divendres, 1 d’abril del 2011

Nada (i II)

A continuació exposo unes reflexions personals sobre la Novel·la Nada, de la qual tot educador n'hauria de tenir referències. Per saber de què va, hauries de llegir el post Nada (I) A Espanya l'ha publicada Seix Barral (2011).

La pròpia autora, Janne Teller, explica coses molt interessants en un epíleg, al final de la novel·la. Allà ens diu que Nada és un conte. Una metàfora, vol dir. I per això no entén la polèmica que ha suscitat sempre (ha estat prohibida durant anys a algunes escoles de Noruega i de Dinamarca, per exemple) durant temps. El to, ho reconeix la pròpia autora, és “fosc”. Té moments durs. Qüestiona allò que normalment donem per fet. Diu que per construir la metàfora ha hagut de retornar als seus 14 anys i des d’allà, mirar de veure la vida sense cap de les construccions mentals que ens han imposat al llarg de l’existència. Cap idea preconcebuda sobre com han de ser les coses… Deixem les respostes que la vida ens ha donat fins ara i tornem-nos a replantejar-ho tot.

Molt interessant, Teller, molt interessant. Destruir-ho tot, començar de nou i construir què. Potser algú podria pensar que la novel·la acaba dient-nos precisament això, que els nostres suports vitals, els significats de la nostra vida, són el més sagrat i que quan s’intenta tocar el fonament, tot cau i s’ensorra perquè per alguna cosa hi era, no? Però em temo que aquesta interpretació és un punt innocent. No va per aquí la Janne Teller. Ella mateixa ens ho aclara quan diu que finalment la novel·la li aporta llum. Bé, llum, matisa llavors, si considerem la vida a curt plaç, la vida viscuda dia a dia… La Teller acaba reconeixent que Pierre Anthon “podria tenir lògicament raó si observem la vida a llarg termini. Però la qüestió és que no vivim en el llarg termini, vivim en el curt, aquí i ara.”

Què vol dir això? Quin perill! El dia a dia és molt convenient i saludable, però sabent on es va. Quan la vida ens somriu i tot són flors i violes un no es planteja res perquè tot és fàcil de viure. Però què passa quan ens toca la cara fosca de l’existència? Llavors precisament és quan no ens “funciona” això del curt termini perquè és llavors quan ens afoguem per no saber veure-hi més enllà. O sigui que el sentit de la vida no es pot resoldre només pel que passa aquí i ara. L’aquí i ara no és més que una peça d’un trencaclosques molt més gran que no troba el seu sentit fins que no està acabat, complet. No voler veure-hi més enllà del present és pura miopia existencial. El sentit de la vida és el que ens fa donar cada passa avui i ara. Sense saber perquè es viu, no es viu ni es va enlloc.

Trobo que la Teller té un mèrit molt gran i que ha fet una novel·la de les que fan pensar. És dificilíssim aconseguir-ho. Jo sabia que aquesta novel·la no era com cap altre. Aquesta novel·la t’agafa per la solapa i et fa pensar sí o sí. És a dir, "Nada aconsegueix commocionar el lector, esclatar-li en la consciència i deixar una ona expansiva que dura durant dies, incitant-lo a reflexionar" sobre el que més importa a la vida.

No m’agrada com resol Teller problema que crea, el laberint vital que construeix, però no li vull treure el mèrit creatiu o estètic i literari. tota obra literària voldria fer el que Teller fa.

Però això no treu que em sembli desafortunat que a un jove adolescent se’l posi en una situació tan dràstica de nihilisme existencial. La Teller pensa que cada jove ha de trobar les seves respostes vitals. Ja m’agradaria, ja, però qui és capaç d’això si no se li donen les armes precises?

M'encantaria escriure una obra que qüestioni les coses més profundes, però si de pas sabés donar respostes, o com a mínim, pistes... potser encara millor, no?

5 comentaris:

Santi Abella ha dit...

Toni, me ha gustado mucho esta entrada. Creo que es muy importante eso que dices de vivir el día a día pero con los ojos puestos en la eternidad, en el sentido trascendente de nuestra vida. ¿Qué piensas que por ejemplo yo, como joven, puedo hacer para mantener siempre esto presente y para hacer que los demás también lo piensen?

Toni Cassany ha dit...

Hola, Santi: quizá el secreto sea levantarse cada día pensando: ¿qué voy a hacer hoy para mejorarme?
Un abrazo.

txeiks ha dit...

Creo Santi que vas por el buen camino: pidiendo consejo a los que saben...
Toni, el teu post n'ha inspirat un altre, ah! i canvia el rss del meu bloc!

Toni Cassany ha dit...

Fet, Txeiks! I gràcies pel teu recolzament.

Anònim ha dit...

M'hauré de mirar aquest llibre, en parles massa seriosament com per deixar-ho passar. Però em fa una mica de por, tantes preguntes i tan poques respostes. Potser és fer trampa dir que no hi ha respostes, això ja n'és una... Bé, no opino més, m'ho miro primer.