dijous, 1 d’abril del 2010

Pederastia escandalosa

Esgarrifa, sorprèn i indisposa tot aquest escàndol de la pederàstia a dins l'Església. Com pot ser?, em pregunto, que passin aquestes coses? En un primer moment un experimenta una confusió interior, una mena de desencís sinuós que no porta enlloc.
No m'he quedat aquí, però. Convé llegir i fer bé la tria perquè ens hi podríem fer mal.
Jo he trobat un article que escriu un capellà jove, Roger J. Landry, americà de Massachusetts. Us el recomano, però per als qui vulguin anar pel dret, a continuació en faig una versió personal.
No es pot jutjar una doctrina o un pensament pel comportament d'aquells qui no la viuen, sinó per aquells que la segueixen fidelment. Fer-ho, seria com dir que la doctrina de Jesús era un desastre perquè Judes va acabar penjat. Això que ha passat, i potser passa, és terrible, però no invalida res. La primitiva Església va tirar endavant perquè va mirar els altres onze apòstols i no tant el que havia fet l'Iscariot.
Per altra banda, això, dissortadament, no és nou. Ni de bon tros és el pitjor que ha passat mai. Alenxandre VI, un Papa, va tenir nou fills amb sis concubines diferents. No entenc com Déu permeté que algú així dos el seu vicari a la terra, ni puc ni imaginar-me un merder similar amb cap Papa dels que he conegut. Per què no es va enfonsar tot plegat? Doncs perquè no és cosa nostra ni enfonsar ni mantenir dempeus l'Església. S'explica al respecte, que una vegada Napoleó li dieia al cardenal Consavi que destruiria la seva església. "No ho crec pas", li contestà Consavi. Napoleó insistí des del seu metre i mig d'alçada: "Je destruirai votre eglise!!" El cardenal replicà, m'imagino que amb un somriure sorneguer: " No, ho crec pas; ni nosaltres mateixos no hem pogut..."
No hi haurà naufragi institucional. Crist no ho permetria. Ell és viu a dins la barca. Però si no vigilem, podríem caure en un naufragi o suïcidi espiritual particular. No podem permetre que la immoralitat escandalosa d'alguns (o de molts. m'és igual) ens faci defallir. Molts aprofitaran aquest merder per justificar-se. Aquest escàndol serà un enorme penjador on hi penjaran les seves excuses per justificar el seu apartament de l'Església. Molts s'ompliran la boca de frases roïnes: "Ja t'ho deia jo", "Ja ho sabia que tots eren una colla de...". "No hi ha un pam de net. Doneu-me una raó per seguir endavant", pensaran d'altres.
Doncs a mi em sembla que ara és un moment extraordinari per fer un pas endavant i agafar-se tot això com un repte. Potser ens podria fer veure que som uns catòlics molt mediocres o una mica mesquins. Són temps durs per als catòlics i en particular per als capellans, que se n'han de sentir de tots colors. Bé, i què? Doncs amb més motiu cal tirar de coherència i serrar les dents i nedar contracorrent.
Ens necessiten. Som-hi!

12 comentaris:

jaumefv ha dit...

que interessant, toni, el que hi dius! La veritat és que, tal com tu dius, esgarrifa saber que passin aquestes coses; però més m'esgarrifa que hi hagi tanta gent que, interessada en què l'autoritat moral de què ara gaudeix l'Església vagi pel terra... Perquè, com es pot dir que perquè alguns sacerdots hagin fet mal, tots els sacerdots hagin de ser dolents?
Aquí hi ha molts d'interessos, i es nota que l'Església fa malt a més d'un... molesta, millor dit. No serà perquè diu veritats com punys i no saben com treure-se-la de sobre?
I és que, sembla mentida que en casos com el recent del director de cinema Polanski, s'aixequin moltes veus per defensar-lo, dient que "d'això ja fa molt temps", i en casos de quatre sacerdots (que no en són més!!!), hagin de fer tant de rebombori...
Què hi farem! Però l'Església seguirà recte, a pesar nostre...
Gràcies, per aquesta claredat, toni! ;)

Kasal ha dit...

Totalment d'acord. Crec que és moment d'estar al costat d'aquells que han optat pel sacerdoci. Ara tots els que no son cristians sel's mirarn amb mals ulls, amb reserves. Les males pràctiques d'un nombre reduït de sacerdots ha estigmatitzat a tot el colectiu. És hora d'estar a prop seu, donar-los tot el nostre suport i enfortir el seu ministeri. Comencem resant pels que s'han equivocat, que són els que més ho necessiten.
Salut!

Daniel Juan Santigosa ha dit...

Molt bo, Toni!

Ferran Arizcun Arizcun ha dit...

Molt bo aquest article i crec que ajudarà tothom que ho llegeixi.

Núria Ferrer ha dit...

Senzillament Fantàstic ! Tal i com està el pati ens ajuda molt que persones com tu ens ajudin per donar resposta a tots aquells que veuen en aquet tema un motiu mes per atacar-nos.Però com tu dius (..Però l'Església seguirà recte, a pesar nostre...

Anònim ha dit...

Una vegada més, hem sento orgullosa del germà que tinc.
M´agradaria que em fecis una traducció pels hisponaparlantes". T´estimo geranet!

Albert Latorre ha dit...

Realment fascinant, m'ha deixat sense paraules...
Molt bo l'article.
Salutacions!

Albert

Iron ha dit...

Si, però no, Toni...
És cert que la campanya mediàtica que se n’ha fet ha estat brutal, però no podem quedar-nos amb la idea de que tot és producte del laicista NYtimes i de la anticatòlica BBC i que nosaltres ho hem fet tant bé com hem pogut. Seria descarregar-nos la culpa (és la dona la que m’ha donat la poma, ha estat la serp, etc...). Les darreres dècades l’església ha demanat perdò pels seus actes, però sempre han estat “pecats” comesos fa segles per anteriors papes, mai han demanat perdó per les faltes més pròpies i properes. Quan l’església fa això, no es diferencia gaire d’un partit polític sincerament.
Val a dir però que el tallatge de l’actual Sant Pare és molt més gran que la de qualsevol líder polític. Un líder polític culparia l’anterior govern de la situació actual. Aquest Sant Pare podria fer-ho (i tindria raó) però no ho fa. Podria dir que totes les denúncies que va rebre quan estava a la CDF no va poder-les tirar endevant perquè no li van deixar perquè hagués malmès la imatge de l’església. No oblidem que en la seva homilia a la missa “pro eligendo pontifice” de fa 5 anys ja va dir que a dins de l’església hi havia molta porqueria i que era una barca que s’enfonsava. Era coneixedor de la situació però tenia les mans lligades. Una de les primeres mesures que va pendre com a pontífex va ser apartar a Maciel del sacerdoci. Durant 20 anys havia anat presentant informes d’aquest degenerat a ls nassos de l’anterior Sant Pare, però el “santo subito” creia més convenient que la CDF perseguís els malvats teòlegs de l’alliberament que no pas al líder d’un dels modèlics i carques “nous moviments”. Ell sempre veia el que volia, com quan el bisbe Romero li va ensenyar les fotos dels sacerdots assessinats també va mirar cap a un altre banda... Calia crucificar als teòlegs però encobrir els que podien ser motiu d’escàndol.
També m’ha fet gràcia (o pena) que en Sodano, un dels untats econòmicament pels legionaris junt amb Somalo i el secretari del papa Dziwisz, digui que tots els cardenals, 400.000 capellans i tota l’església estan amb el papa davant les “murmuracions”. És trist que un príncep de l’església recolzi el silenci dels poderosos i ningunegi d’aquesta manera a les víctimes, als dèbils, gairebé m’atreviria a dir que és anticristià.
Acabo ja presentant un model dual de papat:
1)model pontifex maximus: derivat del model on l’emperador era la màxima autoritat religiosa, no reconeixia mai les faltes, basat en l’estructura piramidal de l’exercit romà d’obediència estricta al superior.
2)model kefa-tuestpetrus: derivat del primer papa St.Pere, que tot i negar Crist aquella matinada de divendres, va reconèixer les seves faltes i va seguir el seu camí fins a la creu, basat “per ser senyor cal SERVIDOR” del lavatori de peus del dijous sant. Aquell mateix Sant Pere que a la via appia davant del “Quo vadis?” va reconèixer la seva covardia i va tornar a Roma per fer costat a “Tots” els seus fills.
No tinc cap dubte que la bonhomia de Benet XVI l'acabarà fent seguir el segon model.
Bé, ja n’hi ha prou per avui... Molt Bona Pasqua Toni!!!

Toni Cassany ha dit...

Confesso, Iron, que m'ha alegrat el retrobament.
Confesso també que em desconcerta la seguretat amb què vesses sobre Joan Pau II tanta merda mediàtica. Tot el que dius no és teu. Jo ho havia llegit no fa gaire, també. I et confesso que no en tinc ni idea, que no ho he estudiat, ni averiguat, ni m'hi he documentat. Jo no m'atreviria mai a dir coses com les que tu dius. Has jutjat i dictat sentència. Tu veuràs.
Per altra banda, t'haig de dir que em sorprèn el teu comentari. Entenc que no comentes el meu post sinó l'escàndol en sí. Que en dónes la teva visió. Ho dic perquè comences dient "Si, però no, Toni..." i en canvi en res em contradius perquè en el meu post jo no he posat l'accent en l'actiutd de l'església davant el merder ni tampoc en la quantitat d'escàndols o la identitat dels escandilitzadors (de fet dic "m'és igual" en algun lloc). Jo poso l'accent en què tot pelgat m'ha fet mal. No aquest o l'altre, no Meciel o qui sigui,... No. Jo dic que tot això demana del nostre decidit compromís de catòlics.
Em sembla que et tires molt de la moto, Iron. Que difícil torejar un toro com aquest!
Jo no entenc com jutgem amb aquesta alegria i lleugeresa la gent. Tan ben parits som?
No sé, espero que Déu hi faci més.
Gàcies per la teva participació, de veritat.

Iron ha dit...

Toni, no sé de qui em parles però és natural que d’altres cristians hagin pensat i escrit el mateix que jo perquè 2 i 2 fan 4. Qualsevol cristià amb dos dits de front es preguntaria perquè la CDF va prioritzar pereseguir teòlegs en comptes de pederastes durant els 27 anys de pontificat de JP2.
I si, admeto haver jutjat, però com amb tots els que m’estimo (i a l’església i als seus sants pares me’ls estimo) és un judici que crec necessari. És com renyar un fill, no sempre li pots donar la raó i menys quan no la té, és pel seu bé, una mica com allò del decálogo para formar a un delincuente on deia allò de póngase de su parte en cualquier conflicto que tenga con sus profesores y vecinos. Piense que todos ellos tienen prejuicios contra su hijo y que de verdad quieren fastidiarlo. Jo sincerament prefereixo l’amic sincer que em jutja que els coneguts que em llepen el cul.
Com que deies que el meu comentari poc tenia a veure amb el teu post, un parell d’apreciacions que si que hi tenen a veure.
1)Els Borja no eren ni millors ni pitjors que els altres pontifexs de les edats mitjana i moderna. El que passa és que no eren italians, eren extrangers, catalans. Els hi tenien mania i els hi van carregar la llegenda negra. Si ens posesim a estudiar la conducta dels papes itàlics (families Borghese, Pamphili, etc) no difereixen gaire de la dels Borja, les seves orgies-bacanals eren encara més nombroses tant que fins i tot havien d’importar les prostitutes d’altres ciutats perquè el nombre d’assistents així ho exigia. Jo defenso el papa Borja, per mi és un gran papa, equiparable a JP2, ell va acollir gran part dels jueus que els RRCC havien expulsat d’Espanya perquè també eren fills de Déu. I que dir de César Borja, era un princep del renaixement, l’inspirador de Maquiavel, un déspota il.lustrat 300 anys abans que aquesta doctrina naixés, la ciutat de Roma mai va ser tant ben governada, amb higiene, clavagueram, menjadors públics per als pobres...
2)Napoleó no volia la destrucció de la església sinó un aggiornamento, concretament va voler desposseïr l’església del poder terrenal, és a dir dels estats pontificis, del poder de la inquisició per a jutjar i condemnar a ciutadans indefensos davant d’aquell sistema. I com va dir el papa Pius VII en una carta al cardenal Consavi (al que fas referència) “A Napoleó hem de sobretot donar les gràcies, després de a Déu, pel restabliment de la religió al regne de França” (Artaud, histoire du pape Pie VII). El que passa és que decenis després des de alguns cercles ultres se’l va titllar d’anticlerical, i és que hi ha gent que els hi fa més por els que dissenteixen dins l’església, com Napoleó, que no pas un Stalin o qualsevol altre ateu enemic confés, són més perillosos.
Bé, comentat aquest parell de coses només em queda dir que com tu deies tot això no cambia res. Un home, un papa, un jugador del Barça, ens poden decebre. Però nosaltres no creiem en ells, creiem en Jesucrist. Es el que deia Ernesto Cardenal a Vida en el amor que l’únic que ens sacia és Déu i abans Sta Teresa de Jesus amb allò del “nada te turbe [...] sólo Dios basta”.

Joan ha dit...

Nois, en sabeu un niu...

Anònim ha dit...

Some relatively good reading on pederasty: http://antinokuloog.wordpress.com .