Després de llegir la carta destacada ahir a la Vanguardia, em vaig quedar una mica parat, la veritat. Ho dic perquè he llegit al Sr. Cardús i l’he escoltat un munt de vegades i m’encanta com parla i què diu.I l’escrit que ell feia ahir parlant de l’educació diferenciada conté unes idees que no casen, trobo, amb aquest tarannà seu d’home d’idees innovadores i moltes vegades brillants. I és que el senyor Cardús justifica que no hi hagi escola diferenciada per sexe argumentant que tampoc n'hi ha d’haver de diferenciada pel nivell econòmic, per la cultura, etc., és a dir, que equipara la diferenciació sexual entre les persones amb factors circumstancials i canviants com el poder adquisitiu, la formació dels pares, l’origen cultural… Home, senyor Cardús, el feia més seriós jo! De veritat que li semblen coses semblants la diferenciació sexual que el que cobrem cada mes?
I una altra cosa: vostè parla que el model educatiu català, de manera democràtica i àmpliament consensuat ha considerat que l’escola pública havia d’educar en la diversitat de forma que s’afavorís la integració i la convivència entre els qui són diferents… Ho aplaudeixo, home, ho aplaudeixo. Jo ho firmo això, també. Però qui diu que per potenciar això s’hagi de negar l’existència d’altres alternatives igualment democràtiques i provadament eficaces com l’educació diferenciada? Escolti’m bé, si us plau: l’escola diferenciada només vol existir. No és gaire democràtic no deixar-li cap espai a la nostra societat o condemnar-la a l’elitisme per manca de recolzament.
Vostè diu també que l’educació integral de la persona s’atén millor des de la convivència i que un bon mestre sap portar aquestes maneres diferents de ser a dins l’aula. No tinc espai suficient per desemmascarar tanta demagògia amagada darrera aquestes observacions, però li diré que sóc professor des de fa 20 anys i he treballat 10 anys amb coeducació i 10 més a la diferenciada. N’he vist de tots colors i puc afirmar que diferenciar no és disgregar ni és contrari a la convivència integradora de les diferències. El problema és que vostè això no ho ha provat i parla pel que sent, que és molt democràtic, consensuat i políticament correcte.
L’animo que vingui a la meva escola i ho vegi amb els seus propis ulls. Ens entusiasmaria rebre’l perquè jo, senyor Cardús, el segueixo admirant, no es pensi.
I una altra cosa: vostè parla que el model educatiu català, de manera democràtica i àmpliament consensuat ha considerat que l’escola pública havia d’educar en la diversitat de forma que s’afavorís la integració i la convivència entre els qui són diferents… Ho aplaudeixo, home, ho aplaudeixo. Jo ho firmo això, també. Però qui diu que per potenciar això s’hagi de negar l’existència d’altres alternatives igualment democràtiques i provadament eficaces com l’educació diferenciada? Escolti’m bé, si us plau: l’escola diferenciada només vol existir. No és gaire democràtic no deixar-li cap espai a la nostra societat o condemnar-la a l’elitisme per manca de recolzament.
Vostè diu també que l’educació integral de la persona s’atén millor des de la convivència i que un bon mestre sap portar aquestes maneres diferents de ser a dins l’aula. No tinc espai suficient per desemmascarar tanta demagògia amagada darrera aquestes observacions, però li diré que sóc professor des de fa 20 anys i he treballat 10 anys amb coeducació i 10 més a la diferenciada. N’he vist de tots colors i puc afirmar que diferenciar no és disgregar ni és contrari a la convivència integradora de les diferències. El problema és que vostè això no ho ha provat i parla pel que sent, que és molt democràtic, consensuat i políticament correcte.
L’animo que vingui a la meva escola i ho vegi amb els seus propis ulls. Ens entusiasmaria rebre’l perquè jo, senyor Cardús, el segueixo admirant, no es pensi.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada