He enviat aquesta carta a uns quants diaris. No crec que me la publiquin, o sigui que ho faig jo aquí i ara i em quedo a gust.
He anat a veure L’auca del Senyor Esteve. Sóc filòleg i professor de literatura. M’interessava fer-me càrrec de si hi podria portar els meus alumnes grans. El resultat va ser que me’n vaig anar amb la cua entre cames i amb una decepció de campionat. Aquesta adaptació de la meravellosa obra de Rusiñol ha resultat ser una manipulació partidista de propaganda antifranquista. M’explicaré.
Aquesta Auca, si bé té una nòmina d’actors i actrius de primera, que fan una feina excel·lent, i un muntatge teatral de Pablo Ley i Carme Portaceli digne d’elogi, és una adulteració improcedent de l’obra original. S’entendria molt bé (i jo ho aplaudiria) que fos una Auca amb el rerefons històric canviat, una Auca resituada a la Barcelona franquista. Però aquesta Auca de la sra. Carme Portaceli no és això. Aquesta Auca s’oblida intermitentment de l’Auca i fa talls publicitaris. És adir, de sobte, i massa sovint, talla la trama i fa que el protagonisme passi a mans de la propaganda barroera, i a voltes grollera, de l’antifranquisme i l’anticatolicisme. Quan es produeix el tall, un dels personatges surt de l’escena per fer un monóleg o míting, es projecten imatges de l’època i es dóna pas a la recreació partidista d’un episodi franquista. Literàriament, doncs, i ho dic com a estudiós de la matèria, no em sembla acceptable. És la meva opinió subjectiva, és clar. I com que porta temps això d’anar intercalant pamflets que no vénen a compte, la cosa s’allarga més de dues hores i mitja, que, tenint en compte que te les confiten sense anestèsia ni descans, et deixen grogui i llest per empassar-te el que sigui. De fet, els aplaudiments del final van ser més de cortesia o educació, que d’entusiasme. La gent no és tonta. Bé. Jo una mica n’he estat, de ruc, perquè m’ho podia haver estalviat, com molta gent que es va quedar a casa i va deixar buida tota la part superior de la sala.
En fi, tornem a l’Auca. M’agradaria entrar en les raons de qui ha fet aquesta versió tan personal. No dubto en absolut de la seva destresa tècnica. Del que dubto és de la seva bona fe. Em sembla que qui ha fet això tan políticament correcte es deixa portar per l’odi, un odi que fins i tot m’atreviria a dir que la turmenta. I em temo que així no superarem mai el passat. Un passat, que cal no oblidar, però que ens cal superar perquè si no, ens perseguirà en el present i se’ns projectarà en el futur en tot el que fem. I això, per als educadors, és determinant si no es vol manipular la mainada. L’odi és malaltís, és destructiu, no porta sinó a la ignorància, perquè és cec; no és capaç d’oblidar, és com una bilis fastigosa que retorna una i altra vegada a la boca i et fa vomitar més odi.
Qui crea art en nom de l’odi és capaç d’agafar una obra fabulosa i transformar-la en un projectil bèl·lic contra aquells qui odia. L’art al servei de la meva personal rancúnia, de la meva visió subjectivament deformada del passat.
No, no portaré els meus alumnes a veure aquesta Auca perquè des del ressentiment i la tírria no s’ensenya sinó a menystenir, a menysprear sense argumentar, sense intel·ligència, sense domini del propi sentiment. I sí que s’ensenya venjança i violència. Em sembla menyspreable la propaganda i censura de la màquina feixista de Franco, però no per això estic d’acord amb la propaganda del nostre Govern que també ha instaurat el model únic i el pensament uniformat. I és que aquesta Auca està finançada amb els impostos de tots.
No. Els meus alumnes necessiten models de persones capaces de superar les ofenses passades amb accions que mirin al futur amb esperança. Aquesta vegada no els portaré al TNC. Els animaré a veure Invictus, una pel·lícula que explica com se supera el passat, com se surt de l’odi i com s’assimila la memòria històrica. Hi ha un personatge a Invictus que es pregunta com un home, en sortir de la presó on ha estat tancat 27 anys, pot perdonar els seus botxins. Mandela ens en dóna la resposta: amb generositat, amb perdó. Només el perdó trenca la cadena de l’odi. Mandela no oblida. L’oblit no porta enlloc, perquè és feble i impossible, de fet. No es tracta d’oblidar el passat. Es tracta de recordar-lo però superat, havent intentat entendre les postures de l’altre, i potser fins i tot recordant-lo perdonat.
I això per part dels dos bàndols, perquè malgrat que aquesta Auca això ho obvia, n’hi va haver dos de bàndols. I tots dos han de passar pàgina, han d’entendre l’altre i han d’acceptar que va passar el que va passar però com a passat.
Pobre Senyor Esteve, pobra Auca. Pobre Santiago Rusiñol, si aixequés el cap i veiés adulterada la seva i nostra Auca! Sra. Portaceli, posis al dia, home. No em manipuli els alumnes. No els ensenyi a odiar. Memòria històrica, sí. No rancúnia històrica.
Aquesta Auca, si bé té una nòmina d’actors i actrius de primera, que fan una feina excel·lent, i un muntatge teatral de Pablo Ley i Carme Portaceli digne d’elogi, és una adulteració improcedent de l’obra original. S’entendria molt bé (i jo ho aplaudiria) que fos una Auca amb el rerefons històric canviat, una Auca resituada a la Barcelona franquista. Però aquesta Auca de la sra. Carme Portaceli no és això. Aquesta Auca s’oblida intermitentment de l’Auca i fa talls publicitaris. És adir, de sobte, i massa sovint, talla la trama i fa que el protagonisme passi a mans de la propaganda barroera, i a voltes grollera, de l’antifranquisme i l’anticatolicisme. Quan es produeix el tall, un dels personatges surt de l’escena per fer un monóleg o míting, es projecten imatges de l’època i es dóna pas a la recreació partidista d’un episodi franquista. Literàriament, doncs, i ho dic com a estudiós de la matèria, no em sembla acceptable. És la meva opinió subjectiva, és clar. I com que porta temps això d’anar intercalant pamflets que no vénen a compte, la cosa s’allarga més de dues hores i mitja, que, tenint en compte que te les confiten sense anestèsia ni descans, et deixen grogui i llest per empassar-te el que sigui. De fet, els aplaudiments del final van ser més de cortesia o educació, que d’entusiasme. La gent no és tonta. Bé. Jo una mica n’he estat, de ruc, perquè m’ho podia haver estalviat, com molta gent que es va quedar a casa i va deixar buida tota la part superior de la sala.
En fi, tornem a l’Auca. M’agradaria entrar en les raons de qui ha fet aquesta versió tan personal. No dubto en absolut de la seva destresa tècnica. Del que dubto és de la seva bona fe. Em sembla que qui ha fet això tan políticament correcte es deixa portar per l’odi, un odi que fins i tot m’atreviria a dir que la turmenta. I em temo que així no superarem mai el passat. Un passat, que cal no oblidar, però que ens cal superar perquè si no, ens perseguirà en el present i se’ns projectarà en el futur en tot el que fem. I això, per als educadors, és determinant si no es vol manipular la mainada. L’odi és malaltís, és destructiu, no porta sinó a la ignorància, perquè és cec; no és capaç d’oblidar, és com una bilis fastigosa que retorna una i altra vegada a la boca i et fa vomitar més odi.
Qui crea art en nom de l’odi és capaç d’agafar una obra fabulosa i transformar-la en un projectil bèl·lic contra aquells qui odia. L’art al servei de la meva personal rancúnia, de la meva visió subjectivament deformada del passat.
No, no portaré els meus alumnes a veure aquesta Auca perquè des del ressentiment i la tírria no s’ensenya sinó a menystenir, a menysprear sense argumentar, sense intel·ligència, sense domini del propi sentiment. I sí que s’ensenya venjança i violència. Em sembla menyspreable la propaganda i censura de la màquina feixista de Franco, però no per això estic d’acord amb la propaganda del nostre Govern que també ha instaurat el model únic i el pensament uniformat. I és que aquesta Auca està finançada amb els impostos de tots.
No. Els meus alumnes necessiten models de persones capaces de superar les ofenses passades amb accions que mirin al futur amb esperança. Aquesta vegada no els portaré al TNC. Els animaré a veure Invictus, una pel·lícula que explica com se supera el passat, com se surt de l’odi i com s’assimila la memòria històrica. Hi ha un personatge a Invictus que es pregunta com un home, en sortir de la presó on ha estat tancat 27 anys, pot perdonar els seus botxins. Mandela ens en dóna la resposta: amb generositat, amb perdó. Només el perdó trenca la cadena de l’odi. Mandela no oblida. L’oblit no porta enlloc, perquè és feble i impossible, de fet. No es tracta d’oblidar el passat. Es tracta de recordar-lo però superat, havent intentat entendre les postures de l’altre, i potser fins i tot recordant-lo perdonat.
I això per part dels dos bàndols, perquè malgrat que aquesta Auca això ho obvia, n’hi va haver dos de bàndols. I tots dos han de passar pàgina, han d’entendre l’altre i han d’acceptar que va passar el que va passar però com a passat.
Pobre Senyor Esteve, pobra Auca. Pobre Santiago Rusiñol, si aixequés el cap i veiés adulterada la seva i nostra Auca! Sra. Portaceli, posis al dia, home. No em manipuli els alumnes. No els ensenyi a odiar. Memòria històrica, sí. No rancúnia històrica.
