He anat al Liceu de Barcelona. No vull parlar aquí de l'obra que he anat a veure (El jugador, de Prokófiev) sinó de l'experiència en sí.
He experimentat quelcom que dic moltes vegades als alumnes i fills: no parlis del que no saps. No rebutgis d'entrada quelcom que pot ser bo pel sol fet de no entendre-ho o de no saber-ne res. Jo hi anava amb por, al Liceu, perquè anàvem a veure una obra totalment desconeguda, i a més, no en versió operística sinó de concert (cosa que hem pogut comprovar in situ perquè ni això sabíem). Això del teatre cantat no era quelcom que entrés a dins de les meves passions, realment. A la TV, per exemple, o a la ràdio, sentir la veu d'un tenor o d'una soprano... sobretot si cantaven quelcom no reconeixible per mi... en fi, canvi de sintonia o canal. I resulta que m'inviten a un palco del Liceu, la catedral del bell canto i en gaudeixo a base de bé. I és que no es pot dir que una cosa no val per a res si no s'ha fet l'esforç de fer un acostament respectuós i amb mentalitat oberta.
Hi hem estat quasi tres hores i ens han passat volant. Per què? Per la riquesa de la música en directe, pel portentós talent humà que crea semidivinament la bellesa, pel marc espectacular d'un Liceu que és una joia, per les ganes de passar-ho bé, per la incertesa de si ho entendrem bé tot plegat... I també, pel fet que una ex alumne meva -la Clàudia Schneider- del meu primer any de feina a Roses, era una de les cantants del 4t acte, Tot plegat ha fet que la nit fos màgica.
1 comentari:
Hola, Toni, què tal? La primera vegada que vaig anar al Liceu va ser durant l'època en què treballava a la teva -la nostra- escola. Recordo que fou per veure Don Giovanni i que, tot i no entendre res (mai havia vist una òpera sencera i els meus coneixements d'òpera són pitjors que els de literatura, que ja és dir), la sensació va ser, d'alguna manera, màgica. I no parlo de, ni molt menys, dels accessoris que hi ha al voltant de l'òpera (la sessió al foyer, la copa de cava, la corbata, el savoir faire), sinó d'una unió amb la música que mai havia tingut. Una cosa estranya, però impactant. Ara, deu òperes després, segueixo sense entendre'n molt, però, poc a poc, vaig comprenent el valor de la música, del teatre, de l'escenografia. És un veritable espectacle estètic i, també, ètic. Silenci, respecte actitud crítica, formació d'un sentit de l'art. I, lamentablemente, és un món que es mor, perquè les noves generacions no saben ni què és l'òpera ni què és el Liceu. Animem-los, com fem amb tot, perquè ho provin. Serà una altra manera -però la mateixa, al cap i a la fi- d'educar la seva sensibilitat. Bones vacances, jefe. Que vagi bé.
Publica un comentari a l'entrada