dissabte, 15 de maig del 2010

El gran mundo de David Malouf

Aquest em va caure a les mans com a regal-detall per una conferència que vaig donar. L'he acabat de llegir avui.
És una novel·la d'aquelles que et fan sentir petit, misèria, poca cosa. Però té una qualitat literària extraordinària. No l'estic, tanmateix, recomanant indiscriminadament, ni molt menys. No em sembla una obra que hagi d'agradar a molta gent.
Parla de la història de dos amics australians, Vic i Digger, que es coneixen en un camp de presoners japonès, a la 2a guerra mundial. La novel·la retrata les dues vides abans, durant i després dels fets del camp de presoners a Malasia
És una novel·la on constantment em passava que pensava: "això és tan bo, tant profund, que ho hauria de tornar a llegir".
Aquesta és una novel·la de personatges, de personatges construïts amb mestria isuperable, amb una capacitat d'aprofundir en els més lleus i aparentment insignificants detalls del caràcter o dels sentiments de les persones que sorprèn, vertaderament.
Una novel·la que ve a dir que la família, per bé i per mal (en aquesta novel·la sobretot per mal) marca la vida de les persones. Marca, no determina. Marca més que una guerra despiatada amb les seves mil experiències destructives.
El gran mundo és una novel·la enorme, però per això una mica aclaparadora. La càrrega de negativitat que presenta la vida és forta. Potser la qualitat literària ho compensa, però. Només la recomanaria a lectors de més de 25 llibres per any.

5 comentaris:

Philip Muller ha dit...

Mmm... ¿Volverá a haber traductor entre los gadgets? Se me escapan algunas palabras. Me han entrado muchas ganas de leer el libro. Tanks!

txeiks ha dit...

Jo ja me l'estic a punt d'acabar, coincideixo plenament amb tu: no havia llegit mai cap llibre on es describís amb tanta precisió els sentiments, la significació dels gestos, les motivacions ocultes de les accions dels personatges... Et sents alhora retratat i meravellat. Això que dius: t'has de parar i rellegir-ho.
Llàstima que sigui massa amarg. Jo tampoc el recomanaria gaire.

Toni Cassany ha dit...

He vuelto a incluir el traductor. No sé a qué se debió el problema. Lo siento. Gracias a ti, Philip!

Iron ha dit...

Certament no és una novel.la fàcil, ni per tant sols per a lectors avessats. A mi em desconcertava particularment el salts continus en el temps i sempre tardava una estona en esbrinar a quina època estàvem o quans anys tenien els protagonistes. Suposo que aquests salts continus en el temps es deuen a allò que diu en Digger de que fins l’esdeveniment més insignificant té uns filaments que el conecten amb el passat (fins i tot amb el passat desconegut) i alhora uns altres filaments que el conecten amb el futur; i això fa que cada moment estigui atapaït de causes, conseqüències i possibilitats; potser masses per poder copsar-les totes.
És evident que a en Malouf li va el rollo psicològic. Saps quin és el seu darrer llibre? “Ransom” una visió de L’Iliada on intenta ficar-se als pensaments de l’Aquiles, potser així esbrinarem perquè és tant cretí (jo sempre he estat més fan de l’Hector). No se si ja l’han traduït, jo el vaig veure en anglès en un duttyfree, però em va semblar una lectura poc adient per passar una estona morta a l’aeroport.
En fi, per acabar, fugint de la psicologia i entrant en la pedagogia m’han agradat molt els articles (el teu i el de soma) sobre els valors que aquest Barça pot trasmetre als escolars. Visca el Barça i visca Catalunya!

Toni Cassany ha dit...

Hola, Iron. Això dels salts espai-temporals és del que més em va agradar de la novel·la. I no és que sigui fan d'aquestes tècniques, perquè la majoria de vegades dificulten l'entrada en el contingut, però em sembla que en aquesta novel·la són tan ben ensemblats (es pot dir així?), tenen tan de sentit! Tu cites unes paraules nuclears que ho expliquen de meravella.
En fi, és qüestió de gustos o potser de moments de la lectura.
Gràcies per la teva entrada i fins sempre, Iron.