El dibuix i la composició

Avui volia reverlar-vos un petit gran secret dels meus quadres. Es tracta de la importància del dibuix i la composició, que són la base de tot. Com va dir l'altre dia el meu admirat Antonio López, "El dibujo está en el origen de todo. La escritura es dibujo. La palabra es dibujo." No hi puc estar més d'acord. La pintura també és un dibuix d'allò que és invisible als ulls, o una manera de dibuixar l'ànima d'un mateix. 
En fi, en el cas concret del quadre que us presento en la seva fase més inicial (esquerra) i en la seva versió acabada (dreta) s'hi veu el dibuix i la composició que ve marcada pels volums de color groc. Així es comença, marcant la distribució dels espais i els volums. I això és la base de tot. Si falles aquí, has begut oli. Per molt bé que pintis, sempre es notarà que alguna cosa falla, encara que no se sàpiga dir què exactament. Perquè, com diu el gran dibuixant Ramon Prior: "La pintura a l'oli, és com una orquestra, però la linea del dibuix és com un violí solista: s' ha de dir tot en un sol esbós." 

No t'ho fa a tu.

Epicteto deia: "No són les coses les que torben als homes, sinó la idea que se'n fan d'elles". Aquesta és una vella idea, molt lluminosa, que ens parla de comunicació entre persones. En la parella, amb els fills, amb els companys de feina, amb els alumnes... 

No reaccionem davant un fet concret que ens ha molestat, sinó que reaccionem davant la interpretació que li donem a aquest fet. Un exemple en el camp de l'ensenyament: hi ha professors que s'indignen amb un alumne perquè ha fet un estirabot a classe. Penso en un professor concret que quan un alumne li falla, se sent dolgut en el més profund del seu ser. Això és així perquè quan aquell nano es porta malament, el professor aquest "entén" aquell comportament com una manca de respecte cap a ell. El seu cervell "inventa" que allò ho ha fet el noi o la noia expressament per menysprear-lo a ell, que és el professor. I oblida que el fet en sí també es podria interpretar o entendre com una manifestació externa d'un estat interior convuls causat per mil i una raons diferents o simplement per una revolta hormonal típica de l'estat evolutiu d'aquell noi. Vist així, allò deixa de ser una ofensa contra mí i no passa de ser quelcom que cal corregir, fins i tot prenent la distància necessària. La meva mestra Anita deia que un professor adult no es pot sentir ofès en el més profund per un vailet adolescent. Enfada-t'hi, si no ho pots evitar, però no t'ho fa a tu. Només ho has de corregir. I si no "veu" que l'aprecies, no faràs ni això.

Un altre dia podem parlar d'això mateix en el matrimoni. És un tema fantàstic. 

Antoni Tàpies (II)

Antoni Tàpies. Sabata. 

Intentava en l'anterior post explicar com podia ser que Antoni Tàpies fos un referent a la història de la pintura universal si pintava "tan lleig"... I és que una cosa no treu l'altre. Cal saber que Antoni Tàpies és el pare de l'informalisme pictòric, que va ser capaç de crear un estil propi, matèric, amb l'ús d’elements de rebuig, amb deixalles, però alhora un estil molt espiritual perquè va ser capaç de transcendir el suport de l’obra per aprofundir en la imbricada condició humana.

I reconèixer això és perfectament compatible amb dir “no m’agrada absolutament gens i no me’n penjaria cap al menjador de casa ni que me'l regalessin”.

Antonio López. La Gran Vía

Crec que davant de fenòmens com Tàpies ens cal una actitud més humil. Dir "això és una merda", com va fer un alumne meu després de llegir cinc (5) minuts El camino de Delibes, és fer el ridícul i mostrar la pròpia ignorància. És millor dir "no ho entenc" i  encara l'òptim seria voler entendre-ho.

Si no, ens passarà el mateix que als contemporanis de Van Gogh, que el van rebutjar perquè no sabia pintar. I el problema és que ells no el sabien mirar. 

El fàcil és apreciar el meu admirat Antonio López. Aquest sí que s'entén bé. Però no per això és millor que l'altre. I no sabeu què pagaria per tenir un Antonio López penjat al menjador. 
Seguirem parlant del tema...

Antoni Tàpies (I)

He llegit a molts llocs, i no només ara, amb motiu de la seva mort, que l'Antoni Tàpies (1923-2012) és un dels mestres de l'art d'avantguarda del segle XX. Cap a cinquanta guardons d'àmbit internacional. És universalment reconegut. Una enciclopèdia que no el reconegués quedaria desprestigiada... en ridícul.

I això, per què? 

¿Com pot ser que pintar o fer "el que el meu nen petit faria millor" o "emmerdar teles amb quatre taques mal posades" pugui esdevenir no només art, sinó Art en majúscules, art-tendència, art de geni creador?

Sabeu què ens passa? Que no ho entenem. I no ho entenem perquè no sabem mirar res que no tingui un referent clar. No ens han ensenyat a "mirar" aquest art. Hi busquem el que no hi ha. Tombem el cap a un i altre costat, per mirar d'entendre. I entendre vol dir que cerquem a dins la tela, allò que hi ha fora. Busquem a dins el referent de fora. Això és un núvol o una cadira? Vés! Si no s'hi assembla de res. Aquest tiu no sap dibuixar. I no és això, companys, no és això. L'art contemporani d'avantguarda, el no figuratiu o conceptual, crea una realitat nova. No es limita a copiar la realitat, a imitar-la, com farien els realistes, sinó que l'obra d'art esdevé un objecte amb valor immanent, amb valor en sí mateix. No diguis que no sap dibuixar perquè no imita bé el que dibuixa (fer-ho igual); més aviat pensa si aquest home no haurà estat capaç de crear de debò quelcom veritablement nou. 

Dit això, jo no em penjaria un Tàpies al menjador de casa. Però d'això en parlaré en el proper post. 

En blanc i negre... i muda!

Jo, quan em trobo una pel·lícula en blanc i negre (fent zapping) passo de llarg. Ni me la miro. Això és una errada que els cinèfils consideren imperdonable. Ja ho sé, però no hi puc fer res. Si, a més, la peli és muda, llavors és que surto corrents de l'habitació. 

Però jo tinc un amic cinèfil que em va dir que havia de superar tots els meus prejudicis indecents i anar a veure The Artist. Una producció de Hollywood en blanc i negre... i muda. 

Vaig anar al cinema (a veure'n una altra, és clar) i això és el que em va fer caure. Quan vaig ser allà i vaig veure que The Artist resistia a la cartellera després de tants dies, vaig pensar que per alguna cosa seria, no? I el meu amic Enric no m'ha fallat mai, tampoc. Li vaig fer cas i, encara que amb molta recança, vaig comprar l'entrada. Una vegada a dins, vaig comprovar que era cert una darrera observació rebuda per un altre amic: "aguanta els primers 5 minuts". Només en van passar dos perquè veiés que allò era una cosa digne de veure. 

Que en ple segle XXI algú s'hagi llençat a demostrar al món que es poden fer coses precioses renunciant a les més brillants conquestes audiovisuals de la postmodernitat... és per prendre'n nota. 

Diuen que serà la guanyadora dels Òscars. Com a mínim la música (sublim) i els dos protagonistes se l'han ben guanyat. Us ho diu un que de cinema no hi entén un borrall, també és veritat.