Gracias, Miguel

Em sap greu, però la mort de Miguel Delibes m'ha agafat en una d'aquelles temporades impossibles. No sóc l'únic, però això no em consola gens. Volia escriure aquesta entrada de seguida que vaig saber la trista notícia.

El dia abans de la seva mort, un alumne de 4t d'ESO m'havia preguntat, mentre es menjava una croqueta dels dijous, si el tal Delibes encara era viu. Li quedaven poques hores de vida i jo no ho sabia. Només Déu sap aquestes coses, ves per on. Li vaig dir que sí, i que era el meu ídol.

Em sap greu perquè jo li dec molt a Delibes. M'he vist sorprès pels meus propis sentiments en saber d'aquesta mort. Es pot sentir certa tristor per la mort d'un desconegut? No ho sé, però Delibes no ho era de desconegut; era amic meu, però ell no ho sabia. Als escriptors els passen aquestes coses.

Jo a Delibes li dec dues coses que són fonamentals (en el sentit literal de la paraula) a la meva vida: la meva vocació professional i la meva afició a la lectura.

Feia COU i no sabia encara quina carrera volia estudiar. Només sabia que no faria Mates. No és molt que diguem. El Sr. Inclán ens va fer fer un treball sobre Las Ratas. Em sembla que cadascú triava una obra i un autor. El meu treball analitzava l'estil d'aquest mestre. Vaig gaudir com mai, i vaig aprendre molt. En acabar el treball ja sabia que estudiaria Filologia Hispànica. Ho vaig veure clar. Havia descobert que m'ho podia passar bé estudiant la llengua. Era un gran descobriment.

Quant a la lectura, haig de dir que, encara que sembli impossible, fins a 3r de Carrera la lectura no era per a mi una afició com ho és ara. Llegia bastant per obligació. Doncs bé, jo vivia a Santiago de Compostela i un amic gallec feia la seva tesi doctoral sobre el Delibes periodista. Un dia d'estiu fèiem una excursió llarga. Teníem dues hores d'autobús per davant. Vàrem seure junts i ell va treure La hoja roja. Em va animar a llegir-la. No és la millor manera d'entrar a can Delibes, però em vaig endinsar altra vegada en aquell estil captivador. I ja no el vaig deixar més. El meu germà Lluís havia aconseguit, uns anys abans, que llegís La sombra del ciprés es alargada. M'havia agradat, però no empaitat. Després de La hoja roja van venir El Camino, Mi idolotrado hio Sisí, el Príncipe destronado, Viejas historias de Castilla la Vieja... i deu o quinze més. Delibes havia fet un amic per sempre i un lector que ha passat hores i hores gaudint de l'art d'escriure i de l'art de viure moltes vides i d'aprendre'n alguna cosa de totes.

Avui començaré a rellegir Señora de rojo sobre fondo gris.

Em sento plenament identificat amb el post del meu amic Joserra Ayllón sobre els darrers moments de Delibes aquí. Potser entendreu perquè em sap tan de greu haver perdut aquest amic literari. Tanmateix deixeu-me dir que escriptors com Delibes no es perden mai perquè romanen sempre amb nosaltres de forma viva i entranyable.

Una Auca adulterada

He enviat aquesta carta a uns quants diaris. No crec que me la publiquin, o sigui que ho faig jo aquí i ara i em quedo a gust.

He anat a veure L’auca del Senyor Esteve. Sóc filòleg i professor de literatura. M’interessava fer-me càrrec de si hi podria portar els meus alumnes grans. El resultat va ser que me’n vaig anar amb la cua entre cames i amb una decepció de campionat. Aquesta adaptació de la meravellosa obra de Rusiñol ha resultat ser una manipulació partidista de propaganda antifranquista. M’explicaré.
Aquesta Auca, si bé té una nòmina d’actors i actrius de primera, que fan una feina excel·lent, i un muntatge teatral de Pablo Ley i Carme Portaceli digne d’elogi, és una adulteració improcedent de l’obra original. S’entendria molt bé (i jo ho aplaudiria) que fos una Auca amb el rerefons històric canviat, una Auca resituada a la Barcelona franquista. Però aquesta Auca de la sra. Carme Portaceli no és això. Aquesta Auca s’oblida intermitentment de l’Auca i fa talls publicitaris. És adir, de sobte, i massa sovint, talla la trama i fa que el protagonisme passi a mans de la propaganda barroera, i a voltes grollera, de l’antifranquisme i l’anticatolicisme. Quan es produeix el tall, un dels personatges surt de l’escena per fer un monóleg o míting, es projecten imatges de l’època i es dóna pas a la recreació partidista d’un episodi franquista. Literàriament, doncs, i ho dic com a estudiós de la matèria, no em sembla acceptable. És la meva opinió subjectiva, és clar. I com que porta temps això d’anar intercalant pamflets que no vénen a compte, la cosa s’allarga més de dues hores i mitja, que, tenint en compte que te les confiten sense anestèsia ni descans, et deixen grogui i llest per empassar-te el que sigui. De fet, els aplaudiments del final van ser més de cortesia o educació, que d’entusiasme. La gent no és tonta. Bé. Jo una mica n’he estat, de ruc, perquè m’ho podia haver estalviat, com molta gent que es va quedar a casa i va deixar buida tota la part superior de la sala.
En fi, tornem a l’Auca. M’agradaria entrar en les raons de qui ha fet aquesta versió tan personal. No dubto en absolut de la seva destresa tècnica. Del que dubto és de la seva bona fe. Em sembla que qui ha fet això tan políticament correcte es deixa portar per l’odi, un odi que fins i tot m’atreviria a dir que la turmenta. I em temo que així no superarem mai el passat. Un passat, que cal no oblidar, però que ens cal superar perquè si no, ens perseguirà en el present i se’ns projectarà en el futur en tot el que fem. I això, per als educadors, és determinant si no es vol manipular la mainada. L’odi és malaltís, és destructiu, no porta sinó a la ignorància, perquè és cec; no és capaç d’oblidar, és com una bilis fastigosa que retorna una i altra vegada a la boca i et fa vomitar més odi.
Qui crea art en nom de l’odi és capaç d’agafar una obra fabulosa i transformar-la en un projectil bèl·lic contra aquells qui odia. L’art al servei de la meva personal rancúnia, de la meva visió subjectivament deformada del passat.
No, no portaré els meus alumnes a veure aquesta Auca perquè des del ressentiment i la tírria no s’ensenya sinó a menystenir, a menysprear sense argumentar, sense intel·ligència, sense domini del propi sentiment. I sí que s’ensenya venjança i violència. Em sembla menyspreable la propaganda i censura de la màquina feixista de Franco, però no per això estic d’acord amb la propaganda del nostre Govern que també ha instaurat el model únic i el pensament uniformat. I és que aquesta Auca està finançada amb els impostos de tots.
No. Els meus alumnes necessiten models de persones capaces de superar les ofenses passades amb accions que mirin al futur amb esperança. Aquesta vegada no els portaré al TNC. Els animaré a veure Invictus, una pel·lícula que explica com se supera el passat, com se surt de l’odi i com s’assimila la memòria històrica. Hi ha un personatge a Invictus que es pregunta com un home, en sortir de la presó on ha estat tancat 27 anys, pot perdonar els seus botxins. Mandela ens en dóna la resposta: amb generositat, amb perdó. Només el perdó trenca la cadena de l’odi. Mandela no oblida. L’oblit no porta enlloc, perquè és feble i impossible, de fet. No es tracta d’oblidar el passat. Es tracta de recordar-lo però superat, havent intentat entendre les postures de l’altre, i potser fins i tot recordant-lo perdonat.
I això per part dels dos bàndols, perquè malgrat que aquesta Auca això ho obvia, n’hi va haver dos de bàndols. I tots dos han de passar pàgina, han d’entendre l’altre i han d’acceptar que va passar el que va passar però com a passat.
Pobre Senyor Esteve, pobra Auca. Pobre Santiago Rusiñol, si aixequés el cap i veiés adulterada la seva i nostra Auca! Sra. Portaceli, posis al dia, home. No em manipuli els alumnes. No els ensenyi a odiar. Memòria històrica, sí. No rancúnia històrica.

Invictus, grandiós

Val la pena anar-la a veure. Vaig quedar fascinat per la talla humana de Mandela.
Aquest home fa injusta la crítica generalitzada de la classe política.
Quedeu-vos amb una frase: "com un home que ha estat quasi 30 anys tancat en una diminuta presó pot, quan en surt, perdonar els qui li van ficar?" Hi ha un personatge que es fa aquesta pregunta. Us la respondreu si coneixeu la talla d'aquest home.
Aquesta película et reconcilia amb el gènere humà. Surts del cinema content.
Hi ha esperança si hi ha mandelas al món.
Sortint em retrunyien al cap aquestes paraules seves: "Doy gracias al Dios que fuere por mi invicta alma. Soy el amo de mi destino, soy el capitán de mi alma. "
No voldria acabar sense unes paraules per Clint Eatwood. Era difícilíssim no caure en la típica sensibleria lacrimògina de tantes pel·lícules d'èpica esportiva ... No sempre ho aconsegueix, però se'n surt, en general, fabulosament bé. Té mèrit, ja ho veureu. I se'n surt perquè la pel·lícula gira entorn de Mandela i no de l'èpica esportiva.
I és que Mandela ho omple tot. Siguem mandelas!

Descanse en ZAP

Aquest és un article, un altre, del meu amic granadí. Trobo genial el joc de paraules que fa continuament. Aquests són dies de molta, moltíssima feina i no dono l'abast amb el bloc, per tant, us el copio en versió original:

Descanse en Zap
Zap es igual que Paz pero al revés. Del mismo modo, el pacifista presidente de España y Europa ha hecho una vez más honor a su apellido, haciendo diego donde dijo digo. Tan colegones que hemos sido de los cubanos gracias a Pocoatinos, tanto que hemos respetado la paz represiva que se vive en la isla, y ahora, que te tocan a Yáñez, recomiendas en tu primera intervención como cabeza (pre)visible de la Unión que se adopte una postura exigente con un país que no respeta como debería los derechos democráticos. Vamos, algo parecido a lo que dijo Aznar hace unos años, cuando Fidel lo llamó “fuhrersito”. Quién te ha visto y quién te ve, Zetapé.
Pero lo que más me molesta es el cinismo y el oportunismo de nuestro pacifista acomodaticio, que hace todos los mohínes de asco a la guerra que convocó su predecesor en la Moncloa, pero luego se hincha de vender armas a todos los países que pueden comprarlas, es decir, a aquellos que tienen pelas y pueden convocar guerras, incluidos los Estados Unidos. El fotógrafo Gervasio Sánchez, con su obra artística y con los discursos de recepción de varios premios en 2008 y 2009 (el Ortega y Gasset, el Rey de España y el Nacional de Fotografía, entre otros), ha hecho hincapié en que todos los presidentes de la España democrática, incluido Zapatero, han permitido y fomentado la venta indiscriminada de armamento a numerosos países. En concreto, Sánchez ha incidido en un dato escalofriante: con el gobierno Zap se ha duplicado la venta de armas, y además se fabrican actualmente cuatro tipos de bombas de racimo cuyo comportamiento en el terreno es similar al de las minas antipersonas. Es un horror ver las fotografías premiadas de Gervasio, de chavales mutilados, ciegos, destrozados… quizá por los artefactos que nuestro gobierno pacifista exporta.
Los muchachos del barbas que sale estos días en todos los periódicos después de haber pasado 21 días en una cárcel danesa por vestirse de pajarita sin estar invitado, se han pelado los dedos y las gargantas denunciando que España sigue vendiendo y hasta regalando armas a países que violan los derechos humanos (Pakistan, Colombia, Marruecos, Venezuela, Israel, Sri Lanka, etc.), pero, claro, eso no se dice en la tele. Yo fui el primero de los 45 millones de españoles que aplaudió la retirada de las tropas de Irak en 2004, y del mismo modo soy el primero en llamar hipócrita a un presidente que se comporta así con el armamento. ¿A cuantos muertos de cuántas guerras se les podría decir, desgraciadamente, “descanse en Zap”, en lugar de “descanse en paz”?

KAPUCINSKI (1932-2007)

Avui, darrer dia de vacances, he acabat aquest assaig del gran Ryszard KAPUCINSKI (1932-2007). Diuen que Un día más con vida és una de les seves millors novel·les. No ho sé, és molt difícil de dir. Caldria haver llegit tota la seva producció. El que sí que puc dir és que no és una novel·la pròpiament. No hi ha ficció. Tot és vivència directa, crua i personal de l’autor. Un día más con vida és un títol molt ben triat perquè resumeix la vida del periodista de guerra: cada vegada que surt el sol és un regal que cal aprofitar perquè no haver mort resulta extraordinari.

Volia parlar, tanmateix, de l'home, del periodista.
Kapuscinski és d’una raça especial de periodistes. És gent que viu el seu ofici com una vocació, com una mena de crida de la seva manera natural de ser. És un tipus de periodista que entén que la seva feina és un servei a la societat, que ells són els ulls i la veu i les orelles del món i que en aquest sentit són insubstituïbles. Per això no entenen que es pugui explicar què passa al món si no és en primera persona, des del testimoniatge o la vivència personal Quan la cosa és així, entenem perquè Kapuscinski veu oportunitats de fer la seva feina allà on altres veuen perill imminent de mort.

A totes les professions hi ha gent d’aquesta mena, gent que entén que la seva feina és un reclam quasi primitiu de la seva manera d’estar al món. Això passa a professors, metges, advocats, empresaris... però aquests no s'hi juguen la vida a la feina, a cada minut. Chapeau, Ryszard!

Els llibres del 2009

2009 ha estat un any irregular pel que fa a lectures. He llegit 25 llibres. No són molts, ni pocs, segons com es miri. Inspirat pel sextet de corda que ens ha regalat el Barça, jo us ofereixo també els meus sis títols en l'ordre en què els vaig llegir:

- Suite Francesa de Irene NÉMIROVSKY:es tracta d’un mosaic de situacions, d’ànimes que reaccionen de formes diverses davant el mateix fet: la guerra i l’ocupació alemanya de França. Literàriament impecable. Va valer molt i molt la pena.

- En Lugar seguro, de Wallace STEGNER: un meravellós retrat de l'amistat entre dos matrimonis. Uns personatges que quedaran per sempre més en el record. Una novel·la que deixa petjada.

- La montaña de los siete círculos de Thomas MERTON. Ja en vaig parlar en un post en el seu moment. Un prodigi de lectura profunda, d'espiritualitat sincera, de la recerca del propi camí a la vida.

- Carta de una desconocida de Stefan ZWEIG. Novel·la curta, molt curta. Una sola veu. Un escriptor, que és un vividor i un donjuan, un seductor impenitent, rep una misteriosa carta d’una dona en la qual li declara que sempre, des que era una pre-adolescent, l’havia estimat bojament, compulsivament, jo diria que patològicament, fins i tot.

- El maestro de almas de Irene NÉMIROVSKY. La Némirovsky no falla mai. Aquesta novel·la és un relat primoròs sobre la història d'algú que busca un lloc a la vida i no el troba, de les seves ombres i el seu mal viure. En parlaré al proper post.

- Cuatro hermanas de Jetta CARLETTON, l'he acabat fa molt poc. Una novel·la de personatges, de història familiar, de vides entrelligades. Una novel·la on la gent s'equivoca, i rectifica, i torna a començar perquè estima i sap què és el més important. Potser és el millor llibre del 2009.

Un quadre robat

El dia que em van robar aquest quadre va ser un gran dia: vaig pensar que havia arribat al punt que feia una pintura per la qual hi havia algú capaç de jugar-s'hi quelcom més que diners. Però no ens fem il·lusions, eh? No van pas entrar a casa ni al meu estudi en mitat de la noche, oye. No. Simplement que havia trobat un marxant que s'encarregava de moure'm l'obra. Amb aquest home, el nom del qual omitiré per raons òbvies (ja no el recordo!!) havíem fet grans coses. Per exemple, havia aconseguit una cosa genial: que tingués una sala dedicada a la meva pintura a l'hotel Sol Girona, avui dia de la cadena NH. La sala Cassany, que encara llueix a l'hotel, va ser el seu legat i el meu èxit. La meva confiança en ell era, doncs, total. Un dia li vaig portar una peça gran. La teníem mig venuda per a una sala d'estar d'una burgesa vídua. Crec que era el quadre més gran que havia venut mai fins aquell moment. El tamany més gran que jo pintava llavors era el 100x100. Aquest quadre devia fer 121x93. Una vegada li vaig haver portat la peça, jo restava impacient esperant la venda. Quan passa això, sempre tens la temptació de trucar per veure si ja... i alhora tens la por i la recança d'haver-te endur un disgust o semblar massa pesat i desconfiat. Total que vaig deixar passar 15 dies o tres setmanes. Llavors vaig telefonar el meu estimat marxant i...

mai més no ha tornat a despenjar el telèfon.

Tanmateix no li guardo cap rencor perquè suposo que va tenir un mal pas i potser el meu quadre, espero que penjat a ca la vídua qui sap si també pròfoga o huida en combate, el va treure d'un escanyament de deutes o d'una situació delicada. Era un bon home, el meu marxant, i em va ajudar i em va fer sentir important, fins i tot. No, no li tinc rencúnia. No se la mereix...

S'ho mereixen...

No us penseu que vull dir que s'ho mereixen els del Barça (això és massa evident!!); no. Els qui s'ho mereixen són els mediocres jugadors i tècnics de Los Estudiantes de la Plata.

M'explico. Mentre tenien el partit guanyat s'han limitat a mantenir el resultat. Els importa una merda l'espectacle i aquest esport en sí. Ens diuen que d'això se'n diu ser "resultadista". Doncs jo d'això en dic ser mediocre, pocapena, roí.

S'ho mereixen perquè no juguen a fer futbol sinó exclusivament a destruir-lo. No intenten res mentre els sembla que no ho necessiten. Han disparat dues vegades a porteria en 110 minuts i després, quan perdien, han fet més xuts en cinc minuts que en els 115 anteriors. Per tant, no és que no puguin (són campions de la seva "Champions", per alguna cosa serà, no?) Quan el Barça els ha empatat i superat, llavors ens han creat dues o tres ocasions. O sigui, no és que no puguessin, és que no volien. El seu porter s'ha passat 45' fent el cafre, perdent segons, minuts... esgarrapant-los al destí.

Aquesta tàctica surt massa bé massa vegades. És el pitjor del futbol: un esport que premia massa la mesquinesa esportiva. La selecció grega i la italiana moltes vegades; el Getafe i tants altres que, tant si juguen a casa com a fora, no passen de mig camp i deixen possessions de pilota al Barça de més del 70% cada vegada.

Es mereixen perdre.

Se'm dirà que jugar defensivament també és fer futbol i que quan no es té prou qualitat, no queda altre remei. Val, d'acord, però no lloem tant l'esperit ultradefensiu d'aquesta gent, home. Compadim-los, diem que no en saben més, que pobrets, que què hi vols fer... Però ja n'hi ha prou de dignos rivales i de equipos bien posicionados, duros y correosos i vejanades d'aquestes! Si no ataquen, si no ho proven tota l'estona, es mereixen perdre i es mereixen la nostra pena i llàstima, no el nostre reconeixement. Que juguin com vulguin, però si no intenten ni xutar, el que han de fer és perdre. Es mereixerien perdre sempre.

I ara sí, ho dic ben clar: el Barça, aquest Barça, és eternament mereixedor d'això que ha aconseguit també perquè juga contra els qui no juguen a res més que a no deixar jugar, contra mesquins i garrapes del futbol dels qui n'estic més que fart. I això té un mèrit extraordinari, gairebé infinit. El Barça és l'únic equip de tota la història que ha aconseguit guanyar sis de sis títols possibles. Sí, però també és l'únic equip de la història que s'ha dedicat sempre i sense excepció a crear bellesa amb aquest esport. Això no ho pot dir el Madrid, tampoc, que és campió mundial de l'efectivitat i avui per avui de res, res, res, més.

Avui em sento molt orgullós de ser barcelonista.

Un artcle d'un amic: contaminatu

M'ha agradat molt aquest article del meu amic, escriptor i catedràtic de la Universitat de Graná ahí es ná, Ángel Esteban. A veure què us sembla.

Contaminatu

Hasta Hilary Clinton, su presidente Premio Nobel y Ban Ki-moon han intervenido para que Haidar no muera. Desde hace casi un mes, esa magnífica señora ocupa las portadas de todos los diarios, y dicen que con su huelga de hambre ha realizado más por su causa que treinta y cinco años de lucha de todo un pueblo por defender su identidad territorial. Le han pedido al Rey, al Papa y al lucero del alba que por favor se impliquen, y parece que no hay otra cosa que hacer en el mundo que salvar a una mujer que quiere morir por su pueblo, como hizo Martí por Cuba. La postura de Aminatu es encomiable, aunque provoque escenas ridículas como la de Rosa Díez llevando una carta, cuando el servicio de correos funciona maravillosamente, o este desconcertante gobierno nuestro echando la culpa de todo a la policía.

A veces, cuando veo a Moratinos o a Zapatero hablar del tema, con cara de preocupación, como si tuvieran algo de peso moral a sus espaldas, y la vida de los demás les interesase algo, me pregunto por qué, a la misma vez que ese careto medio tristón parece sincero, dentro de unos días van a aprobar una ley que no sólo permite matar a discreción a una persona de 14 semanas, que tiene los órganos vitales tan desarrollados como los de Aminatu, o quizá hasta en mejores condiciones físicas, sino que además pretende intimidar a los que no quieran hacerlo, restringiendo la objeción, y obliga a que todos los españoles tengan información, en las escuelas, sobre la maravilla de ir haciendo desaparecer aminatus, también hasta las 22 semanas -¡menudo dilema moral!- con algunas restricciones, además de aleccionar a todos los estudiantes de ciencias de la salud para que sepan cómo se mata, para que no fallen el tiro.

Este mundo, sin duda, está contaminatu, o mejor, contra los aminatus que no pueden hacer huelga de hambre para defender lo que tienen que ser sus derechos, porque son tan persona como la heroica señora por la que todos (menos el gobierno de su país) claman para que no muera. Este mundo se va al carajo, como diría García Márquez, y esta civilización se tambalea, impotente y sin recursos morales. La proliferación del aborto no es una cuestión de estilo, o simplemente social, es un problema que afecta a la configuración ética de un mundo que ha perdido el sentido del respeto a la vida. Mientras los premios Nobel de la Paz hagan guerras necesarias y permitan la pena de muerte y la posesión libre de armas, y fomenten (como Zapatero) el aborto facilón, nos vamos todos a la mierda, como el imperio romano. Por favor, sigan riéndole las gracias a Bibiana, promotora del genocidio con el dinero de todos los españoles.

Tonteries

Per riure una mica amb les possibilitats lingüístiques:

ATIBORRARTE: Desaparecerte a ti mismo

BECERRO: Que observa una loma o colina

BERMUDAS: Observar a las que no hablan

BERRO: Un bastor alemán (bor ejemblo)

CACHIVACHE: Pequeño hoyo en la calzada,

pero un poco grande

CAMARÓN: Enorme aparato que saca fotos

CHINCHILLA: Auchencia de achiento

DECIMAL: Pronunciar erróneamente

DIADEMAS: Un veintinueve de febrero

DILEMAS: Sigue hablándole

ENDOSCOPIO: Preparo los exámenes, excepto dos

ESGUINCE: Uno más que gatorce

ESMALTE: Entre lune y miélcole
MEOLLO: Escucho mi voz

NITRATO: Ni siquiera intento

NUEVAMENTE: Cerebro por estrenar

ONDEANDO: Ahí por donde voy

TALENTO: No va rápido

TELEPATÍA: Televisor para la hermana de mamá

TELÓN: Cacho tela de 50m o más

I per acabar,

POLINESIA: mujer policía un poco tonta.

Un quadre per a una cuina

Fa més de dos anys la Fundació Àstrid-21, que vetlla per persones amb Síndrome de Down, em va fer una curiosa proposta: pintar un quadre a quatre mans amb un alumne seu. El quadre havia de subhastar-se al sopar de les flors que se celebra cada any a l'Hotel Fornells Park i que serveix per recaptar fons per a la fundació.
Després de la inicial sospresa, vaig pensar que el millor seria agafar un quadre meu a mig fer (bé, diguem que quasi bé era acabat) i acabar-lo amb aquest noi tan trempat. L'Albert Puig, era un artistàs. Quina afició! Quina il·lusió que li feia pintar allò. M'ho vaig passar molt bé perquè l'Albert gaudia intensament de l'experiència. A més era absolutament dòcil. Jo li deia: ara pintarem aquest camp de color lila. Ell xucava el pinzell i executava el suggeriment amb precisió artesanal.
Quan el quadre va ser acabat o gairebé, me'l vaig endur a l'estudi i encara li vaig fer algun retoc més. En el sopar de les flors, el senyor Joan Gaspart, ex vicepresident del Barça i ànima impulsora del sopar i de la recollida de fondos, va subhastar l'obra d'art. Hi va haver algunes puges fins a no sé quina quantitat. Però en un moment determinat, el senyor Joan Fausto Martí, que al Cel sigui, va oferir 4500€. Aquest home només pensava en ajudar a Àstrid, la qual cosa l'honora i segur que Déu li ha retornat el cent per u evangèlic.
Dic que només pensava en ajudar Àstrid perquè una vegada va recollir l'obra d'art, va afirmar, micròfon en mà, que el posaria a la cuina!!
Quan em va tocar el torn de paraula vaig agrair la seva generositat i li vaig demanar que el pengès el més lluny possible de l'aixeta, si podia ser...

Una delícia

Copio de http://www.elboomeran.com/la petita ressenya d'aquesta novel·la o conjunt de relats que tenen en comú ser protagonitzats pels habitants de Winesburg, Ohio.

És una delícia literària. Qui me la va recomanar, la M. Carme, de l'Empúries, em va dir que era l'obra escollida pel premi llibreters de l'any. Em va demanar que no en digués res. Fa pocs dies es va fer públic aquest premi no acostuma a fallar i Acantilado, tampoc.

El joven George Willard, reportero del periódico local, observa la vida de los habitantes de su pequeño pueblo, Winesburg, en Ohio. La mirada del narrador construye, a partir de lo cotidiano y gris, un fascinante retrato humano, pulcro y detallado, de enorme realismo poético y finísima penetración, que convierte al libro en todo un referente literario.

Us en copio un fragment:

MANOS

Un hombrecillo grueso y anciano daba vueltas nerviosamente por la veranda medio en ruinas de una casita de madera que había junto al borde de un barranco cerca del pueblo de Winesburg, Ohio. Detrás de un campo alargado y sembrado de trébol, que, sin embargo, sólo había producido una enmarañada cosecha de hierbajos de mostaza amarilla, se veía la carretera por la que avanzaba una carreta cargada de recolectores de fresas que regresaban de los campos. Los recolectores, hombres y mujeres jóvenes, reían y gritaban bulliciosamente. Un muchacho vestido con una camisa azul saltó de la carreta y trató de arrastrar con él a una de las chicas, que soltó agudos gritos de protesta. Los pies del muchacho levantaron una nube de polvo que flotó frente a la faz del sol poniente. Del otro lado del campo llegó una voz suave y atiplada. «¡Eh, Wing, a ver si te peinas, que se te va a meter el pelo en los ojos», le ordenó la voz al hombre, que era calvo y se toqueteó la frente despejada con sus manitas como si estuviera arreglándose una mata de rizos enredados.

I no va tornar... tampoc

Sempre he anat curt de quadres. En part ha estat degut a l'èxit de vendes, ho dic amb tota la modèstia de la qual sóc capaç (que ja es veu que és misèrrima, no?) en fi, és la veritat, què voleu que us digui... I per altra banda, com tothom ja deu saber, no dedico 8 hores diàries a pintar i per tant la meva producció és més aviat limitada.

Sigui com sigui, sempre m'han faltat quadres i quan m'empaitava una exposició, doncs havia de fer mans i mànigues per acabar d'omplir.

He procurat moltes vegades, quan un quadre m'ha agradat especialment, quedar-me'l; i me l'he penjat a casa. Aquest que veieu era a la meva habitació, davant per davant del llit. Sempre ho he fet amb la recança de sospitar que allà hi tenia els dies comptats i que no acabaria pas essent el seu lloc ni formar part de l'herència futura...

I és que quan arribava l'exposició jo tirava de la "col·lecció de l'artista". Ja en pintaré un altre, pensava...

En aquest cas, però n'estava segur que tornaria perquè el vaig portar a l'exposició quan aquesta ja estava iniciada i no el van penjar com els altres... Ah, noi, però quan va tornar a casa i es complia el meu vaticini, es va trobar amb un galerista que em demanava una exposició en el termini d'un sol mes. M'interessava molt la cosa i vaig pensar que aquest quadre no resisitiria tanta bona sort.

Efectivament, hores d'ara deu fer companyia a algun desconegut per a mi que se'l mira cada dia abans de fer un son.

Un debat crucial

Us animo que visiteu el bloc d'una persona intel·ligent. Té un debat encetat sobre el tema dels crucifixos, sobre la seva pretesa retirada que és molt interessant, entre d'altres coses perquè hi opina gent que té idees contràries i tothom ho fa des del respecte més absolut i sense estar preocupat de mostrar-se com el més savi de tots. Un debat serè i enriquidor.

El trobareu a http://www.nachouria.com/2008/11/qu-cruz.html

Reivindicació de la moral

Ara ja han passat uns dies des dels darrers escàndols de corrupció d'afamats polítics. Voldria parlar des de certa perspectiva que em dóna el temps transcorregut. Ja he comptat fins a cent, i fins a mil.
Hi ha moltes veus que clamen en el desert perquè es faci justícia, perquè s'estiri la manta fins al final, perquè, sobretot, es prenguin mesures que impedeixin que passin aquestes coses que fan tan mal a la res publica.
Jo voldria recordar una cosa que em sembla molt simple i evident: no hi ha mesura possible que garanteixi res. L'home és home i ho seguirà essent. La temptació continuarà existint i l'0portunitat, també. No té volta de full. Encara que fem moltes lleis i decrets que posin molt difícil fotre la mà al calaix -que s'han de fer, eh?- sempre hi haurà qui inventarà un artilugi a mida per fer-se el llest. Feta la llei...
No vull manifestar desencís, desànim ni desafecció (si bé mai m'havia sentit tan aprop de les ganes d'engejar tota la classe política a prendre vent). No, ans el contrari: voldria fer ben palès que només hi ha una cosa que ens impedeix no caure en el parany de la cobdícia: la nostra consciència moral. Així de clar i que se'm perdoni tanta contundència: quina és la raó més poderosa que em faria enrere a l'hora de robar? La por a la presó? A l'escarni públic?... No. Em temo que no n'hi ha prou (si bé ajuda, és clar). Si jo tingués la manera que mai ningú s'assabenti que he fet quelcom d'aquesta mena, l'únic obstacle seria la meva consciència davant Déu, que no em deixaria viure amb pau. Jo ho veig així: o recuperem els valors morals tan defenestrats per aquesta societat tan amiga d'oblidar les nostres arrels cristianes o transcendents, o estem ben fotuts.

Un quadre sense firma

Em sembla que és l'únic dels vuit o nou cents que porto pintats a la meva vida pictòrica que no té firma. M'ha passat alguna vegada que he hagut d'anar a la galeria amb pinzell i paleta a signar algun quadre que per descuit havia deixat sense signatura... Però una vegada, uns compradors no van tenir prou paciència i van demanar endur-se el quadre abans que no acabés l'exposició. Jo, durant la inauguració, havia vist la mancança. L'endemà vaig anar a la Galeria amb el pinzell, però el quadre havia volat. Els intents de fer-lo venir a la Galeria o d'anar jo a cals amos van ser sempre infructuosos. No l'he vist més. És meu?

Consumisme

Me llamo Octave y llevo ropa de APC. Soy publicista: eso es, contamino el universo. Soy el tío que os vende mierda. Que os hace soñar con esas cosas que nunca tendréis. Cielo eternamente azul, tías que nunca son feas, una felicidad perfecta, retocada con el PhotoShop. Imágenes relamidas, músicas pegadizas. Cuando, a fuerza de ahorrar, logréis comprar el coche de vuestros sueños, el que lancé en mi última campaña, yo ya habré conseguido que esté pasado de moda. Os llevo tres años de ventaja, y siempre me las apaño para que os sintáis frustrados. El Glamour es el país al que nunca se consigue llegar. Os drogo con novedad, y la ventaja de lo nuevo es que nunca lo es durante mucho tiempo. Siempre hay una nueva novedad para lograr que la anterior envejezca. Hacer que se os caiga la baba, ése es mi sacerdocio. En mi profesión, nadie desea vuestra felicidad, porque la gente feliz no consume.

Pg. 17 de "13'99 euros" de Frédéric Beigbeder.

Fixeu-vos quin efecte podria provocar parlar als adolescents des de la perspectiva amb què es fa en aquest text que fa temps em va passar un tal Joan Pòrtulas, un tiu que hi toca molt, la veritat.

Tal vez soñar

Redacto este post en castellano por deferencia con José Ramón Ayllón, autor del libro del que voy a hablar.
Yo había soñado muchas veces con tener entre mis manos un libro como éste. Hace años lo habría usado mucho en mis clases de BUP. Ahora no paso de 4º de ESO y tendré que conformarme con leerles a mis alumnos algunos fragmentos. Se trata de un somero repaso a las grandes ideas filosóficas que mueven el mundo, rastreadas a lo largo de grandes obras de la Literatura universal: temas como la muerte, el bien y el mal, Dios, el hombre, vistos con los ojos de Ulises, Ana Frank, Robinsón, los hermanos Karamazov... Os enamoraréis de la Filosofía y de la literatura de un solo plumazo.
Este libro tiene muchas virtudes, pero voy a comentar solo dos que me parecen fundamentales: La primera es formal y se refiere al estilo de Ayllón: es pura fluidez. No sé si os ocurre al leer a este autor, pero la sensación es de rodar por un plano inclinado. Su sencillez expositiva (¡qué difícil lograr eso!) te lleva de la mano. Su frase es de contrucción ágil. La segunda virtud se refiere al contenido: Ayllón consigue algo increíblemente complicado: ser sintético. Consigue enarbolar una montaña de complicada ciencia filosófica con una sencillez de razonamiento impresionante. Todo es sencillo cuando lo trata con su prosa sobria y elegante. Os lo aconsejo si sois de los que tenéis ganas de atacar los grandes temas sin tener que leer, a estas alturas del partido, grandes tomos o ensayos complejos. Ayllón acerca al lector las grandes ideas y las sintetiza con amenidad de la mano de las principales creaciones de ficción del hombre. Cada capítulo, un tema. Por cierto, no os perdáis el último sobre el tema de Dios. Magistral. ¡Gracias, Joserra!

Un núvol impertinent

Una vegada em va venir un senyor de Barcelona a comprar un quadre a l'estudi. De fet em va fer un encàrrec. Em va donar instruccions força precises, cosa que m'incomoda una mica perquè et limita massa la feina creativa. Aquest senyor no em va dir que volia un paisatge primaveral. Em va dir que hi volia gallarets, quiquiriquís, roselles, com vulgueu dir-n'hi. Va dir que volia uns elements concrets... Quan li vaig ensenyar el que havia pintat, al cap d'un mes, em va dir que no era allò exactament el que volia. Que li faltava algun arbre més, un punt més de color al cel, la muntanyeta de la dreta més no sé què, l'herba del primer pla més fosca... Vaja torreco... (perdó!). Em vaig armar de paciència i vaig fer nombroses rectificacions d'acord amb les seves indicacions impertinents. Anava tan fotut de calers que li hagués pintat un drac amb minifalda rosa al bell mig del camp, si m'ho hagués demanat. Esperàvem el 4t fill, aquell jove artista del qual us vaig parlar fa un parell de posts.

El torno a trucar. Ja estic. Torna a venir. Li poso el quadre al davant. Posa cara de lluç al forn. Potser podríem treure aquell arbre de la dreta? No sé, què li sembla? Oi tant!!!!!! vaig fer jo. No vol pas que li foti un arbust cremant al primer pla? No, això no li ho vaig pas dir, la veritat. Només ho vaig pensar. Li vaig dir que d'acord, que en dos dies tindria el quadre perfecte.
Al cap de dos dies torna.
Sant tornem-hi. Li ofereixo una cadira. S'asseu (devia tenir més de 70 anys, no era qüestió que se m'esgotés i decidís tornar més tard...) Li poso el quadre al davant.
Se'l mira com si no l'hagués vist mai. Va movent el caparró d'un costat a l'altre. Jo resava a Sant Antoni gloriós... Per fi, em mira i diu: no troba que aquell núvol del mig fa massa llum? Se m'hi en va la vista cap a ell. Fote't ulleres de sol, cony!! Vaig pensar jo. Però tampoc li ho vaig dir, és clar. El meu futur fill artista em feia aguantar tot i més.
Sabeu què vaig fer? Li vaig dir: tot el demés li fa el pes? Li estaria tot bé si no fos pel núvol? Ell va fer que sí, tot convençut. Llavors jo li vaig dir que s'esperés un moment. Vaig agafar el quadre, me'l vaig emportar a l'habitació del costat i amb el meu dit gros vaig esborrar el maleït núvol, que encara era moll, gràcies a Déu i no va oferir resistència.
Què li sembla ara, (fotut torrecantanyes)? - Carai!, m'agrada, va exclamar. I jo, gràcies Sant Antoni!
Aquest senyor que ara deu ser al cel dient-li a Nostre Senyor on ha de fotre els núvols cada matí, es deia Antoni. El nostre patró va fer possible la transacció.

On són els Síndromes de Down?

Avui he rebut aquest post. M'ha encantat. És de Nacho Uría i me l'ha enviat Jose Ramón Ayllón. El copio tal qual. Diu així:

Desde hace unos años –unos cuantos, la verdad- es difícil encontrarse con un niño que tenga síndrome de Down. Antes no, antes podías cruzártelo por la calle, o verle hacer la compra o trabajar como aprendiz en un taller mecánico.

En mis recuerdos hay dos personas con ese trastorno: Pedrito y Quilo. Los dos llegaron a viejos y los dos fueron queridos y hasta famosos en su ciudad natal. Pedrito estaba todo el día en un club deportivo –el Grupo Covadonga- haciendo mil recados y encargos. Quilo, que falleció este verano, era el utillero de los equipos del colegio de los jesuitas de Gijón. Si les saludabas por la calle te devolvían el gesto, Pedro con su mirada pícara y Quilo, siempre atareado, con su inovidable: “Tengo muches coses que hacer”.

Los dos tuvieron, a su manera, una vida plena y ambos contaron con el apoyo de una familia que les aceptó al nacer y les quiso al crecer. Por eso, cuando esta primavera nació María y supimos que tenía Down, recordé a Quilo y a Pedrito y me alegré de que llegara a un hogar que iba a luchar por sacarla adelante. Los padres de María son, en el buen sentido de la palabra, buenos y también ellos desdeñaron el coro de los grillos que cantan a la luna y dicen que un niño con síndrome de Down debe morir antes de nacer. María nació. Con mil dificultades, pero nació. Yo la conocí un 6 de julio en Pamplona, mientras el cohete de San Fermín estallaba en rojo y blanco. Iba perfecta con su pañuelico, dormida en medio de la algarabía desplegada por sus hermanos y los amigos de sus hermanos.

Tras la comida y el mus reglamentario nos fuimos para casa a continuar la sobremesa. María no dijo ni mu y solo se despertó para exigir su biberón. Las navarras son así, recias. Con ojos de guardia fronterizo la cuidaban Almudena y Graciela, nueve años como nueve miuras, y en la conversación hablé de Quilo y Pedrito y todos nos reímos con sus ocurrencias. En especial, una de Pedro con el nobel Severo Ochoa, que era su tío, y del que rechazaba la paga en pesetas. “Dólares, Severo, quiero dólares”, le decía con astucia de perro viejo.

María murió hace unos pocos días. Tenía el corazón roto y no soportó una operación de 11 horas que hubiera derrotado al mismo Rafa Nadal. Lo hizo entre oraciones y tubos, lo hizo en paz, la paz que Dios da a los inocentes y a los arrepentidos. Su última batalla la libró en Madrid, acompañada de sus padres y sostenida por unos médicos que lo intentaron todo.

María se fue sin desgarro, en medio de la tristeza de una madre que la llevó con ella nueve meses y que no se rindió nunca. María se fue entre lágrimas, pero sin tragedia. Se fue al cielo, que es donde están todos los niños, los no nacidos y los recién nacidos. Se fue con toda su dignidad a cuestas. Porque nadie es más digno que otro, ni tiene más derecho a vivir porque esté sano, o sea joven, o tenga dinero. María, con su efímero discurrir en el mundo, hizo mucho bien a los que la rodearon.

Sus padres quisieron que naciera y aceptaron con entereza que se fuera. “Los hijos no son propiedad de los padres, por eso vienen y se van”.

Dignísima María.