dir l’endemà de la victòria). Al seu programa electoral parlava de Pacte fiscal i no d'independentisme. Ell és coherent amb aquest programa (fet curiós, no?).