dissabte, 11 de febrer del 2012

Antoni Tàpies (I)

He llegit a molts llocs, i no només ara, amb motiu de la seva mort, que l'Antoni Tàpies (1923-2012) és un dels mestres de l'art d'avantguarda del segle XX. Cap a cinquanta guardons d'àmbit internacional. És universalment reconegut. Una enciclopèdia que no el reconegués quedaria desprestigiada... en ridícul.
I això, per què? 
¿Com pot ser que pintar o fer "el que el meu nen petit faria millor" o "emmerdar teles amb quatre taques mal posades" pugui esdevenir no només art, sinó Art en majúscules, art-tendència, art de geni creador?
Sabeu què ens passa? Que no ho entenem. I no ho entenem perquè no sabem mirar res que no tingui un referent clar. No ens han ensenyat a "mirar" aquest art. Hi busquem el que no hi ha. Tombem el cap a un i altre costat, per mirar d'entendre. I entendre vol dir que cerquem a dins la tela, allò que hi ha fora. Busquem a dins el referent de fora. Això és un núvol o una cadira? Vés! Si no s'hi assembla de res. Aquest tiu no sap dibuixar. I no és això, companys, no és això. L'art contemporani d'avantguarda, el no figuratiu o conceptual, crea una realitat nova. No es limita a copiar la realitat, a imitar-la, com farien els realistes, sinó que l'obra d'art esdevé un objecte amb valor immanent, amb valor en sí mateix. No diguis que no sap dibuixar perquè no imita bé el que dibuixa (fer-ho igual); més aviat pensa si aquest home no haurà estat capaç de crear de debò quelcom veritablement nou. 
Dit això, jo no em penjaria un Tàpies al menjador de casa. Però d'això en parlaré en el proper post.