dimecres, 23 de desembre del 2009

Un quadre robat

El dia que em van robar aquest quadre va ser un gran dia: vaig pensar que havia arribat al punt que feia una pintura per la qual hi havia algú capaç de jugar-s'hi quelcom més que diners. Però no ens fem il·lusions, eh? No van pas entrar a casa ni al meu estudi en mitat de la noche, oye. No. Simplement que havia trobat un marxant que s'encarregava de moure'm l'obra. Amb aquest home, el nom del qual omitiré per raons òbvies (ja no el recordo!!) havíem fet grans coses. Per exemple, havia aconseguit una cosa genial: que tingués una sala dedicada a la meva pintura a l'hotel Sol Girona, avui dia de la cadena NH. La sala Cassany, que encara llueix a l'hotel, va ser el seu legat i el meu èxit. La meva confiança en ell era, doncs, total. Un dia li vaig portar una peça gran. La teníem mig venuda per a una sala d'estar d'una burgesa vídua. Crec que era el quadre més gran que havia venut mai fins aquell moment. El tamany més gran que jo pintava llavors era el 100x100. Aquest quadre devia fer 121x93. Una vegada li vaig haver portat la peça, jo restava impacient esperant la venda. Quan passa això, sempre tens la temptació de trucar per veure si ja... i alhora tens la por i la recança d'haver-te endur un disgust o semblar massa pesat i desconfiat. Total que vaig deixar passar 15 dies o tres setmanes. Llavors vaig telefonar el meu estimat marxant i...
mai més no ha tornat a despenjar el telèfon.
Tanmateix no li guardo cap rencor perquè suposo que va tenir un mal pas i potser el meu quadre, espero que penjat a ca la vídua qui sap si també pròfoga o huida en combate, el va treure d'un escanyament de deutes o d'una situació delicada. Era un bon home, el meu marxant, i em va ajudar i em va fer sentir important, fins i tot. No, no li tinc rencúnia. No se la mereix...

8 comentaris:

Iron ha dit...

Ja seria bò que te'l trobessis el dia menys pensat penjat en un restaurant o qui sap on. Deu tenir el seu "punt" això de no saber que se n'ha fet de les teves obres.
Bé, molt Bon Nadal Toni i familia Cassany i feliç 2010!!!

Joan ha dit...

Bon Nadal Toni, salut i felicitat a tots els de casa!!!! Una forta abraçada!!!
pd:jo no el tinc, però a Sotheby's fan una subhasta aquest cap de setmana vinent.

OGR ha dit...

Aquesta història podria ser el començament d'una molt bona novel·la policíaca. Si algun dia t'avorreixes, que no ho crec, et podries entretenir escrivint-la. Molt Bon Nadal, Toni i altres amics de Girona. Que vagi bé!

Oriol Gálvez

Kasal ha dit...

Jo tinc uns amics que per un preu mòdic poden recuperar el quadre i de passada fer una visita al marxant i deixar-li un "recadet". Demà que és Nadal, aquests amics meus, que es diuen Vladimir i Giusseppe, poden fer "cagar el tió" amb el marxant a veure si "caga" alguna cosa. Ja em diràs si t'interessa.
Assumptes tèrbols apart, Bon Nadal a tota la família Cassany-Figa, molta felicitat i una petició, fes una abraçada molt forta a tots els teus fills/es de part meva.
Salut!

Toni Cassany ha dit...

Moltes gràcies a tots pels vostres inestimables suggeriments. Jo també us desitjo de tot cor un Nadal autèntic i dic autèntic perquè convé que ho sigui, especialment en els temps que corren, que són els nostres.
Iron: podries fer-nos un regalet de Nadal revelant la teva autèntica identitat... Què et sembla?

Iron ha dit...

I ja has fet bondat durant tot l'any per a mereixer aquest regal? Jejejej
Bé, l'identitat me la reservo, hagis estat bò o no. Perquè el Nadal no és precisament la millor època per a desvetllar identitats. El Nadal és això, és màgia, és misteri, no és època per esbrinar si els troncs amb barretina tenen aparell digestiu, ni de com s'ho fan uns mags d'orient per anar a totes i cadascuna de les cases en una sola nit, ni de voler localitzar l'home dels nassos que només apareix el dia que li'n queda només un, ni de esbrinar qui hi ha darrera l'Iron mask...
Així que millor que esmercem totes les nostres forces a viure aquesta màgia del Nadal i a fruir del millor regal que ens hagin fet mai: el regal de l'amor de Déu.

Toni Cassany ha dit...

Em temo, Iron, que has fet servir la màgia del Nadal com a excusa... En fi, queda't com Iron, també té la seva gràcia i la seva història. Estic segur que algun dia ens coneixerem i ens farem un tip de riure. Bona entrada d'any (i també bon trànsit i bona sortida, és clar) (per què deu ser que només ens desitgem bona l'entrada?)

Màrius ha dit...

Jo tinc tinc uns amics de Tokyo, fa anys treballava amb ells a una sala d'Hollywood; de ben segur que algun d'ells el pot trobar... sempre ho sabien tot i de tot....

ara ja ets més famos.