(clica a sobre de la foto i la veuràs molt més bé)La primera vegada que hi vaig ser vaig quedar meravellat per l'espectacle. És majestuós i alhora sobri. Encarna la grandesa d'allò sublim; és una visió que et sugjuga, et fa sentir petit, et fa gaudir de la bellesa del món. Tot això ho provoca la distància, sí, però sobretot la llum. I la llum ve marcada pel pas de la Tramuntana, que dibuixa el relleu, l'acarona i el fa seu. És meravellós el reflex enlluernador del sol en l'aigua que toca la costa rosenca. Déu et clica l'ullet quan veus aquesta meravella i et fa pensar que tontos que som a vegades, quan ens n'oblidem del més important a la vida. Per veure aquests prodigis, cal enlairar-se a uns quans centenars de metres, però cal també enlairar l'ànima a cotes més altes.
I quan amb els pinzells vaig intentar plasmar totes aquests sensacions, vaig aplicar un secret que una vegada em va explicar el mestre Lluís Roura: en tot el quadre hi ha d'haver els mateixos colors. Has de trobar la unitat de colors. El que hi ha a la terra també s'ha de veure al cel. Així ho he procurat des de llavors en molts o tots els quadres, però en aquest això se'm va fer senzill i natural. En vaig quedar content. No sé qui té aquest quadre, però el felicito, perquè se'n va endur una bona peça i jo vaig ser molt burro de vendre-li.
8 comentaris:
No hi entenc gens de pintura, però jo definiria aquest quadre com "hipnòtic". Les línies de fuga cap al cercle blau de la badia, aquests colors difuminats (potser per la tramuntana)... si si hipnòtic...
Home, Iron, quina il·lusió! Em temia que ja no t'hi veuria més per aquí. No sé gaire com interpretar les teves paraules... suposo que sense ironia. O no?
No sé qui ets, però si em diguessis que Ernest Pijaume, per exemple, em quedaria igual i per tant ja m'està bé Iron. Crec que posseeixes un gran sentit de l'humor. Això ho trobo una gran virtut.
Fins ara.
Dupont 1
Iron: t'he deixat un nou comentari en el post "homomoni".
En Dupont 2 estarà content.
Toni, el comentari no tirava cap a l'ironia sinó més aviat cap a l'admiració, com que sóc un negat en dibuix sempre he admirat la gent que traça amb els pinzells. Ara em miro el nou coment de l'homomoni, fins ara!
tornes a tenir el rellotge espatllat...
jajaj perdó, ja veig que el rellotge està ve... vinga fins ara!
T'he llegit al Sostres i et vull felicitar per la valentia, i pels quadres -pots dir on es poden comprar?-.
El quadre m'hauria agradat tot sol, però amb l'explicació m'ha semblat entendre'n i tot. I gràcies per les felicitacions, han estat molt ben rebudes!
Publica un comentari a l'entrada