To crispat, de mala
digestió. López Tena gasta un llenguatge hiperbòlic que menysté el contrincant
de torn. López Tena ha de prendre més Tranquimazin, de debò. S'assembla a
Chávez i a Montoro. Així no
arribem enlloc. Necessitem líders, gent que aglutini, que agrupi sensibilitats
diferents, no oposades però diferents. López Tena fa el seu paper i admiro la
seva feina batalladora, de desemmascarar la mentida allà on faci falta. Però
m'està posant nerviós el seu estil histriònic perquè és exclusivista.
La independència
de Catalunya no s'aconsegueix amb confrontació exclusivista. Som molts els qui
la volem de forma pacífica, inclusiva, de la mà de quanta més gent millor. És
que no serà de cap més manera. Si independentisme és insultar, cremar banderes
del color que sigui, jo no m’hi apunto. Independentisme és autoafirmació, no
negació de l’altre. Al menys el meu. Un exemple de llenguatge agressiu: “Espanya
ens roba”. Jo crec que això, fet i fet, és així. Comprenc aquest
llenguatge emprat al bar, fent una canya. Però als mitjans, al Parlament, etc,
no cal. En aquests fòrums cal dir-ho de forma que qui ho rep, sigui de la
sensibilitat que sigui, no només no s’ofengui sinó que inclini el cap i pensi “té
més raó que un sant”. Hi ha qui fa així les coses i ha aconseguit aglutinar
tots els partits polítics en una idea comú i impensable fa només un any: el
sistema de finançament és injust amb Catalunya. Qui s’atreveix avui a dir el
contrari? Els de
Falange Española de las JONS i prou. Amb aquest llenguatge i estil hoolligan d’en
L-T s’arrossega només els fanàtics, però aquests mai no aconseguiran la
independència de Catalunya perquè aquesta vol suma, pinya, folre i manilles.
De fet, s’observa
amb claredat, que hi ha un moviment que va agafant forma i força, un moviment
que RAONA l’independentisme des de l’argumentació i no des de la visceralitat.
Sala i Martín és un exemple d’això
que dic. A l’independentisme s’hi arriba per camins ben diferents: la barretina
i el cor, la butxaca, la conveniència, el desplanti, la rauxa i la ràbia. A mi
em sembla que tot pot servir una mica; però qui vulgui sumar totes les sensibilitats
en una, qui vulgui aglutinar, aquest ha de ser un estratega. Cal ser moderat,
cal portar les coses per un camí que no sempre és el més recte, però que sap on
va i no es desvia. Això és el que fa un líder, algú que arrossega i no només
uns quants. No hi ha líders així a Espanya. A Catalunya em sembla que podria
ser que n’hi hagués un: Mas, Artur Mas. Jo voldria pensar que aquest home està
fent aquest camí de ziga-zagues, a vegades desconcertant, però estratègic. El
pacte fiscal és una estació, però no el destí final. Ítaca queda a mig termini.
Paciència.
Per tot això
entenc que Mas no vagi a la manifestació independentista de l’11-S, perquè és
el president, també, dels qui no són independentistes. Ho sigui o no ho sigui
ell, no hi pot anar. Mas va ser elegit president de Catalunya amb milers i
milers de vots que no eren inpendentistes, ni tan sols eren de gent del seu
partit. Això ell ho sap (ho van dir l’endemà de la victòria). Al seu programa
electoral parlava de Pacte fiscal i no d'independentisme. Ell és coherent amb
aquest programa (fet curiós, no?).
4 comentaris:
Mas no anirà a la manifestació perquè aquesta manifestació és del poble, i no dels qui governen.
Aquesta manifestació no servirà de res, des de Madrid no deixaran de riure durant l'11s.
El que segur que no serveix de res és quedar-se de braços creuats i anar dient que allò que fan els altres no serveix de res. No sé qui ets i no va contra tu, això, eh?
Ai, anònim! I segurament, d'aquí dos mesos, assegut al sofà, fumant un puro, quan vegis que encara no som independents, diràs amb orgull "Ja us ho deia jo!". A mi si Madrid riuen o ploren me la... El que em preocupa és que abans de començar tinguem una actitud d'un escepticisme derrotista que tant sols porta al cinisme... Ànims siguis qui siguis!!
A donde va Vicente, va Cassany (i 30000 més). Aquesta cursa del "i jo més indepe" és patètica. A més, mostra una certa manca de caràcter, manca d'imparcialitat, estretor de mires i egoisme. La història és com és, encara que la dicteu als ritmes nacionalistes. Catalunya mai ha estat independent, i els nostres avantpassats no volien independencies.
Publica un comentari a l'entrada