Matrimoni per a tota la vida?

El dia 20 de gener, el del meu quaranta-novè aniversari, vaig començar a llegir La casa del propòsit especial. El primer capítol m’ha encantat. El narrador és un vell que viu amb la pena de tenir la seva esposa Zoia moribunda a causa d’un càncer de còlon. L’estimació que li professa és extraordinària.

A la xerrada sobre matrimoni que vaig anar a fer a Vilafranca del Penedès el mateix dia 20 vaig llegir un fragment de la pàgina 21 on el narrador explica a la doctora de la seva dona què hi va a fer cada dia a la clínica: “No vinc pas aquí a fer amistats. Vinc exclusivament a veure la meva esposa, a veure la meva estimada Zoia, a seure a vora el seu llit, a agafar-li la mà entre les meves, a murmular-li a cau d’orella, a assegurar-me que sàpiga que no està sola.

Em quedo a l’hospital fins a les sis i llavors li faig un petó a la galta, li poso una mà a l’espatlla un moment, i prego en silenci per demanar que l’endemà quan torni la trobi viva.”.

Després de llegir això als matrimonis que m’escoltaven, vaig fer la pregunta: “Penseu que aquests dos han tingut molta sort a la vida?” Vaig respondre que per ami, això no era pas cosa de sort, que aquests dos ─com dirien alguns avui─ això s’ho havien currat tota la vida. Mil gestos insignificants d’amor, mil sacrificis, mil vegades de demanar perdó i mil més de perdonar, mil hores d’estar de costat i mil vegades de mirar en la mateixa direcció, mil llàgrimes vessades, mil entrebancs superats a duo, mil silencis per no ofendre, mil sorpreses inesperades, mil àpats amb allò que més li agrada, mil quilos de maquillatge, mil somriures i abraçades i mil paraules d’amor, senzilles i tendres, i mil vegades superades les ganes d’agafar la porta i marxar i mil mossegades de llengua i mil hores d’escalf dels cossos amants i mil aplaudiments nostres ara.

Ni sort ni llets. L’amor, quan arriba fins al final, no és perquè un ha trobat la mitja taronja ni res que se li assembli; és perquè un, un dia, va decidir, més amb el cap que amb el cor, que estimaria aquella persona fins que la mort els separés. Ho van decidir. Jo et vull estimar i per això em caso amb tu. Aquesta és la clau del matrimoni que dura. No és qüestió de sentimentalismes barats o superficials que van i vénen. El sentiment ve després, quan has estat generós i has estimat de debò. Aquesta és la proposta del matrimoni feliç per a tota la vida. Perdoneu, però algú ho havia de dir. Qui s’hi apunta?