HE VIST (JMJ 2011)

Fa dos dies que he tornat de Madrid i el meu cap encara bull d’imatges i sensacions. No faré grans reflexions, però sí que voldria explicar-vos les imatges que m’han commogut. Puc dir que estic impactat.

Jo anava a Madrid amb mandra. Volia i no volia. Pensava en les incomoditats que m’esperaven... Quan vaig veure l’ambient del “Girona acull”, em vaig adonar que la JMJ seria quelcom maco de veritat. Al viatge d’anada, el dia 18, vaig dir a un amic que jo hi anava a carregar piles. El meu dipòsit era ja a la reserva. I per què vinc impactat? Doncs perquè he vist coses que m'han commogut, coses que des de la nostra Girona aimada no es veuen.

Vull resumir el que he vist en 7 imatges:

HE VIST un mar de gent. Quan anàvem a Cuatro Vientos el dia 20, a l’acte de la vigília i adoració, teníem por de no poder entrar. Resseguíem un mur que voreja l’aeròdrom i en un moment determinat, l’alçada d’aquest mur se’ns va fer accessible amb un salt. Vaig enfilar-m’hi per veure l’interior del magna recinte. Amb força de braços m’hi vaig aguantar uns segons. En veure l’espectacle se’m va posar un nus a la gola, vaig tenir ganes de plorar en contemplar aquella immensitat de gent reunida per escoltar un vellet de 84 anys que venia a dir-nos que ens poséssim les piles d’una santa (mai millor dit) vegada. Aquella imatge em va fer dir i pensar amb total sinceritat, que només per aquells instants ja havia valgut la pena fer 700 km.

HE VIST gent plorant mentre es confessava. Recordo una noia que escoltava el seu confessor amarada de llàgrimes als ulls, però feliç de sentir el que li deia un capellà d’edat avançada que, dret al mig del camí, aguantant 40º de temperatura, li deia paraules plenes de consol. A l’avinguda del perdó, al Parc del Retiro, dues hores més tard de l’hora oficial de clausurar l’espai destinat als confessionaris, hi havia cues de gent per confessar-se i capellans que feien tard al següent acte, però que eren incapaços de deixar aquella gent sense atendre. La policia estava desesperada perquè no sabia com acabar. Tinc una foto on es veuen fins a 6 capellans confessant, a sota un arbre, asseguts a un banc, en un raconet... Quan un va quedar lliure m’hi vaig atansar i li vaig dir: això que fan vostès és fabulós... Se’m va fer un nus al coll i no vaig poder continuar. Li volia dir el bé que ens feien amb aquella seva generositat. Ell em va mirar commogut i em va dir “muchas gracias”.

HE VIST i escoltat el silenci d’un milió i mig de persones. Això és difícil d’expressar amb paraules si no s’hi és. He sentit parlar del silenci del desert o del fons del mar, però el silenci que fa una multitud adorant el Santíssim et posa en estat de xoc. No hi ha res semblant. Penses, Déu meu, quina misèria la meva. Jo em girava a tots costats per veure l’espectacle. També tancava els ulls per “veure-ho” amb el cor. Érem a Cuatro Vientos, amb negra nit, després de rebre un ruixat huracanat que ens havia deixat xops. Res ens importava que no fos adorar Déu sagramentat.

HE VIST un esquadró de la policia nacional, en formació, a qui se’ls escapava el somriure i l’orgull perquè de tornada de Cibeles, on havíem anar a rebre el Sant Pare el primer dia, el 18, ens els vàrem creuar (ells tocaven ja a retirada després de la feina feta) i espontàniament els vàrem aplaudir en senyal d’agraïment per la feina que feien, la seguretat que ens donaven en aquelles circumstàncies d’aglomeració de tantíssima gent.

HE VIST centenars de joves ballant alhora, amb una alegria encomanadissa, el Waka Waka de la Shakira al so dels potentíssims altaveus de Recoletos mentre esperaven (faltaven més de 2h) la celebració del Via Crucis. Joves eufòrics, sans, alegres, joves del nostre temps que no necessiten la droga ni altres estupideses per sentir-se plens. Gent que té una força descomunal perquè sap ser catòlic en un món difícil o complicat. Gent a qui el Sant Pare va demanar que estudiés la doctrina “més que els vostres pares” perquè els havia tocat una societat plena d’entrebancs. Que Déu els ajudi.

HE VIST un oceà de sacs de dormir durant tota la nit a Cuatro Vientos, de gent que dormia i d’altra que volia però no podia i callava o la feia petar... o resava. Semblava un camp de refugiats de l’ACNUR. Però de refugiats que no necessiten més refugi que el de la fe, de refugiats que s’hi trobaven a gust. Entre aquests sacs, hi he vist monges que hi van passar la nit en blanc perquè la pluja els havia malmès els quatre cartrons que els havien de fer de llit. A quarts de cinc de la matinada vaig obrir un ull i vaig poder veure com aquelles monges pregaven en silenci, assegudes a terra o dretes, immòbils, com tòtems de Déu que il·luminaven la nit, o, si més no, la meva ànima.

HE VIST un Papa joiós de la joventut que l’estima. Sí, l’estima. Sense embuts, sense complexos. Descaradament. A Madrid el que cridava molt l’atenció era l’ostentació de catolicisme que es feia. Som cristians, sí, però catòlics. Gent que estima l’Església Una, i que no la posa en dubte ni qüestiona contínuament. Sentir-se acaronat, recolzat i empès per tanta gent ajuda molt a agafar-se les coses d’una altra manera.

Per a mi, les JMJ comencen ara.