En manos del diablo

Trobo que és tan útil recomanar un llibre, una bona lectura, com deseconsellar-ne un. El darrer post de llibres que vaig escriure era per desaconsellar la lectura d'un totxo: Els pilars de la terra.

Ara us vull parlar d'un altre: En manos del diablo, de la francesa Anne-Marie Garat. Una escriptora excel·lent totalment desconeguda per mi. La novel·leta té, només, 1335 pàgines. Mai no havia llegit una novel·la tan llarga. Però me l'he empassat la mar de bé durant el mes d'agost. M'ho he passat molt bé moltes estones. Alguna vegada he trobat que l'autora carregava massa la mà en les descripcions minucioses i extenses. Es tracta d'una història d'aquelles llargues que omple molt: se situa a la França de primers de segle XX. Les darreres pàgines tenen com a rerefons l'esclat de la primera Guerra Mundial. La protagonista -la guapa Gabrielle- rep, a les primeres pàgines, la trista notícia de la mort del seu estimat Endre. S'obsessiona en saber què li ha passat exactament. On, quan, com i per què es va morir. Comença a investigar pel seu compte i aviat es troba immersa en enrenous que la sobrepassen: conspiracions del Ministeri de la Guerra per la investigació en armes químiques, crims de diversa mena, etc. Per seguir de prop les seves pesquisses es fa passar per institutriu i és contractada per una família molt poderosa, els Galay, fabricants de galetes, on coneixerà d'aprop més coses que no esperava. S'enamora de Pierre, el científic de la família, i pare de la criatura que té sota el seu càrrec d'institutriu. Amor, guerra, crim, família... Mil coses.

Us l'aconsello? No ho sé. Em sembla que no. M'ho he passat bé llegint, sí, però no sé si val la pena que invertiu tantes hores en una novel·la així. Vosaltres mateixos. Jo l'he llegit perquè m'atreia la història i era un regal inesperat del meu fill un dia que es va sentir generós.

Uns pilars de la terra molt mal posats

L’he abandonat a la pàgina 401. Adéu, Ken Follet i els teus Pilars de la terra. No valia la pena. Ja me n’he cansat de tan tòpic medieval indocumentat. L’Edat Mitjana, segons aquesta versió apòcrifa, és una època primitiva de l’home. Aquest és un ser realment poc desenvolupat. Des de les primeres pàgines l’autor confon la cruesa de la vida amb el salvatgisme immoral. Les persones es trepitgen unes a les altres per tirar endavant en una mena de selva convivencial. La lletgesa de la vida hi és present sempre. No sortia el sol, llavors? I tot brutejava i la gent escopia i renegava, conspirava i odiava encara més que ara? On són els bons?

La religió requereix un tractament apart: no hi ha monjo o religiós en general que ho sigui per vocació. Els qui manen, a l’església, hi són com a fruit de conspiracions diverses, totes encaminades a la conquesta del poder terrenal. Déu és, per a ells, un ésser justicier, despietat i sense sentit, en el nom del qual tot s’hi val —fins i tot les traïcions i perversions—. Els capellans i monjos ho són gairebé tots no se sap per què, però en cap cas hi ha cap vocació per enlloc. I finalment els novicis viuen una mena d’engarxolament de la voluntat i de les seves facultats mentals que els fa d’allò més estúpids. La seva renúncia a la carn és imposada i per tant falsa i per tant s’hi foten de quatre potes dia sí, dia també.

En fi, massa imbecilitat junta.

I per què n’he llegit 400 pàgines, us estareu preguntant? Doncs, en primer lloc per poder dir tot el que acabo de dir amb coneixement de causa; en segon lloc perquè m’hi he enganxat, perquè la història enganxa una mica, no ho nego; i en tercer lloc perquè no deixo de ser un bocamoll, a voltes.