Belagua. Fase 1

Dissabte vaig ser a Belagua, a la festa de pares de residents del Col·legi Major. Me n'he emportat molts records, però n'hi ha un que m'ha arribat al cor i us el vull explicar: la nit del dissabte els residents ens van obsequiar amb un festival a l'aula magna. Un resident que passa per moments difícils (el seu pare està molt malalt i la mare la tenia lluny) va dedicar, a la seva mare, una cançó que havia composat, ell mateix, la nit abans; va sortir a l'escenari, entre emocionat i seriós, i va explicar que sense la seva mare ell mai de la vida hagués arribat a la universitat. I que si ara era allà li devia a ella. Ens va sorprendre llavors dient que la tenia al telèfon. Un altre resident d'acord amb ell, l'havia telefonat. -Pregúntale si me oye, -va dir el cantant des de l'escenari. En rebrer la confirmació del seu company, va començar a rascar les cordes de la guitarra. Creieu-me que treien guspires. Aquell noi va cantar amb una emoció desbordada. Jo em vaig emocionar i vaig pensar que a vegades no sabem valorar el que tenim. Aquest noi em va donar una lliçó d'amor filial que no oblidaré. La seva mare, tan lluny en aquell moment, devia plorar com una magdalena i segur que no ho oblidarà tampoc. Va por ti, Javi. Olé tus h...