Me llamo Octave y llevo ropa de APC. Soy publicista: eso es, contamino el universo. Soy el tío que os vende mierda. Que os hace soñar con esas cosas que nunca tendréis. Cielo eternamente azul, tías que nunca son feas, una felicidad perfecta, retocada con el PhotoShop. Imágenes relamidas, músicas pegadizas. Cuando, a fuerza de ahorrar, logréis comprar el coche de vuestros sueños, el que lancé en mi última campaña, yo ya habré conseguido que esté pasado de moda. Os llevo tres años de ventaja, y siempre me las apaño para que os sintáis frustrados. El Glamour es el país al que nunca se consigue llegar. Os drogo con novedad, y la ventaja de lo nuevo es que nunca lo es durante mucho tiempo. Siempre hay una nueva novedad para lograr que la anterior envejezca. Hacer que se os caiga la baba, ése es mi sacerdocio. En mi profesión, nadie desea vuestra felicidad, porque la gente feliz no consume.
Fixeu-vos quin efecte podria provocar parlar als adolescents des de la perspectiva amb què es fa en aquest text que fa temps em va passar un tal Joan Pòrtulas, un tiu que hi toca molt, la veritat.
8 comentaris:
La resta del llibre està igual de bé? M'interessa...
És nota q et mous pel món editorial, vendries bé aquest llibre, has triat un fragment molt atractiu (i que diu veritats), però la resta del llibre no ho és gaire, almenys a mi no m'ho va semblar.
Jo no recomanaria la seva lectura als adolescents, almenys en escoles com les vostres, perquè l'estil és radical, directe, per tant vulgar i sovint gratuitament pornogràfic. Amb el fragment escollit jo crec que n'hi hauria prou.
Als adults tampoc perquè és força imperfecte com a obra literaria tot i que te un inici molt atractiu, de denuncia sobre el consumisme, la manipulació de les masses... després es torna caòtica, amb punts de vista narratius que despisten, tot plegat et va fent perdre l'interès. El final però, és força bò, molt surrealista, no diré com s'acaba però és d'aquells que se't queden a la memòria.
Si heu llegit l'American Psycho de l'Easton Ellis (o heu vist la peli) i us ha agradat segurament també us agradi aquest, també l'estil és comparable al del seu compatriota Houllebecq (encara que per mi és molt millor Houllebecq, un premi Nobel pendent).
Tots ells són de l'anomenada generació X, autors que s'ho carreguen tot, desmunten la nostra societat, això d'una banda es bo quan es tracta de eliminar vicis adquirits com el del consumisme, però no quan es tracta de tradicions seculars.
Pel meu gust aquesta gent es queda a mitges, és a dir, el nihilisme està bé i es necessari, però una vegada buidat tot, hauríem de tornar-ho a omplir... amb que? Amb valors!! i això és la part que falla. Ells només es dediquen a donar una visió del món pessimista, de que no tot és una merda i no te remei. Després d'un exàmen i confessió ha de venir el propòsit d'esmena, després de les excavadores han de venir les grues, si no no serveix de res.
Home, estic força d'acord amb L'Iron. Jo tampoc el recomanaria sencer a adolescents, però aquest fragment i alguna altre del llibre són molt bons.
Pel que fa als adults... jo l'he recomanat, o sigui que no puc dir que no ho faria...
En qualsevol cas a mi em va agradar, i potser la seva imperfecció literaria encara va fer que m'agradés més.
A més a més el final és boníssim... no ho puc assegurar, però després de llegir la crítica que en fa l'Iron diria que malgrat no voler-ho recomenar a ningú, a ell mateix li va agradar.
Toni, vols dir que hi toca tant aquest?
Agraeixo moltíssim aquests comentaris que feu els qui l'heu llegit. Estic d'acord que no s'ha de recomanar als adolescents. Als adults ja és una altra cosa. La vissió pessimista és terrible perquè denota l'existència de la pitjor lacra que vivim al nostre món (i dic nostre en el sentit territorial del terme perquè a l'Àfrica per exemple, això no passa), la pitjor lacra, deia, que es la desesperança. Hi ha molta gent que està perdent l'esperança, que és una forma de dir el nord.
El llibre de Gregorio Luri, del qual ja en vaig parlar, diu que en educació, sense esperança no hi ha possibilitats. Iron: m'ha encantat el teu comentari, de veritat. Sembla que si no entrem en l'homomònia compartim molt les idees, eh?
Joan: quines ganes de llegir el final que has suscitat!!!
Homomoni i segurament tampoc coincidim en molts aspectes de Moral, però tots els camins duen a Roma...
El llibre si que em va agradar, però una cosa és que m'agradi i un altra que el recomani. Jo la orientació la utilitzo segons la persona. Ahir per exemple vaig anar a veure la peli Moon, em va agradar però no la recomanaría a segons qui. El mateix passa amb aquest llibre, a algú que li agradi més l'assaig que les novel.les li aconsellaria perquè te molt d'analisi de la nostra societat. En canvi a algú que ja pensa que vivim en un món que és una merda no li recomanaria pas i si que li aconsellaria literatura optimista com els contes de'n Roald Dahl (especialment el de “la meravellosa història de Henry Sugar”), Tolkien, etc...
I sobre això del consum tampoc es tracta de demonitzar-lo perquè el cert és que és un factor molt important per al creixement econòmic, però no l'únic, també hi han altres variables com la inversió, l'ocupació, la producció, els recursos naturals, el progrés tecnològic, la formació de capital humà, etc. El que passa és que sembla que darrerament s'ha imposat la teoria post-keynesiana del consumidor sota el principi de dependència definit per Galbraith en el que les necessitats es troben únicament influides per la publicitat, la moda, la cultura i els amics. Haurien de tornar a guanyar pes altres principis com els de Georgescu-Rogen d'herència, sacietat, subordinació i creixement; el de separació de Lancaster; i sobretot la racionalitat procedimental de Herbert Simon.
I finalment els adolescents... que segurament la gran majoria acabaran fent cas omís dels nostres consells. Jo em vaig atipar de sentir xerrades contra el tabac i continuava fumant... L'únic a que ens podem encomanar es que recordin els consells una vegada els hi hagi passat “l'edat del pavo” i els posin en pràctica, més val tard que mai...
Com que parlavem d'esperança acabo amb una frase de'n Luther King que m'encanta: "encara que em diguessin que demà s'acaba el món, avui mateix plantaria un arbre".
M'apunto la teva recomanació ( “la meravellosa història de Henry Sugar”). Em ve molt de gust. El teu erudit comentari m'enganxa de ple en època de corregir i donar notes. No dono més de sí.
Iron... com deia Clint Eastwood fent de Harry el Brut :"vols dir que no se te'n ha anat la mà una miqueta..."
Si quan anem a esmorzar m'has de fotre aquests rotllos, val més que qui ens ha de convidar faci un esmorzar ben lleugeret, no fos cas que se m'entravesses.
Hola: m'incorporo al blog d'en Toni. Una abraçada, Juli
Publica un comentari a l'entrada