Us presento una persona increible. Em sento en deute amb en Patxi Rossinyol Estruch. Ha mort a Suïssa, el dia 5 de gener, amb 57 anys. Va ser algú molt important a la meva adolescència i a la de molts. Una persona d'una influència gairebé hipnòtica. El recordo sempre envoltat d'alumnes que l'admiraven i el seguien i l'escoltaven arreu on anava. Fou una d'aquelles persones que marquen positivament una vida en el moment en què aquesta és més tendra. Vàrem riure i jugar i cantar i plorar i patir i gaudir... tantes vegades.
Tenia una alegria encomanadissa. Era un líder, una ànima generosa, un esperit obert, alegre, esportista.
Ha conviscut durant molts mesos amb una cruel i despiatada malaltia que l'ha vençut, finalment. Durant aquest temps ens comunicàvem amb sms. Sempre feia broma. Quan li feien el tractament amb quimioteràpia, parlava de la "festa de la quimio". En una altre sms m'animava (ell a mi!!) dient "Cal guanyar aquesta batalla" o "em sembla que vaig millor". Finalment ha anat a millor perquè ara descansa en pau. Jo crec que el seu bon humor li venia de la seva fe i confiança en Déu. Tinc un amic al Cel. No en dubto.
Ell, però, no morirà mai, perquè és d'aquestes persones que van conquerir aquella tercera vida de la qual parlava Manrique: la vida del record que perdura mentre hi hagi algú que el faci present.
Trobaré a faltar el teu somriure i el teu consell i la teva amistat. Com t'enyoro, amic e amat!!!!!!!
7 comentaris:
Quin bon retrat que n'has fet. Jo despres de tants anys, cada vegada que trepitjo Bell-lloc, es una de les persones que encara ara em ve al cap. Un record per sempre per en Patxi
Quines veritats tant grans!.
Era tant la seva influència, que ens "afectava" inclús als que estàvem a segona fila. Als vostres germans, als germans dels que estàveu a primera fila. A qui també ens estimava. No puc evitar emocionar-me quan et sento parlar d´ell.
Mai he tingut tant clar que algú és al cel.
Elena
El record meu d'en Patxi és el de l'extrem "més ràpid del món" quan jugava a fútbol: corria la banda a gran velocitat. També me'n recordo amb gran tristesa quan ens van dir "en Patxi marxa de l'escola". Potser no el vaig tractar tant però sí que són d'aquelles persones que marquen una manera de bon fer.
Una abraçada Patxi. Et tindré sempre en el record.
Juli
Molt agraït pel teu post, Toni! Persones com en Patxi són les que ajuden a que el món sigui una mica millor.
Ànim!
I el seu record ens esperona a ser tal i com el descrius. Ens ha deixat el llistó molt alt! Ara la seva influència serà més subtil, però més eficaç.
Maquíssima aquesta elegia, Toni.
Gràcies, Andreu, Elena, Juà, LLuís i Txeicks. Ha estat molt maco trobar aquests comentaris vostres.
M'imagino en Patxi llegin-te amb aquella expressió de mitja rialla tan seva. Molt bonic Toni
Publica un comentari a l'entrada