Ahir em van fer una entrevista per la Contra del Diari de Girona. Això és perquè vaig fer una conferència a la Fontana d'Or, organitzada pels ALUMNI-GIRONA (U. de Navarra). Avui ha sortit publicada. Haig de dir que reflecteix amb força exactitud el contingut de la conversa. Això d'"Homomoni" ve de quan em pregunta si penso que això del matrimoni val també per les parelles d'homosexuals. Jo dic que tenen els seus drets, però no són un matrimoni. Que en diguin d'altra manera. Sóc filòleg i dono molta importància al significat de les paraules. Proposo que en diguin "Homomoni", per exemple. La veritat és que n'estic content de com ha quedat l'entrevista. Si la voleu llegir, surt també a l'edició digital del diari. I de pas la podeu votar.http://www.diaridegirona.cat/secciones/noticia.jsp?pRef=2009031500_22_320260__Ultima-del-dia-unio-persones-mateix-sexe-dirse-matrimoni-diria-homomoni
51 comentaris:
Totalment d'acord amb el tema homomoni. Es veu com t'intenta buscar les pesigolles quan parla dels capellans...
No m'extranyaria gens que algú enviés una carta al director del diari criticant el que hi dius. Ja se sap, és politicament incorrecte!
Et felicito! M'ha encantat l'entrevista per les teves respostes directes i incisives.
Ets tope mediàtic!
Gràcies, Marc i Txema: m'encanta el que em dieu. A mi em sembla que el nom que donem a les coses és molt important. Que allò que és diferent, també ha de tenir una manera diferent de dir-se. En fi, a veure si triomfa homomoni, tot i que és tan lleig el nom com allò que designa...
M'han agradat molt les preguntes perquè t'ha permés dir bones respostes!! Felicitats!!
Toni: és molt difícil que triomfi "homomoni", doncs si l'inventor del mot no s'acaba de creure el que proposa (és tan lleig el nom com allò que designa...sic.) dubto que la resta de la societat l'accepti.
Que se'n digui matrimoni és molt important perquè qualsevol altra denominació deixaria la porta oberta a que els homosexuals gaudissin de menys drets que els heterosexuals, i basant-me en l'ètica cristiana jo m'oposo a qualsevol forma de discriminació.
Marc: no se que hi fas a la JNC, encaixaries més be en alguns sectors (cada cop més minoritaris afortunadament) de les noves generacions o de la unió de joves.
Parafrassejant la frase final de Casablanca encara podeu dir: "Siempre nos quedará Irán"
Anònim! Ja no milito a la JNC, però te res a veure amb el que tu dius. Si coneixes bé la JNC sabràs que hi ha sensibilitats per tots el gustos. Si hagués de militar a cada partit que té algun posicionament amb el qual estic d'acord hauria de ser de 8 o 9 partits.
T'equivoques del tot amb això de l'Iran, demostres que no coneixes com penso, tot el contrari! A tu et podria dir "sempre ens quedarà la Habana"?
Anònim, em va encantar El Cantar del Mio Cid!! Sembla mentida que siguis tant irònic amb el tema religiós quan has escrit un llibre on la presència constant de Déu agota.
Per cert, si les paraules ben usades treuen drets, que probablament tens raó, llavors vol dir que tenim un problema.
Ostres Frank, m'has fet recordar les IPA's! Que mítiques! Quin gran invent. He de dir que vaig arribar a odiar-les hahaha
Hola, Anònim! Primer de tot: veig que tothom et coneix i jo no. Què tal si firmes? T'amagues?
Segon: perquè tenen noms diferents els homosexuals i els heterosexuals? Perquè són diferents, no? Doncs igual passa amb els matrimonis i els homomonis. La paraula m'és igual si és lletja o maca, cal una paraula diferent per al que és diferent.
Completament d'acord amb l'últim comentari d'en Toni!
Després de tantes reivindicacions, al final serà que els que ténen por que es reguli la unió homosexual seran el propi entorn homosexual...
Per cert Toni, avisa'm si tornes a fer una conferència sobre el matrimoni. Conec un parell de persones a qui els encantaría anar-hi.
Joan, la vella tàctica de jo tinc un amic...jeje...
Joan: segur que t'avisaré. Se fet estic fent alguna gestió per donar a conèixer la conferència en àmbits més públics (ajuntaments, ampas de coles, i en sortirà alguna cosa. T'avisaré.
Frank: ets un mal parit...:-)
Frank, de fet no he dit amic, sinó conegut...En tot cas la discussió seria si em conec a mi mateix i a la meva parella, però com deia el president, això ara no toca!
Gràcies Toni!
Toni: Em sembla molt bé que vulguis puntualitzar des del punt de vista de la correcció filològica que matrimonis i homomonis són dos coses diferents basan-te en que de la mateixa manera heterosexuals i homosexuals també tenen un mot que els designa a cadascú.
Però les lleis no les fan els filòlegs i si ens centrem en el Dret, a l'ordenament jurídic si dos figures tenen noms diferents són susceptibles de tractar-se de forma diferent. I si el que es pretenia era l'equiparació de drets d'heterosexuals i homosexuals, és probable que tal cosa no fos possible si no s'inclou en una figura preexistent.
Tot el codi civil fa referència a “persones”, no a homes, ni dones, ni gais, ni heterosexuals, etc. Si parlés d'homes o dones s'obriria la porta a casos com el d'alguns països africans que si el l'adulteri el comet un home se'l condemna a complir una pena i si el comet la dona a un altra.
Doncs bé, és natural que ara també és denomini simplement “persones” als contraients de l'acte matrimonial. Insisteixo, per evitar qualsevol discriminació.
Marc: no entenc perquè dius això de “sempre ens quedarà La Habana”. Si jo ja vaig dir a l'altre comentari que estic en contra de qualsevol discriminació; evidentment detesto el règim dictatorial cubà que s'ha caracteritzat per la repressió violenta dels dissidents. I entre aquests cal esmentar els homosexuals, perseguits per la seva condició en totes les dictadures comunistes. És un passat i un present que m'agrada recordar-li a qualsevol d'Iniciativa o marxista en general.
Els únics havans que m'agraden són un bon Montecristo, un Cohiba o un Partagas, especialment si van acompanyats d'una copa de Delamain.
Com va dir el teu admirat Sala-Martin quan li van preguntar sobre les seves tendències polítiques: “que no em toquin la cartera (referint-se a la política fiscal de les esquerres) ni la bragueta (referint-se a les polítiques morals neoconservadores).
L'home de la màscara de ferro.
Finalment, Frank: no crec que sigui irònic amb el tema religiós, és quelcom que em prenc molt seriosament (sóc catòlic practicant), el que em passa és que com va dir el Sant Pare Pau VI “si vols la pau, lluita per la justícia”. I si Jesucrist va estar amb els discriminats del seu temps (putes, publicans, leprosos, samaritans, etc) també considero que aquesta ha de ser la meva actitud, primer opto pels pobres evidentment i després per la resta de discriminats.
Per cert, he escrit molts altres llibres a part del MioCid, també són meus Les Mil i Una Nits i el meu darrer bestseller El Lazarillo de Tormes. Després vaig passar per una crisi creativa... I ara em dedico a comentar pels blocs, entre d'altres el teu (vaig comentar el post “quan podré deixar de ser un fatxa” i si aquest vespre tinc un moment potser et comento les “Cartas a Ellacuria” i el “perquè estic orgullós de ser català”.
Apa doncs, ja està, m'he allargat massa, però m'alegro d'haver donat una opinió diferent. Si no això semblaria el bloc dels Dupond&Dupont:
-le mariage est seulement pour hétérosexuels.
-je dirais même plus! le mariage est seulement pour hétérosexuels!
L'home de la màscara de ferro.
PS: a veure si arreglem el rellotge, evidentment no són les 4 del matí sinó les 12 del migdia jejej jo no em dedicaria a escriure aquestes parrafades a la matinada.
Home de la màscara de ferro!! Que bo!!! M'ha agradat!!! Haig de reconèixer que el meu intent de ser original amb la broma del Mio Cid l'has tornat amb una brillantor sobrada, has guanyat!! T'espero al blog...jeje!! Escolta, que sàpigues que he llegit els comentaris que vas deixant un parell de vegades més (poca feina) i d'aquí poc descobriré qui ets. De moment, l'home de la màscara de ferro és protagonitzat per en Leonardo di Caprio, que és ros, ulls blaus i prim, i em sembla que tu no compleixes cap d'aquestes tres característiques... De fet, ara no vull que mostris la teva identitat, així té més emoció!!!
Escolta anónim: parlar amb tu és com fer-ho a un contestador automàtic. O t'identifiques o passo. No m'agrada parlar amb parets. Em sento imbècil. Jesús, a qui t'agrada imitar en tot, no anava d'anònim. Em sembles prou intel·ligent per deixar de fer l'orni. Si no t'identifiques, no et contesto més. Apa, siau!
Anònim, el comentari d'en Toni de Jesús és insuperable, t'ha ferit la teva autoestima anònima i la teva identitat anònima, mira, si et sents fotut, ja ho saps, queda amb els teus amics anònims i aneu a prendre una cervesa a algun bar anònim perquè potser hi trobareu algú que tampoc sap qui és i us farà companyia...Ostres, com que no sé qui ets no em sap greu passar-me!! Comparteixo la sensació d'en Toni de parlar amb una paret...
Però jo m'ho passo bé...
Frank: jo volia fer una altra entrada al blog, però la veritat és que això està immillorablement interessant i divertit... En fi, a veure si el senyor amagat-sota-les-pedres es dóna a conèixer i continuem el debat homomínic, que ja en tinc ganes...
Estimats Dupond&Dupont:
Que pesadets esteu amb lo del anonimat... doncs res, sento que ja no em contestis més perquè jo no penso desvetllar la meva identitat. El dret a l'intimitat, a la pròpia imatge i a l'anonimat estan regulats a la Constitució (art.17 si no recordo malament). Quan escric el meu nom al google només m'agrada que surti en algun Business Network, el facebook i poca cosa més. No m'agrada que qualsevol company de feina o vei a qui detesto xafardegi quines pàgines visito i comento, quines són les meves opinions, etc. Insisteixo que és un dret constitucional. Una cosa ben diferent seria si em dediqués a amenaçar, però evidentment aquest no és el cas.
Però bé, a part de la Constitució Española el ciberespai també va per aquest camí, afavoreix l'anonimat i cada cop es creen més figures que l'amparen com per exemple els anonymous remailers o els pseudoanonymous. Normalment tot això no crea problemes, la gent no s'inquieta per conèixer l'identitat dels autors. Les úniques demandes judicials que hi han hagut en contra de l'anonimat per internet han estat del Govern Comunista Xinès i de l'Església de la Cienciologia, evidentment són institucions que detesten la llibertat que ens dona la xarxa.
Frank: no se de quins altres comentaris parles, aquells deuen ser d'un altre anònim, jo us conec de fa un parell de setmanes, i quan dic “us conec” vull dir els vostres blocs, perquè no se ni qui sou. Jo vaig arribar aquí enllaçat des d'altres blocs i aquests encara des d'uns altres. O sigui que no us hi mateu, encara que us digués el meu nom us quedareu igual. Sóc de Barna i fa anys que no he anat a Girona (deu ser cosa de xafarders de poble això de voler saber qui és qui, a BCN no hi ha problema). I per cert, només compleixo una de les 3 coses, però encara que les complis podria ser un petardo o podria ser un adonis, pots tenir els ulls blaus però petits, el cabell ros però tenyit, i ser prim però desproporcionat. El que fa que una cara sigui maca és molt complexe. Jo duc la màscara de ferro i no la màscara de Fibonacci (aquesta simula la cara perfecta mitjançant la seqüencia Fibonacci i la proporció àurea)
Vull acabar aquest speach amb l'explicació de 2 sintomes:
El sindrome de Stendhal: Diuen que Stendhal després de passar-se tot un dia visitant les esglésies i galeries de Florència, a l'entrar a la basílica de la Santa Croce, es va sentir atordit, amb palpitacions i nausees i va haver de sortir a pendre l'aire. El metge li va diagnosticar sobredosi de bellesa. Des de llavors això és coneix com el sindrome de Stendhal.
El síndrome de Toni Cassany: Diuen que quan Toni Cassany va entrar a la sala d'autors anònims a la galeria dels Uffizzi, es va sentir pertorbat, amb vèrtig, angoixa i una sensació d'ofec que el van haver de treure a la piazza de la Signoria perquè s'airegés. El metge li va diagnosticar “alèrgia aguda a l'anonimat”. Des de llavors això és coneix com el síndrome Cassany.
El primer síndrome és cert, el segon aviat sortirà als manuals de psicologia.
Una abraçada!!! (jo encara diria més, una abraçada!)
No he pogut evitar llegir-me totes les vostres parrafades! m'he sentit bastant ignorant, tot s'ha de dir. M'ha fet mal això de la "xafarders de poble", i suposo que es deu al fet que a barcelona hi ha tants milers de persones que, d'alguna manera, tothome és un anònim, a diferència d'una ciutat amb complexe de poble com és girona (em fa molt de mal reconèixer això, però és així).
Toni, te'n adones del debat que has creat? Mai havia vist un post tan comentat!
Felicitats!
Hola, Joan: no m'ho esperava, la veritat. Això del blog enganxa de mala manera. Ara meteix visito el teu.
Hola Iron: volia continuar amb el debat que ens ocupa, ara que ja tens nom. Tu deies "si dos figures tenen noms diferents són susceptibles de tractar-se de forma diferent. I si el que es pretenia era l'equiparació de drets d'heterosexuals i homosexuals, és probable que tal cosa no fos possible si no s'inclou en una figura preexistent.".
Jo et dic: és que d'això es tracta, no? Si el que jo proposo és que rebin un trractament diferenciat els qui són diferents. Jo no pretenc l'equiparació de drets entre matrimonis i homomonis perquè no aporten el mateix a la societat. NO són el mateix. El dret no tracta de forma diferent a qui és diferent? L'un n'és la base sobre la qual se sustenta la societat. L'altra no passa de ser una forma de convivència com qualsevol altra: la iaia amb un net, el veí i la veina, dos amics, dos companys de feina que comparteixen pis per estalviar... Qui parla d'equiparar? No és equiparable una cosa i altra! I aquesta és l'arrel del problema, em sembla: els homosmonis volen que se'ls equipari als matrimonis. Demanen un absurd.
Doncs res, tornem-hi amb l'homomoni...
A) D'on treus que són diferents? En la forma si (home-dona vs. home-home o dona-dona), però en el fons?? En el fons el que sustenta la institució matrimonial és l'amor. És que potser un home i una dona poden gaudir de més intimitat, passió, decisió i compromís (els 4 elements de l'amor en psicologia) que dos homes? Se suposa que poden estimar-se igual. I jo crec que, com en gairebé tot, el que importa és el fons, no pas la forma. Un matrimoni de conveniència heterosexual(correcte en la forma, falla en el fons) ha de tenir més drets que un matrimoni homosexual (no comú en la forma, però correcte en el fons)? Insisteixo, la base de la institució matrimonial és l'amor entre els conjugues.
B) Suposem que l'únic que importa és la forma i que el fons no conta per res. Llavors són diferents, ara bé, han de rebre un tractament diferent els que són diferents tal i com tu dius? NO, perquè seria inconstitucional tal i com reflexa l'article 14 de la mateixa que prohibeix la discriminació “por razón de nacimiento, raza, sexo, religión, opinión o cualquier otra circunstancia personal o social”
C) “L'un és la base sobre la qual se sustenta la societat”. Això ho dius per la procreació? La fi del matrimoni no és pas la procreació. És un element completament accessori, quelcom que pot o no pot succeïr després.
D)”l'altra no passa de ser una forma de convivència com qualsevol altra: la iaia amb un net...”: Ara hauré de ser una mica directe... com a filòleg sabràs que etimològicament la paraula homosexual és un híbrid del grec homós (igual) i de l'adjectiu llatí sexualis, la qual cosa suggereix una relació sexual, sentimental, emocional i afectiva envers els individus del mateix sexe. La relació entre una àvia i un net no implica atracció sexual entre ambdós. Per tant no és comparable l'amor que es poden tenir dos gais (on hi haurà atracció sexual latent) i el de la iaia amb el net, això si que és un absurd.
Barrejo A)i C):D'on trec que són diferents? És una evidència! I no només en la forma, com sí que ho veus tu mateix, sinó també en la naturalesa de la seva unió. Jo no nego que una oparella homosexual no pugui complir aquestes 4 condicions que dius, però oblides que no és per cap d'aquestes 4 raons que l'EStat l'haruria de protegir. Una parella homosexual no pot ser essencialment la base originària de la societat humana per una qüestió d'ordre intrínsec, inherent a la seva pròpia naturalesa. No hi hauria societat. Com pots dir que la descendència és "un element completament accessori"? És l'element primordial, la raó per la qual l'ordenament jurídic protegeix la figura del matrimoni. És la institució que fa possible la pervivència i la educació ètico cívica dels ciutadans. I això, em sembla evident, és consubstancial a la unió heterosexual. La reproducció humana és heterosexual. Si m'hi treus la descendència no m'hi treus qualsevol cosa, m'hi treus un dels fins de la unió No parlem de foteses, doncs. La parella homosexual, per molt homomoni que sigui, fins i tot impediria la pervivència de la societat i per tant tampoc l'educació ètico-cívica de la prole.
No és l'amor entre els membres de la parella la raó de ser de la seva protecció jurídica. L'amor no podria controlar-se, no podria ser condició de res, per tant. En canvi el que fa l'estat de dret és protegir la figura matrimonial per ser lúnica on es donen les con dicions necessàries perquè es doni la finalitat primera anomenada abans. Si llavors la cosa funciona poc o molt o millor o pitjor, ja no és un terreny on l'estat hi pugui entrar. L'Estat ha de cuidar el matrimoni de forma diferent.
D) Pel cas és el mateix. QPer al l'EStat què més li dóna si s'estimen o no dos homosexuals? El que importa no és això, ja ho he dit abans. Per tant, la parella d'homosexuals si bé s'ha de protegir jurídicament perquè té els seus drets (com els tenen dos estudiants que estalvien i comparteixen pis) no s'ha de fer de la mateixa forma que el matrimoni.
Suposo que no ens posarem pas d'acord, Iron, però ha estat un plaer discutir amb tu. Jo no tinc més temps ja. Mira quina hora que és i aquí fotent-li al teclat. En fi, una abraçada.
Jo també advoco per acabar ja amb aquest debat, no ens posarem d'acord. M'agradaria fer-ho amb una sèrie de consideracions sociològiques, legals i religioses; que publicaré en diferents comentaris.
CONSIDERACIONS SOCIOLÒGIQUES:
Però com pots insistir en equiparar els drets de dos estudiants que estalvien i comparteixen pis, els de la iaia i el net, etc amb els de les parelles homosexuals! ostres! Que s'estimen i es desitgen com a parella!!! Et repeteixo que en ells hi pot haver els 4 elements definitoris de l'amor en psicologia: decisió, compromís, intimitat i passió. Els dos darrers són evidentment elements de caracter SEXUAL i aquests obviament no podran tenir-los l'àvia i el net en la seva relació. Tant costa d'entendre??? O haig de ser més clar i explicar de quina manera s'estimen els gais al llit i comparar-ho amb l'afecte al dormitori de la iaia i el net??
Em sembla increïble que posis l'excusa de que una parella homosexual no pot ser la base originària de la societat. I és clar que no ho pot ser i ni te pas l'intenció de ser-ho! Però és que et penses que pel sol fet de que els homosexuals puguin accedir al matrimoni tota la societat (o gran part) esdevindrà homosexual i s'extingirà??? En quin llibre de ciència-ficció ho has llegit això? Perquè és de domini públic que el fet que s'aprovi una llei no suposa que tota la societat s'hi hagi d'acollir. Que una llei d'educació, per exemple, contempli el concert econòmic amb escoles privades no vol dir que tothom hagi de portar els fills a les concertades obligatòriament, els portaran allà on vulguin. El nombre de parelles que han contret matrimoni des de que es va aprovar la llei és constant. No ha augmentat. La llei no ha provocat que la gent es tornés homosexual. No hi ha d'haver alarma social. El percentatge d'homosexuals seguirà sent el mateix que ho ha estat al llarg de la història, ara potser ens sembla que n'hi han més, però és pel fet de que ara la majoria no se n'amaguen i abans si.
En resum, actualment no hi ha cap teoria sociològica, acadèmicament acceptada, que formuli una davallada poblacional i un canvi social tant dràstic degut a l'aprovació del matrimoni homosexual.
CONSIDERACIONS LEGALS:
Sobre el que et deia al comentari d'ahir de la forma i el fons m'hi reafirmo. Si és per la forma, les parelles tenen dret a accedir al matrimoni amparant-se en l'article 14 de la constitució que prohibeix la discriminació por razón de sexo, [...] o cualquier otra circunstancia personal o social.
Si és pel fons (l'amor i la voluntat de compromís) encara més. Perquè, amic Toni, el codi civil és precisament el que contempla. “El matrimonio es una unión libremente consentida entre personas adultas, en principio basada en algún tipo de afecto u amor, que deciden cuidar el uno del otro ye entablar algún tipo de convivencia”.
Ja està, això és el que regulen els artícles 44 a 71 del Codi Civil. Si el teniu a mà llegiu-lo si us plau. No forma part de la institució matrimonial civil la possibilitat de que la parella pugui tenir fills biologics entre si. I aquesta possibilitat és la única que queda fora de l'abast d'una parella de persones del mateix sexe.
Que la legislació no condiciona el matrimoni civil a la procreació biològica entre els seus membres és tant evident com que els matrimonis entre persones que lliurement decideixen no tenir fills, o aquells en els quals al menys una de les dues parts és estèril, o aquells en els quals una o les dues parts ja no estan en edat de procrear són tan vàlids, des del punt de vista jurídic, com la resta.
Com pots afirmar tant a la lleugera que la procreació és l'element primordial, la raó per la qual l'ordenament jurídic protegeix la figura del matrimoni? Quin ordenament jurídic has consultat tu per afirmar tal cosa? Perquè jo, que a part d'economista sóc advocat, he estudiat els C.c. Español i Català i creu-me que no hi he trobat res que condicioni matrimoni i procreació. És més m'atreviria a afirmar que aquesta relació no hi és en cap dels codis civils europeus moderns sorgits del code civil du Napoleon. Aquí mateix només tinc a mà el Bürgerliches Gesetzbuch alemany i t'asseguro que no hi se veure la fortpflanzung (procreació) per enlloc.
CONSIDERACIONS RELIGIOSES:
Finalment, donat que els teus arguments no coincideixen amb cap Teoria Sociològica acadèmicament acceptada, i que desde el punt de vista jurídic també són falsos, només em queda pensar que estan basats en prejudicis religiosos.
Si jo des del punt de vista legal no hi veig cap problema, tampoc li veig el problema des del prisma de la moral cristiana. Jo dono més importància a la no discriminació evangèlica que no pas a textos pretèrits com el gènesi (els sodomites van ser exterminats per violadors) o el levític (no jauras amb home com amb dona... i una mica després diu que no podem menjar peixos amb crosta... o sigui que per la mateixa lògica hem de deixar de menjar gambes). St.Pau condemna la pederestia d'alguns grecs (no ben be la seva orientació sexual). Els jueus antics, un poble reduït, també tenia aquesta por infundada de que si tolerava l'homosexualitat aquesta s'extendria i acabaria amb la pervivència del poble escollit. D'això me'n va parlar un rabí, evidentment no era ortodox, ja sabem que a la fe jueva també hi ha diverses opinions.
A mi no em fa res que les parelles homosexuals tinguin els mateixos drets que les heterosexuals, les parelles heterosexulas continuaran gaudint dels mateixos drets que gaudien. Per a mi la situació és com la coneguda paràbola dels jornalers [Mt 20, 1-16] quan l'amo de la vinya paga el mateix als que han treballat tot el dia i als que ho han fet només una hora i els primers s'indignen, ell els hi respon: “Amic, no et faig cap injusticia; no has fet tractes amb mi per un denari? Doncs pren el que és teu i ves-te'n. Vull donar a aquest darrer igual que tu; no m'és licit de fer allò que és meu el que vull? O és que el teu ull és mesquí perquè jo sóc generós?”
Com jo són molts els cristians que he conegut que no s'han esquinçat els vestits indignats amb llei d'ampliació del matrimoni, des del gironí Forum Joan Alsina, a jesuïtes de la meva antiga escola de St.Ignasi-Sarrià, germans de la Salle, el cardenal Martini, el cardenal Daneels...
M'ha agradat molt el lema que ha triat el, des del passat dissabte, nou bisbe auxiliar de Barcelona, Sebàstia Taltavull: Vosaltres sou els meus amics (extret de l'evangeli de Joan). Segons va explicar aquesta frase aquest lema implica “incloure i no excloure, abraçar i no insultar, perdonar i no condemnar, llibertat d'esperit i no opressió a la lletra morta. És la missió del bisbe”.
Acabo ja, dient que no pretenc fer-te canviar de postura, perquè la respecto i crec que tens tot el dret a defensar-la, igual que jo la meva. Com deies al post contra el pensament únic “ja n'hi ha prou que ens diguin com hem de pensar” i això tant val pels mitjans de comunicació com per la Congregació per a la Doctrina de la Fe o el lobby gay. Déu ens ha donat una consciència a cadascú, no pas una consciència col.lectiva, és bàsic que cadascu obri segons la seva. Si a tu la teva consciència cristiana et porta a defensar una postura, a mi la meva consciència cristiana em porta a defensar el contrari. Així de simple. I és que com va dir el Sant Pare quan encara era no era ni cardenal Ratzinguer i ensenyava a Ratisbona: Per sobre de qualsevol imperatiu sempre s'ha d'obeïr la pròpia consciència.
Però que ben parit que ets Iron! Ja , ja, ja! "Advoco per acabar amb aquest diàleg però abans no només no l'acabaré sinó que et fotré una parrafada que deixarà molt clar que jo tinc raó i sóc el millor de tots". De ben segur que els meus alumnes dirien que ets "el putu amu".
Et felicito, Iron.
Tinc molta feina i no sé si tindré temps de continuar aquest llibre o tractat, però d'entrada et diré que has canviat el to intel·lectual per certa histèria. Al menys en la primera parrafada. T'has posat nerviós. Què et passa, Iron, mai t'havien contradit o què? A mi m'ho fan cada dia. En fi, em llegiré amb calma el que dius i miraré de no posar-ne nerviós com tu. Ha estat un plaer aquest debat ideològic sense recanses. Ah, i si vols deixar el tema, tancar-lo, és molt fàcil: no contestis. No pateixis que no semblarà cap derrota. Els debats mai acaben amb un donant la raó a l'altre. Tots tenim part de raó, segur. Et contestaré en el següent i plegaré.
Començo pel teu resum, on dius: "En resum, actualment no hi ha cap teoria sociològica, acadèmicament acceptada, que formuli una davallada poblacional i un canvi social tant dràstic degut a l'aprovació del matrimoni homosexual."
No m'has entès de res, Iron. O, perdona, jo no m'he sapigut explicar bé: El que dius és tan evident que no sé com goses pensar que jo dic això.
Esgrimeixes un argument curiós en el segon tom de la teva petita reflexió: "això és el que regulen els artícles 44 a 71 del Codi Civil. Si el teniu a mà llegiu-lo si us plau. No forma part de la institució matrimonial civil". Jo advoco per un canvi a les lleis. Dir-me que una cosa és com és perquè ho diu l'ordenament jurídic és curiós. Jo vull que canviï aquest ordenament.
Les consideracions religioses són fantàstiques i tu dones per suposat que són les que em mouen a mi donat que res del que dic s'aguanta en cap base.Això és molt suposar, amic meu, però en fi, et diré que no vaig per aquí. Parles que la teva consciència està per sobre de tot. En part, sí, però en part no. Pots estar equivocat, eh? Actuaràs segons consciència, sí, i seràs just i honest, sí, però pots errar el camí i llavors no estaràs content, no? La Congregació per a la doctrina de la fe no és un fòrum de debat on un hi va a pescar el que li agrada i el que no ho deixa córrer tot adduint cites evangèliques.
En fi, Iron, només lamento haver parlat amb una màscara perquè entenc que el diàleg ha de ser més personal. Si algun dia em trobes (saps quina cara faig, jo no conec la teva) jugaràs amb avantatge i podràs no dir-me res. O també parar-me i dir-me: ei, sóc l'Iron, el teu contertuli blogger! I jo em sentiré feliç de la desemmascarada.
Mr. Iron, una pregunta: el que determina si una cosa és bona o no és la llei feta pels homes?
Ho dic perquè amb aquest argument que tant repeteixes i cites, a Somàlia o al Marroc defensaries que els homosexuals anessin a la presó pel simple fet de ser-ho.
Potser hi hauria d'haver un Iron per cada país i legislatura.
Ets un crack! (ho dic de debò)
Joan: te n'adones del que has dit? És que la resposta és tan òbvia que estic per dir-li al meu passant que me l'escrigui. Aquests països que dius, amb lleis aclamades popularment, tenen uns índex d'alfabetització baixissims, una democràcia molt dèbil (al Marroc el rei és gairebé un monarca absolut), són països subdesenvolupats econòmica, política, social i culturalment; que se'n pot esperar de les seves lleis? Jo no he estat mai un fanàtic de l'imperi de la llei a qualsevol racó del món. Jo ahir em basava en la legislació europea i al vespre vaig consultar la nordamericana i diu pràcticament el mateix. No cal que et digui que a Europa la taxa d'alfabetització voreja el 100%, que hi fa força gent amb estudis universitaris i que les democràcies estan més que consolidades. Per tant unes lleis acceptades majoritàriament per aquesta societat avançada, que tenen el seu orígen en el codi napoleònic, que alhora és basa en el de Justinià i aquest darrer en el dret romà (2000 anys d'història); se suposa que amb tot això ens podem refiar de la seva bondat ètica.
Toni: No crec que ahir estigués excitat. Em sembla que qualsevol psicòleg se'n adonaria que estàs projectant el teu nerviosisme en la meva persona, és el conegut efecte mirall. A més jo sóc immune a l'histèria perquè com a bon filòleg sabràs que aquest mot procedeix del grec ὑστέρα (ístera) i que vol dir úter, jo d'això no en tinc. Em produeix una hilaritat immensa la teva evolució: primer dius que la procreació és “la raó per la qual l'ordenament jurídic protegeix la figura del matrimoni”. Quan et demostro que això no ho contempla el codi t'empipes i dius “jo vull que canviï aquest ordenament”. Em recordes la meva germaneta quan jugàvem al parxis. T'estas quedant sense arguments nanu i jo començo a sentir un estrany plaer sàdic de continuar dessagnan-te. Però no ho penso fer perquè és un sentiment pecaminós i estem en quaresma. Així doncs, el que diguis ara serà el darrer comentari de l'homomoni, et prometo que no contestaré. Estem a casa teva i em complau que tu tinguis l'última paraula. Tu si que ets el putu amu!!!
Una abraçada,
David.
Estimat David Iron: amb el que em resta de sang (dius "jo començo a sentir un estrany plaer sàdic de continuar dessagnan-te")miraré de dir-te unes darreres coses. Per fi dius el teu nom. Finalment se t'ha escapat. Ara només falta la foto. I també se t'ha escapat la teva arrogància. Tu ets molt ben parit, ja t'ho vaig dir: a tu et sembla que faltant al respecte tens més raó. No sé per què li has de faltar al tal Joan d'aquesta manera. Jo no he perdut en cap moment la compostura i a més, m'ho he passat bé perquè jo no em penso que estigui en possessió de la veritat, com tu. Tu et poses nerviós perquè et traeix el teu subconscient, que et diu "com pot ser que aquesta colla d'ignorants s'atreveixin a portar-me la contrària a mi, que esmorzo cada dia tenint al damunt de la taula la Bíblia en vers, les darreres 150 encícliques dels Papes, la Sacrodanta Constitución Española, el Codi de dret civil americà, alemany i japonès, el Coromines per les etimologies gregues i llatines i el codi d'Amurabi per si s'escapa alguna cosa?"
No, David-Iron-Anònim-màscara-de-Leonardo-no-em-penso-deixar-veure-perquè-tinc-por, no. Jo no m'he posar nerviós, perquè jo sé que em puc equivocar i que haig d'aprendre molt encara. També de savis com tu, no et pensis.
Una darrera cosa: aquest ordenament jurídic de 2000 anys d'història no ha impedit animalades com la pena de mort o l'avortament, o que surti de la presó un violador per defectes de forma en el procediment judicial. Y lo que te rondaré, morena, perquè amb aquest govern no hem fet més que començar. És clar que als advocats ja us va bé tanta porqueria perquè en viviu. Que una cosa sigui a l'ordenament jurídic no és garantia de res, tristament.
Per cert, té nassos que comparis l'actitud de voler canviar allò que un considera injust amb l'actitud infantil de la teva pobra germaneta que no sé com gosava jugar contra un tiu tan fantàstic com tu. Tu, a Ghandi, l'haguessus tancat al parvulari, no?
Ja m'agradarà veure, David, si tens nassos de no contestar més i complir la teva paruala ("et prometo que no contestaré")
Jo no ho crec...
Carta oberta a l'erudit Iron:
Prego acceptis les meves disculpes per formular una pregunta que hagi pogut ferir la teva superdotada sensibilitat. Aquest tipus de reaccions només les havia patit durant discussions amb coneguts meus pro extrema dreta. Mai hagués pensat que cauries tan i tan baix, ja que a simple lectura semblaves més mesurat, llest i calculador que això.
M'agrada molt que instrueixis a tots els molts lectors d'aquest blog en l'art de la raça suprema. Ens deixes molt clara la teva ideologia. La veritat és que no m'havia parat mai a pensar que pel fet de ser un ciutadà europeu tingui més raó que un d'africà. Perdò, que un de subdesenvolupat. És una gran sort formar part d'una civilització que poseeix la veritat: m'has alegrat el dia! Més que res perquè m'he adonat que a partir d'ara quan vegi a un "subdesenvolupat" pensaré en la bondat de les nostres lleis i la merda de normes tribals que ells tenen. I em sentiré feliç.
Perdò també per plantejar o insinuar que les lleis poden no ser justes, a pesar que siguin europees, demòcrates, històriques, i parides per grans erudits i sabis de barba llarga i blanca. Espero que perdonis la meva ignorància.
Per cert, a mi, que una llei sigui d'una societat avançada, napoleònica, justiniana, romana, grega, mesopotàmica o americana me la repampimfla més que la talla dels teus calçotets. El que jo vull és que sigui justa.
Atentament, el teu alumne.
"a mi, que esmorzo cada dia tenint al damunt de la taula la Bíblia en vers, les darreres 150 encícliques dels Papes, la Sacrodanta Constitución Española, el Codi de dret civil americà, alemany i japonès, el Coromines per les etimologies gregues i llatines i el codi d'Amurabi per si s'escapa alguna cosa?"
brutal Toni
espero amb candeletes la resposta de l'Iron!
Iron-David, no t'estàs mossegant les ungles i els llavis per haver dit que no contestaries...?
Quin bon rotllo!!! I tot plegat pels homosexuals... Ja pot estar content en Zerolo... Baixem tensió!!
Toni: continuo amb la promesa que vaig fer-te de no contestar-te, de que la darrera paraula en la nostra discussió bis-a-bis continua sent la teva. Sóc aquí per contestar a en Marc i en Joan si m'ho permets. Abans però, m'agradaria expressar les meves sinceres disculpes si el comentari d'ahir va ser ofensiu, reconec que algunes vegades em pot perdre la sobèrbia. Som-hi doncs.
Marc: que us burleu de la meva afició a la lectura diu molt poc a favor vostre. En el meu cas estudiar les legislacions d'arreu, llegir la Biblia, a Rahner, a Uhrs Von Balthasar, Mounier, Casaldàliga, Ratzinguer i tants d'altres, m'ha ajudat a formar-me tenint en compte diverses visions i cultures i m'ha fet créixer com a persona. Considero que es bò que hi hagi sensibilitats diferents en els si de l'església, que jo i d'altres cristians destacables (que ja vaig enumerar al comentari de les consideracions religioses) tinguem una postura respecte als drets dels homosexuals i vosaltres un altra. Jo respecto i recolzo el vostre dret a defensar la vostra, només faltaria. Recordem que al s.I les discussions entre els apòstols i St.Pau van ser sonades. Fer mofa d'algú que llegeix i que intenta continuar aprenent cada dia més és com unir-se al crit de Millán Astray de “¡muera la inteligencia!” que li va etzibar a en Unamuno a la universitat de Salamanca l'any 36. La fe del carboner (la fe cega) és bona, però també ho és la fe que cerca complementar-se i explicar-se amb la raó.
Joan: Quan relaciono legalitat equitativa amb alfabetització, democràcia, etc no estic sent racista perquè no ho sóc en absolut. No tinc perquè explicar-te que hi he anat a fer jo a l'Àfrica, amb que Déu ho sàpiga n'hi ha prou. Però la relació nivell cultural de la població/equitat legal és quelcom acceptat universalment. I no cal anar a l'Àfrica per posar exemples. A España mateix, després de la caiguda de Napoleó i amb Ferran VII de nou al tron, es va tornar a instituïr el tribunal de l'inquisició per aclamació popular. No cal dir que en aquella època el nivell d'estudis de la població era baix, que l'afició més comuna era la delació i que l'espectacle favorit de les masses eren les execucions públiques.
Que posis en dubte les lleis i la justicia per culpa d'uns errors concrets no deixa de ser una fal.làcia. Com també és una fal.làcia patètica els que posen en dubte la bondat de l'Ésglesia tot i esgrimint casos com Galileu o l'inquisició (normalment sempre et repeteixen els mateixos perquè els agnòstics són molt poc originals jejeje) en comptes de fixar-se en la mare Teresa de Calcuta, per exemple. Ens agradi o no vivim en una societat amb unes normes bàsiques per a la convivència i unes institucions governamentals, judicials i eclesiàstiques. Si comencem a relativitzar la seva bondat això pot esdevenir un caos. Com ens va dir el Papa Benet a l'explanada de Marienfeld a tots els joves que allà estàvem aplegats durant la JMJ de Köln: L'auge del relativisme és el triomf del totalitarisme. Al final serà veritat allò de que els extrems es toquen i els fonamentalistes religiosos d'ultradreta i els antisistema de l'esquerra radical tindreu en comú la voluntat de carregar-vos les institucions.
Per acabar, m'acabo de llegir el post “L'humor adolescent” al blog de'n Frank Bayer on esmentes l'apostolat. Jo et pregunto a tu i als altres: esteu fent un bon apostolat? Posem pel cas que algun despistat arriba a aquest bloc d'un professor de Bell-lloc. Vosaltres que creieu que pensarà quan vegi que aquí es mofen del fet que un catòlic llegeixi la Biblia i les encícliques (ja no es preguntarà quina és la vostra postura sobre l'ecumenisme), o que renegueu de la societat, les lleis, la justicia i l'estat com si fossiu uns antisistema? Tindrà una visió positiva de l'Obra o per contra fugirà espantat com aquell guia del museu? Jo diria que Sant JosepMaria ens esperonava a viure el nostre cristianisme en mig del món i no pas a viure el nostre cristianisme en contra del món. Vaja, jo ho diria, però no m'atreveixo a afirmar-ho, no fos cas que em titllessiu de prepotent i de que dino i sopo llegint els aforismes de “Camí” o les homilies de “Es Cristo que passa”.
Adéu siau, lamento que, com ha expressat el S.Pare en la recent carta als bisbes, “A l'Ésglésia es mossega i es devora” (extret de la Carta de St.Pau als Galates). Jo sóc el primer en reconèixer que també he mossegat. Que us vagi bé a la vida i que Déu us beneixi!
Iron:
Primer de tot, disculpes acceptades.
En segon lloc, mai he insinuat ni de passada quelcom que tingui a veure amb mofarme perquè llegeixis molt i variat, i molt menys perquè citis escrits o autors. Déu me'n guardi!
En tercer lloc em refermo amb el que dic de les lleis: poden ser justes o injustes, i això no ho marca ni el nivell econòmic ni social d'un país. De totes maneres, com que veig que no ens posarem d'acord, et felicito per la teva argumentació i bon vent i barca nova! Per cert, jo en cap moment he relativitzat la bondat, he relativitzat la la Justícia d'algunes lleis. Punt i final del tema lleis.
En quart lloc una puntualització: no em coneixes, o sigui que no em jutgis siusplau. No insinuïs que sóc un antisistema ni res que se li assembli. No cometis el mateix error que vaig cometre jo en donar a entendre el teu racisme.
Per acabar: quan dius que esmento l'apostolat realment és això, només l'esmento. És una resposta a un comentari d'un amic comú d'en Frank i meu, i si no malpenses t'adonaràs que no hi ha cap tipus de malícia ni crítica.
Cordialment, el teu alumne.
Iron no anava per aquí. Només m'ha agradat el comentari d'en Toni. No busquis interpretacions que no són. M'encanten els teus comentaris sempre molt documentats!
El problema és que a vegades, sense voler, peques de supèrbia.
Hola de nou, David: no calia aquest "dribling" per entrar al blog. Està bé que ho hagis fet i a mi m'encanta. No tinc ganes de polemitzar. Està molt bé que hi hagi sensibilitats diferents a dins l'església, com no. Aquest debat és intel·lectual. No ens posem etiquetes i no el convertim en un circ. M'ha saltat l'alarma en veure insinuacions sobre d'on som uns i altres. Ens equivocaríem. Jo també he caigut en el sarcasme, ho reconec. I vull aclarar que ningú s'ha rigut que siguis un home culte, ben informat i ben documentat. Això és d'una riquesa impressionant. Jo no he fet sarcasme d'això, o no el volia fer. Jo he fet sarcasme del to emprat en moltes de les teves parrafades ("Tant costa d'entendre??? " ; "En quin llibre de ciència-ficció ho has llegit això?"; "te n'adones del que has dit? És que la resposta és tan òbvia que estic per dir-li al meu passant que me l'escrigui." i podria seguir.)
Si parlessim en un bar cara a cara potser no hi haruia problema, però queda fatal aquest to per escrit. I t'ho ben asseguro, només em molesta això. I no m'agrada tampoc haver-te contestat sarcàsticament. Ho sento. La resta, la disparitat d'opinions, l'argumentació profunda, ha sigut una passada. No cometem ara l'error estúpid de passar a l'atac personal. La formació que hem rebut (i continuem rebent) és variada i profunda. Tal li fa si tu has estat format als jesuïtes i jo a L'Opus Dei. No en formo part (encara que tant li fa això) però no entrem en terreny personal ni en ironies de cap mena, que convertiríem això en un circ. Sento un profund respecte per la gran tasca feta pels jesuïtes arreu. No fotem!
Em sembla que estaríem d'acord amb moltes més coses que en desacord en algunmes.
En fi, Iron, et dic amb tota sinceritat que m'encantaria que continuessis entrant al blog i opinant lliurement d'aquest o d'altres temes, i obligant-me a exprémer el cervell, que és molt saludable.
Deixa'm dir, per acabar, que si t'hi fixes, no he maltractat els homomonis en cap cas, només he demanat una consideració de "figura jurídica" diferent a la del matrimoni. Però no vull entrar en el tema altra cop.
O sigui que bon rotllo total per la meva part.
Tots ens hem esverat una miqueta, i a més, hi ha l'agreujant que quelcom que pot semblar pedant o agressiu en un missatge dit a la cara i amb un to relaxat és quelcom ben normal. És una pena que en David, Iron, Leo, i perquè no dir-ho, dintre el dia dia "El collons de l'Iron"...JEJE...Remarco...JEJE...deixes d'escriure i de donar un toc de pluralitat dintre els blogs, que et puc assegurar David que és molt necessari i enriquidor. El problema és que no ens coneixem, i jutgem per COM llegim NOSALTRES el que els ALTRES han escrit. Per tant, proposo, treva i a seguir endavant.
Dit això David, deixem que et digui que ets un desgraciat perquè amb la conya aquesta de l'anònim tenia esperances que fossis una noia, i mira, em feia certa gràcia...ejem,ejem.... ara mateix, com pots entendre, i mai millor dit en aquest blog... llàstima, no sóc homomoni!!!
Que per molts anys poguem anar discutint sobre tot!!! A mi m'ajuda...
Per cert David, quan baxis a Girona fem un cafè!! Proposo fer una trobada d'homomonis!! El cafè el paga en Toni que per cada comentari cobra cinc euros de blogspot i el tio s'està treient un sobresou de collons... Toni, proposo que cada cop que entri al despatx a buscar un caramel et digui "T'agafo un homomoni!"!!! Nou codi intern!!!
Pago el cafè amb molt de gust, va!
Per cert, això de cobrar per cada comentari... Com es fa?
Truques en Rafa...
Toni: és clar que continuaré comentant, però en altres posts (aquest ja ha donat per molt) i segurament més esporàdicament perquè se'm presenta un segon trimestre complicat. Jo no puc seguir el ritme vostre, aquests dies amb prou feines he entrat un cop al dia a veure que hi ha de nou i sempre veig que hi ha 3 o 4 comentaris més.
Sobre el to emprat tens raó, s'hi fos en un debat oral donaria igual. Però d'aquí ve el problema, els comentaris on he emprat aquest to han estat escrits a correcuita, en una petita pausa de la feina; un minut per llegir el que s'ha dit i dos minuts més per escriure una resposta tal com raja, com si et tingués al devant i estiguessim xerant, sense fixar-me ni en l'estil o la correcció (ni les faltes d'ortografia jeje.
Em fa molta il.lusió ser el comentari número 50, en certa manera em mereixo aquest honor perquè crec que si no hagués vingut a esvalotar aquest galliner la cosa s'hagués quedat amb 4 o 5 comentaris d'assentiment.
Fins la propera!
Gràcies, David, per les teves darreres paruales en aquest post. Estic d'acord que et mereixes l'honor el comentari número 50 perquè sense tu no hi hagués hagut tanta polèmica. Per tant, no dubtis en posar-me a l'ull del debat, que és necessari per als qui treballem en ambients poc hostils a la res catòlica. De totes maneres, encara que no ho sembli, quedaries parat de les diferències de manera de pensar que hi ha entre la gent que ha entrat en aquest post.
Espero que tinguis un trimestre lleuger. Jo sempre pensava "D'on treu el temps aquest home?". Veig que ets ràpid.
Una abraçada.
Publica un comentari a l'entrada