I no va tornar... tampoc

Sempre he anat curt de quadres. En part ha estat degut a l'èxit de vendes, ho dic amb tota la modèstia de la qual sóc capaç (que ja es veu que és misèrrima, no?) en fi, és la veritat, què voleu que us digui... I per altra banda, com tothom ja deu saber, no dedico 8 hores diàries a pintar i per tant la meva producció és més aviat limitada.

Sigui com sigui, sempre m'han faltat quadres i quan m'empaitava una exposició, doncs havia de fer mans i mànigues per acabar d'omplir.

He procurat moltes vegades, quan un quadre m'ha agradat especialment, quedar-me'l; i me l'he penjat a casa. Aquest que veieu era a la meva habitació, davant per davant del llit. Sempre ho he fet amb la recança de sospitar que allà hi tenia els dies comptats i que no acabaria pas essent el seu lloc ni formar part de l'herència futura...

I és que quan arribava l'exposició jo tirava de la "col·lecció de l'artista". Ja en pintaré un altre, pensava...

En aquest cas, però n'estava segur que tornaria perquè el vaig portar a l'exposició quan aquesta ja estava iniciada i no el van penjar com els altres... Ah, noi, però quan va tornar a casa i es complia el meu vaticini, es va trobar amb un galerista que em demanava una exposició en el termini d'un sol mes. M'interessava molt la cosa i vaig pensar que aquest quadre no resisitiria tanta bona sort.

Efectivament, hores d'ara deu fer companyia a algun desconegut per a mi que se'l mira cada dia abans de fer un son.