Nada (I)

Heu sentit a parlar de Nada? No és la Nada de Carmen Laforet sinó una novel·la de Janne Teller que ha donat i donarà moltíssim que parlar. És una novel·la trencadora. Ja dic d'entrada que no la recomano i en aquest i en d'altres posts explicaré per què. Aviso també que explico l'argument amb detall i també el final. En el post Nada (II) faré alguna consideració imprescindible per entendre del tot aquesta singular obra. Aquest post ajudarà a tots els qui estem amb adolescents i ens preocupem perquè llegeixin bons llibres.

“Nada importa. Hace mucho que lo sé. Así que no merece la pena hacer nada. Eso acabo de descubrirl.

Amb aquestes terribles i desmoralitzadores paraules dites per un jove personatge (Pierre Anthon) s’inicia la novel·la. L’argument és senzill: Pierre Anthon, alumne de l’escola de Taering, un dia decideix que no val la pena viure ni fer res a la vida. Llavors surt de classe i s’enfila a un cirerer que té a tocar de casa seva. Els amics de classe queden astorats. Senten cert neguit per les paraules de Pierre Anthon, els fa por que tingui raó i decideixen mirar de demostrar-li que no és veritat, però no està clar que se’n surtin massa. El que fan és recollir tot de objectes que tenen per a ells molt de significat, molt de sentit. Per a això es desprendran del que més els importa i faran un gran piló de significat, tirant-li en cara a Pierre Anthon que sí que hi ha coses a la vida que valen la pena. Però els objectes no se’ls tria cadascú, sinó que es forma una cadena, de manera que un tria l’objecte que ha d’oferir el següent. La cosa comença d’una manera més o menys normal (unes espardenyes de l’Agnes, una canya de pescar, una pilota de futbol… l’estimat hàmster de la Gerda…) Poc a poc, però, la cadena de peticions arribarà a límits esfereïdors: un proposa posar-hi el taüt d’un nen de dos anys, que és el germanet d’Elise. A la nit profanen la tomba del nen i col·loquen el taüt ja mig podrit en el piló de significat. El següent a triar proposarà posar-hi les trenes i tot el cabell de Rikke-Ursula. A continuació, l’alfombra de resar del musulmà Hussain i un altre proposa que s’hi posi el Sant Crist de l’església de Taering. Aquest Sant Crist els cau a terra i acaba mutilat i el gos Cenicienta s’hi pixa i defeca a sobre cada dia. El piatós Kai exigeix el cap del gos i aquest acaba decapitat al damunt del taüt. Tot plegat (cadàver, defecacions animals i cap mutilat) acaba emetent una pudor difícil de suportar. No acaba aquí la cosa: Jan Johan, el líder de la colla, proposa com a ofrena, la innocència (la virginitat) de Sofie. Efectivament, la nena perd aquella nit la virginitat a mans del líder i l’endemà es posa a sobre el piló un mocadoret tacat de sang… Finalment, Sofie proposa afegir al piló un dit de Jan Johan. L’escena en què aquesta mateixa s’encarrega de fer la brutal mutilació em fa venir fàstics.

Acabat el piló, els nens, que feien tot això d’amagat, seran descoberts pels pares. Càstigs, escàndol, premsa… i també més sorpreses: hi ha un museu que considera que el piló és una obra d’art i els ofereix tres milions de dòlars. Llavors ja no els veuen tan com uns salvatges sinó com uns nois i noies molt creatius. S’accepa la venta i es fan famosos. Llavors Pierre Anthon els fa veure que una cosa que es ven, que té valor material, no pot tenir massa significat o que fins i tot no en té gens. Això els fa veure que Pierre Anthon té part de raó, cosa que no suporten. De fet, aconseguiran que Pierre Anthon baixi del cirerer i visiti el piló. Quan és allà, se li tiren al damunt i el maten. En acabar, calen foc a tot el recinte i crema tot: piló i Pierre Anthon.

Després del funeral, la narradora va a veure la restes de l’incendi i recull en una caixa de mistos, una mica de cendra. La novel·la acaba parlant d’aquesta caixa: “De vez en cuando la tengo entre mis manos y la miro. Y cuando abro con cuidado esta gastada caja de cartón y veo la ceniza gris de su interior, siento la misma rara sensación en el vientre. Y aunque no pueda explicar de qué se trata, sé que es algo que tiene significado. Y sé que con el significado no se juega. ¿O qué, Pierre Anthon,? ¿O qué?”

Demolidora.

En el proper post explico què en penso de tot plegat