"Amo a Laura"
He tornat a veure el video. Ha estat amb motiu d’una xerrada sobre afectivitat i sexualitat adolescent impartida per Jokin de Irala. Recordo, encara, la primera vegada que el vaig veure. Durant el primer minut ens vàrem trencar de riure. Però després, poc a poc, em vaig sentir infinitament estúpid, rient perquè tocava riure, fins que ja no només no en tenia ganes sinó que començava a estar indignat. També m’avergonyeixo del pocs reflexos que vaig tenir.
La lletra de la cançó, la seva idea de fons, no la literalitat de cada frase, és clar, la comparteixo de dalt a baix. Però la forma... fa mal. Per què?
Amo a Laura és una calculadíssima ridiculització paròdica d’una determinada concepció de la sexualitat humana en general i de la jove en particular.
Voldria fer unes consideracions al respecte:
- Per què hi ha gent que es creu en el dret de enfotre-se’n d'una determinada manera de veure la vida o viure un tema? No mereix ser respectat aquest enfoc? Fa mal algú?
- No creieu que per esperar-se fins el compromís s’han de tenir molt ben posats i no pas ser mig afeminat o capullo de concurs, una mena de mig home mutilat, com els personatges que apareixen en el video? I les nenes fleumes, lloques assolellades? Aquesta mena de frikis són els qui practiquen el contrari (ho intenten, vaja)
- L’estratègia d’MTV (que és qui produeix aquest insult) és demolidora. És la mateixa que va emprar Cervantes contra els llibres de caballeries. Els va ridiculitzar. No es van publicar més. Demolidor, repeteixo. Però ell ho fa fer sense acritud, sense cinisme ni odi. Amo a Laura és destructiu perquè no contraargumenta, no apel·la a la intel·ligència, sino a allò emocional. S'aprofita del corporativisme gregari que es produeix quan la massa se'n fot anònimament del que no és fàcil d'argumentarA. Aquest és el gran argument: "ets ridícul". Per què, perquè no vas a la moda, no ets del ramat.
- Amo a Laura va formar part d'una campanya de publicitat viral (la que aprofita les xarxes socials , el que s'anomena web 2.0, per aconseguir increments exponencials en les visites). tot estava calculat fins el darrer detall. Va assolir el récord de descargues, per davant de El Koala ("Opá, yo voy hasé un corrá").
- Sorprèn molt que, essent evident el que dic en el punt 3, una de les protagonistes del video, la Lara Álvarez, digui coses com aquesta en una entrevista: "tengo muchos compis que me han dicho: “Siendo mi amiga, ¿cómo haces esto?”. Pero ellos me conocen y saben que en ningún momento hubo mala intención. Es sólo una canción pegadiza y un baile, no hacemos burradas ofensivas. Yo estoy muy orgullosa."
- Escolta maca, no pixes mai a dins el test?
7 comentaris:
Imagina't per un moment que es fes una cosa semblant ridiculitzant els homosexuals... Què hauria passat?
Tu que ets expert en acunyar neologismes, hauries de trobar algun mot que identifiqui la persecució ideològica dels qui pensem que el matrimoni és d'un amb una i per sempre.
És inimaginable una paròdia com la que dius, Texeics! Curiós, no? entronca amb el que deia un altre dia sobre el pensament únic.
D'això del mot, en pensaré un...
El problema, no és que es faci una paròdia com aquesta, el problema és que no es pot fer de tot, o és que no s'accepta que es faci de tot. A mi em fa gràcia aquest vídeo, perquè fa una parodia d'un determinat grup que existeix, i que l'he conegut, però em molesta, com diu en txeiks, que no es pugui fer de tot!! Crec que és bo riure's de tot, ara, no només d'uns quants perquè després, com molt bé dius, ridiculitzes, que és el que passa.
Em fa pensar una mica amb el cas d'una classe, quan fan broma amb al freak, fa mal si veus que només t'ho fan a tu, en canvi, si es fa broma amb tothom, ja ho veus, com això, una broma per riure i no per ridiculitzar. No ho sé, tinc la sensació que m'he explicat amb el cul...
T'has explicat de meravella Frank!
Toni: estic intrigat amb el nou mot...
Doncs jo discrepo, Frank. No crec que es pugui fer broma de tot. Riure és sa. Enriure-se'n de, no. Riure's d'un mateix pot ser necessari fins i tot (i fins i tot admirable, crec jo; per això m'encanta la foto del del teu perfil al teu bloc), però quan te'n rius d'altres, s'ha d'estimar molt allò que parodies per no ofendre. Quan Maragall i Carod fan mofa amb la corona d'espines... a qui fan gràcia;
Hi ha broma intel·ligent (que apel·la a la intel·ligència) que és sana i meritòria; la broma destructiva que es burla amb intenció destructiva, no és broma i mereix ser rebutjada. Amo a Laura no és humor intel·ligent, més aviat insulta la intel·ligència, i no pretén posar una nota desenfadada o de bon to al panorama de les opinions... el que fa és ridiculitzar i això no és una broma, és una ofensa. Pot fer gràcia, però no tot el que fa gràcia és acceptable. Jo no em puc riure, per exemple, d'una mancança d'algú, ni del que per a ell és sagrat o estimat, ni del que és nuclear a la seva vida. It's my opinion. Celebro discrepar, amic Dupon! Enyoro l'Iron (on ets, Iron?!!).
Joan: quant al nou mot, no tindrem tanta sort. Em falta imaginació...
Amic Dupond, com acabem de comentar, no ens fa falta discutir a través del blog, només haig de picar la porta del costat... Pots fer broma de tot sempre que no vagis a ofendre, o sigui, el vídeo de Amo a Laura, que per cert, em segueix fent gràcia, té el problema que vol ofendre, però si aquest mateix vídeo (Cassany dixit) l'haguèssim fet nosaltres ens haguèssim partit la caixa perquè només faríem broma, no aníriem a fer mal. No ho sé, de tot es pot broma si no vols ridiculitzar.
El problema de la corona d'espines (Cassany dixit) és qui ho fa, perquè si tu i jo anem de viatge a Israel, i posem pel cas que tingues un matrimoni molt sacrificat (Maite, no és el cas) i em poses la corona d'espines i et digués (sóc un marit màrtir), doncs haguèssiu rigut, i ja està.
De tot es pot fer broma, mentre sigui broma, no ridiculització, i si Amo a Laura hagués estat una broma, crec que no ens hauríem de posar a la defensiva, com tampoc si haurien de posar els homosexuals si es fes un vídeo sarcàstic sobre els seus tòpics.
Ho dic perquè si ens posem uns límits amb l'humor, després podrem fer broma dels gossos perquè seran els únics que no podran protestar. Segueixo defensant, es pot fer broma de tot mentre no es busqui la ridiculització, i un exemple, de ridiculització és el Papa de Polònia, no pretenen fer broma de la figura real de Benet XVI, sinó que han creat un freak vestit de blanc que té comportaments que no casen amb la seva personalitat, perquè el que busquen és la gràcia de la ridiculització. No ho sé, és complicat, els límits són molt fins, em fa pensar amb el tema de la llibertat d'expressió...
em xiulaven les orelles i aquí estic.
-Els llibres de cavalleries ja havien experimentat un notable descens de popularitat 50 anys abans de la publicació del Quijote. A mi em sembla que la seva qualitat literària els fa poc dignes de passar als anals de la literatura universal, a excepció de l'Amadís de Gaula. Eren Best Sellers que llegien fins i tot personatges com Carles V, però no passaven del mer entreteniment. Si per alguna cosa continuen essent revisats pels erudits és precisament per la influència que van tenir en El Quixot, per entendre millor aquesta obra. Hi haurà experts que diràn que no, per això dic que és el meu punt de vista. Ja li ho vaig comentar així a en Martí de Riquer (un crack!) quan va venir a fer una masterclass al cole.
-Els homosexuals ja han estat objecte de burla durant molts anys, des de les pel.lícules casposes espanyoles del Landa, el Pajares etc, fins a l'actualitat amb els Martes y trece, los morancos, o a l'extranger amb Little Brittain (m'encanten) o Saturday Night Live. Tots ells han reproduït en els seus gags els típics estereotips de les marietes més boges.
-Sobre això del terme per definir els que són discriminats per mantenir una postura diferent davant la sexualitat, em sembla que no cal inventar cap mot. Et sona allò de "feliços els qui, per causa meva, us perseguiran, insultaran i malparlaran de vosaltres..."? Doncs aquí tens la parauleta per definir-los, és més vella que l'anar peu: benaurats. Encara que jo prefereixo el makarios grec original que vol dir "posseïnt contentació interna i un goig que no es afectat per les circumstàncies físiques". És allò que va dir el pare Adolfo Nicolás l'any passat "¿quién podrá quitarte la alegría cuando ella no depende ni del éxito ni de aquello que otros piensan de ti? Eso si, esta libertad se gana siempre através de dificultades, nunca facilmente".
-Si alguna cosa bona va tenir aquesta campanya va ser que alguns adolescents es van adonar que hi havia un altra manera d'afrontar el despertar sexual diferent de la que es promou a diari als instituts i als mitjans. Per això crec que (per allò de que l'important és que parlin de tu encara que sigui malament) no es va aprofitar prou l'ocasió per divulgar el missatge. S'haurien d'haver creat planes web amb una direcció semblant al "amo a laura" i mitjançant les tècniques SEO fer-les avançar als primers llocs dels buscadors, per així quan un adolescent busqués la famosa cançó es trobes amb planes on s'informi de que es això de la dignitat i la responsabilitat. També hi fa molt el to; per exemple jo crec que segurament ha fet reflexionar més als joves respecte a l'avortament una pel.lícula com Juno que no pas un programa de divulgació religiosa que en veure'l canviaran de canal. És qüestió de marketing (per cert, molt bò l'article d'avui de'n Marc).
-Com que he vist que reflexionaveu si l'humor pot ser bò o malvat vull acabar recordant "El nom de la rosa", una novel.la de les bones, per això si encara no l'heu llegit atureu-vos aquí mateix perquè parlaré del final del llibre. I suposo que ja sabeu per on vaig... el famós llibre "Poètica" d'Aristòtil, que suposadament parla de l'humor i el riure com a transmissors de la veritat, i a l'entorn del qual giren les morts que hi ha a l'abadia. El llibre en qüestió era custodiat pel vell frare Jorge de Burgos (cec com en Borges, un evident homenatge) que detestava el riure i alertava dels perills de l'humor amb frases com: La risa es la debilidad, la corrupción, la insipidez de nuestra carne, es un viento diabólico que deforma las facciones y hace que los hombres parezcan monos. ¿Qué ocurriría si por culpa de este libro, los hombres declaran que es permisible reirse de todas las cosas? ¡el mundo desembocaria en el caos! Per això mateix es carregava a tothom que intentava llegir el llibre. I és que com bé acaba dient Fra Guillem "Huye, Adso, de los que estan dispuestos a morir por la verdad, porqué suelen provocar también la muerte de muchos otros, a menudo antes que la propia, y a veces en lugar de la propia"
Publica un comentari a l'entrada